Música de trencadís
El modernisme català té el trencadís de rajola com element identificador i l’arquitectura com a disciplina significativa. Però just ara que es compleixen els 150 anys del naixement d’Enric Morera, és un bon moment per recordar que altres arts, en aquest cas la música, també hi tingueren un lloc significatiu.
De fet, la música va contribuir molt més que l’arquitectura al canvi social que va experimentar la societat catalana en aquells anys de transformació profunda. De pas a la modernitat sense renunciar, però, a la tradició i la pròpia història. De recuperació i consolidació de la consciència nacional, més o menys perduda des del 1714. Des de la implantació dels poders absolutistes a Europa.
Un terratrèmol europeu
El segle XIX es considera encetat l’any 1815, quan acaba el Congrés de Viena que reimplanta les monarquies absolutes desprès de l’ensurt de la revolució francesa i malgrat l’esgotament del model que es recupera. De fet, de la mà de la tecnologia, cada cop més potent, i de les idees que han quedat d’aquella revolució, n’apareixerà una de nova. La revolució industrial, que capgirarà el pensament europeu. Ajudada pel descobriment de noves cultures fruit de l’expansió colonial, i l’entrada en escena de noves potències gens vinculades a la cultura europea, les diverses nacionalitats que el temps havia anat conformant, lluitaran per sobreviure i diferenciar-se dels grans imperis en què han acabat incloses. Algunes aconseguint independitzar-se i altres no, però totes mostrant a la resta de nacions la personalitat pròpia, la història esplendorosa i la voluntat de seguir en actiu. Tot, insisteixo, potenciat per les noves tecnologies entre les que cal destacar la fotografia, la fonografia o el transport ferroviari, i per una nova forma d’organització social en partits, gremis, sindicats, etc..
Una de les manifestacions d’aquest terratrèmol que sacseja Europa és el Art Nouveau. Originat en el quart final del segle XIX, s’estén per les arts plàstiques, la literatura i la música però, influït com està per la tecnologia, també influeix en el que podríem considerar arts aplicades, sobretot l’arquitectura.
Hi ha una segona característica, però, que també convé destacar. La pèrdua de part del caràcter elitista de les manifestacions artístiques cultes, fins aleshores reservades a les classes més altes. L’Art Nouveau no és aliè, primer a la divulgació i desprès a la democratització. I, de fet, aconseguirà amalgamar la cultura popular i la més refinada i moderna a través de les seves manifestacions més o menys avantguardistes, esborrant les fronteres entre les cultures d’un mateix col·lectiu. Perquè el que realment es tracta de mostrar i potenciar en aquells moments és la realitat d’una cultura. Internament cohesionada i diferenciada de les del seu voltant. Per això no és estrany que aquestes manifestacions culturals de cada poble –i no només el català- tinguin un marcat caire nacionalista i recullin, per exemple, cançons populars per incloure-les en obres simfòniques o peces de teatre musical.
Una rèplica a Catalunya
Ubicat entre els anys 1890 i 1910, el modernisme (nom que es dona a Catalunya a l’Art Nouveau) té en l’arquitectura la seva imatge més característica. Però té en la música el seu vessant més transcendent per la pròpia Catalunya.
I és que la música catalana experimenta en aquell moment dos grans canvis. El primer, l’abandó de l’estètica per entrar en el camp de l’autenticitat. La música ja no ha de ser culta, refinada i bella. Bàsicament, ha de ser capaç de transmetre autenticitat. De fer vibrar al intèrpret i als oients. Un canvi que li permet abordar el segon. Sortir de les sales de concert elitistes. Tant pel que fa a la difusió com a la interpretació. Tota la música ha de poder ser ballada, escoltada sense artifici i, sobretot, ser cantada per la gent. I això implica que la música culta ha de variar els plantejaments i fer-se més propera a la gent. Amb formes com l’òpera i l’opereta. Però també implica que la música popular s’ha de culturalitzar una mica i entrar als teatres per ser-hi interpretada sense vergonya per artistes professionals. Una comunió que a Catalunya es veurà reforçada per l’aparició d’un gran nombre d’entitats musical que intueixen que aquest és un camí per la millora cultural de les masses obreres fins aleshores desateses. Orfeons, corals, teatres populars, etc... estaran a l’ordre del dia durant aquest temps. I la intel·lectualitat catalana no se’n donarà de menys de posar-se al seu costat aportant-hi les seves lletres i les seves músiques.
Unes lletres i unes músiques que seran modelades per dues tendències contraposades que acabaran, però, harmonitzades. El Wagnerisme i el Nacionalisme.
La primera és, naturalment, la devoció cap a les formes musicals i estètiques de Richard Wagner que recorre Europa durant el darrer quart del segle XIX i que ve a representar un trencament amb els plantejaments musicals fins aleshores vigents, dotant-la d’una èpica i una sonoritat que molts consideren excessiva. La societat, com sempre passa, es divideix en defensors i detractors i, mentre a Catalunya el corrent acaba imposant-se, tot i que amb un cert retard, a la resta de l’estat espanyol fracassa, establint una diferència més.
Però el Wagnerisme no és només forma musical. Wagner és també el gran recuperador de l’esperit alemany i, com a tal, transmet a la seva música i a les temàtiques de les seves òperes, un caràcter identitari indubtable. Per això els seus seguidors fan exactament el mateix. Transmetre el sentiment identitari de la terra on han nascut i viuen. I gent com Jaume Pahissa estrenen al Liceu òperes com Gal·la Placidia. Amb una curiosa conseqüència. La divisió dels seguidors del moviment en dos bàndols. Els partidaris de glosar Iberia com a entitat reivindicada i els que veuen en Catalunya l’àmbit de les seves reivindicacions.
Un home crucial
És en aquest segon bàndol on cal ubicar Enric Morera i Viura. Nascut a Barcelona ara fa 150 anys, amb només dos anys marxa cap a Argentina on el seu pare, músic, busca guanyar-se la vida. Sense massa èxit el 1881, novament a Barcelona, el jove Enric, que estudia piano, violí i harmonia, assisteix a un concert d’Isaac Albéniz i acaba estudiant amb ell. Una relació mestre/deixeble que ben aviat es convertirà en amistat sincera tot i trencar-se momentàniament amb la marxa d’Albéniz a l’estranger.
Morera també viatjarà. Seguint els passos del seu pare, amb 18 anys, torna a Argentina per donar-hi classes però acaba constatant que el futur musical encara està a Europa. Hi tornarà per marxar cins anys a Bèlgica on continuarà rebent classes i entrarà en contacte, amb 20 anys, amb l’Art Nouveau i els seus compositors que acabaran influint-lo.
Als 25 anys, Enric Morera decideix tancar aquesta etapa de formació i torna a Barcelona, portant amb ell els nous corrents musicals que ha conegut. Per fer-se un lloc al sol, Morera es posa al costat de les incipients associacions musicals de la capital catalana. El seu primer triomf li arriba amb l’estrena de Introducció a l’Atlàntida, inspirada en el poema de mossèn Cinto Verdaguer. Un triomf que suposa que escriptors i dramaturgs li sol·licitin musicar les seves obres. Guimerà li confia el seu Jesús de Natzaret i Rusiñol li proposa la seva L’alegria que passa al marge de convidar-lo a les festes modernistes de Sitges per les que el músic, agraït, compon l’òpera La fada, inspirada en la del mateix nom escrita per Wagner.
Però Enric Morera té clar que la música ha d’anar arreu. I per això es vincula amb tot el que té a veure amb ella.
Impulsa el món coral, especialment el procedent de la classe obrera, fundant la societat coral Catalunya Nova i composant-los obres per poder ser cantades per elles. En especial les sardanes corals que es convertiran, com en el cas de La Santa Espina amb lletra d’Angel Guimerà, en veritables himnes patriòtics.
Impulsa també el teatre líric, fundant també el Teatre Líric Català, pel que musica La nit de l’amor, novament de Santiago Rusiñol.
I quan no pot impulsar-lo directament, no s’està de posar-se al servei d’altres iniciatives. Col·laboracions de les que surten obres tan interessants com El comte Arnau, amb llibret de Josep Carner, Don Joan de Serrallonga de Francesc Pujols o Baixant de la font del gat, amb text d’Amichatis i Màntua. Activitats que compagina amb les estrenes de diverses òperes al teatre del Liceu, però també amb la composició de cançons, obres més o menys simfòniques i fins i tot una missa de rèquiem.
Però on Enric Morera va destacar més fou en el món de la sardana. Al marge de les sardanes corals que incorporaven moltes de les seves obres, devem al seu talent musical i al seu esperit modernista obres com L’Emporda, La sardana de les monges o la menys coneguda La sardana de la pàtria. Obres que deixen traslluir l’esperit nacional que alimentava el modernisme.
I queda el darrer aspecte, igualment cabdal, de la vida musical d’Enric Morera. El seu vessant pedagògic. Anomenat el 1911, a la tornada d’un nou viatge a Argentina, sotsdirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (avui Conservatori Municipal de Música de Barcelona) on donava classes d’harmonia i contrapunt, va tenir a les seves classes el bo i millor dels músics encarregats de mantenir i ampliar aquella música modernista que acabaria essent un dels símbols més preuats de Catalunya. Xavier Montsalvatge, Jaume Pahissa o Jaume Llobet son alguns dels que li reconegueren el mestratge que avui, 150 anys després del seu naixement, ja ningú discuteix.
Afegeix un comentari