Psicomotrista:

Sra. Núria Bruscà
Psicomotricista
Gabinet d’especialitats mèdiques associades
e mail: Buscans999@yahoo.com

La psicomotricitat és una disciplina terapèutica molt vàlida que ajuda al nen x fràgil a trobar la seva pròpia seguretat i equilibri. El desenvolupament motriu dota al nen d’una base sòlida per les seves emocions, lo cognitiu (a la vegada del llenguatge) i el seu inconscient.

La psicomotricitat treballa el cos en relació amb totes les altres vessants de l’ésser humà. Treballa el cos perquè és el nostre continent, és la matèria amb la qual ens comuniquem i relacionem amb l’exterior a través dels sentits. Anem doncs a treballar aquest cos que es mou i s’expressa per relacionar-se i les finestres d’aquest cos a l’exterior, els seus sentits.

En tots els casos, el nen es troba amb un cos nou que no pot dominar perquè totes les seves estructures neurològiques i estructurals encara no han madurat, o ho han fet parcialment. Només l’experiència podrà desenvolupar aquelles àrees susceptibles de fer-ho. Ha estat vàries vegades demostrat que és la pròpia experiència o acció la que desenvolupa les connexions neurològiques, no al revés.

A mesura que el nen va adquirint experiències, en aquest cas senso-psico-motrius, serà capaç de relacionar-se progressivament amb el seu entorn. El nen no te cap altre mitjà per fer-ho que el seu propi cos, l’expressió del seu cos, i és per això que és imprescindible que es sotmeti a tot tipus de variables i estímuls perquè pugui crear la seva pròpia conducta adaptativa.

Cal doncs que tots els nens facin el seu desenvolupament ontològic, és a dir, que passin per totes les fases de desenvolupament psicomotriu: aixecament del cap en estirat prono, volteig de prono a supí i viceversa, reptat lineal i circular, gateig, osseig, bipedestació, deambulació,… És importantíssim que totes aquestes fases prèvies al caminar siguin experimentades per tots els nens, però encara ho és més per un nen amb el SXF. L’experimentació d’aquestes fases li permeten madurar neurològica-ment: comunicació entre els dos hemisferis cerebrals a través del cos callós (aquesta es desenvolupa mitjançant els moviments contra-laterals) i a la vegada s’enforteix i madura l’aparell locomotor, és a dir, una bona formació de l’estructura vertebral, de la força dels segments, visió binocular,…Quan el nen ja ha crescut s’hauran d’experimentar altres patrons motrius més complexes i en relació al seu creixement i allò que els toca viure.

Per definició el nen amb el SXF fa un retard en el desenvolupament psicomotriu: en edats molt precoces fan un autisme conductual (moltes vegades degut a les defenses sensorials i motrius) del que és necessari rescatar-los el més aviat possible per tal que no s’estanquin en aquesta fase tan poc enriquidora i poc interactiva. és aquí on voldria assenyalar la importància de la intervenció a temps, d’una estimulació precoç en els nens amb el SXF.

Hi ha un període de temps concret i definit en que cada estructura és prou plàstica i susceptible de ser madurada per tal d’extreure’n tot el seu potencial. En aquest sentit el temps ens va en contra. Hauríem de poder aprofitar l’edat d’or de cada estructura madura-ble.

Al nen amb el SXF li cal posar a prova els seus sentits. Si no sabem com responen aquestes finestres a l’exterior no podem saber com el nen percep l’entorn, quines són les seves dificultats específiques a l’hora de veure-mirar-ser mirat, sentir-escoltar-ser escoltat, olorar, tocar-ser tocat. Cal doncs una estimulació a nivell senso-perceptiu.

La teràpia psicomotriu amb un nen amb SXF és molt semblant a la que es faria amb un nen sense aquest problema. Qualsevol nen pot desenvolupar un retard en qualsevol moment. No em preocupa que el desenvolupament d’un nen sigui lent, això és observable i respectable (caldria veure les causes i en quin moment es comença a trobar amb dificultats i restaurar-ho), el que em preocupa és que per causes alienes al nen aquestes etapes d’or en plasticitat ens passin desapercebudes perquè no l’hem escoltat prou. Entenc l’estimulació precoç només en aquells casos en que el nen no té prous recursos propis, o bé que l’entorn en si no li és un món ple d’estímuls i per tant no hi pot interactuar (entenem com a estímul qualsevol canvi en l’ambient intern o extern d’un organisme que en provoca una modificació de l’activitat).

El meu apropament i la base del meu treball és el diàleg tònic i la connexió emocional. Ens trobem davant de nens que viuen les emocions molt a flor de pell. Són molt perceptius dels estats d’ànim. Aprofito aquesta habilitat i sensibilitat per connectar amb ells i que em deixin apropar al seu món. Cal doncs entendre per treballar lo emocional i inconscient. Cal també saber involucrar al nen en un repte adequat (que desperti l’impuls intern del nen o la pulsió i l’indueixi a rendir una mica per sobre de la seva capacitat actual).

Específicament, les eines de la psicomotricitat són els continguts psicomotrius. Aquests són la base del nostre treball: activitat motriu espontània, to muscular, postures bàsiques, equilibri, coordinació dinàmica general, coordinació dinàmica especial, dominància lateral, respiració, relaxació, controls motrius, ritme i orientació temporal, creativitat motriu, orientació espaia’l, esquema i imatge corporal. Tot això en un marc de joc o activitat lúdica on hi té cabuda per damunt de tot l’expressió del nen.

Segons un enfoc psicomotriu els nens amb el SXF es troben amb la següent problemàtica:

1. Defensa sensorial generalitzada, processament d’estímuls sensorials desorganitzat/insuficient. SENSORIAL
2. Atenció deficient, autocontrol deficient. AUTOCONTROL, ATENCIÓ
3. Desenvolupament postural deficient. POSTURA
4. Dificultats en la praxis. PRAXIS
5. Capacitats motores fines, visuals i percepció visual deficients. VISUAL
6. Entrebancs psicològics relacionats amb la seva patologia. PSICOLÓGICS

SENSORIAL

Refus sensorial (el nen es defensa enfront d’estímuls que no domina): auditiva, olfactiva, tàctil i visual. és la prioritat del tractament, perquè aquest determina el gaudi de la vida.

El motiu del refús sensorial és una sensibilitat extraordinària a l’afecte i la intenció, per tant la confiança amb el terapeuta és una teràpia en ella mateixa.
Tal com destaca Wilbarger es treballa:

• pressió tàctil profunda
• propiocepció
• treball intens o cocontracció
• moviment
• activitats orals i respiratòries
• activitats sensitiu-motores

Tot això amb modificacions de l’entorn, interacció i activitats lúdiques

POSTURA

Refusos motrius (el que el nen evita de fer perquè li suposa una dificultat):

• inseguretat gravitacional
• inseguretat postural (degut al baix to muscular i a la hiperlaxitud de les articulacions es dóna un ús de protocols motrius rígids de fixació per mantenir l’estabilitat postural)
• temor als moviments poc usuals, nous o difícils
• dificultats per aïllar parts del cos per funcions específiques
• hipotonia, laxitud de lligaments i teixits connectius tous

Aquestes dificultats són limit-ants de les capacitats motores fines, capacitats motores orals, capacitats motores grosses i dels hàbits respiratoris posturals (dificultat en la parla i l’autocontrol).

El treball postural aconsegueix millorar el to muscular, la respiració més profunda (que a la vegada disminueix l’ansietat) i el control abdominal.

S’aborda específicament en la teràpia:

• exercicis de seguretat profunda (caigudes,…), acceptació del risc, adaptació a l’alçada
• experimentació i fixació de nous hàbits posturals
• experimentació de nous patrons de moviment i derivació positiva de patrons motrius no recomanables
• coordinació específica dels diferents segments. Discriminació segmentària
• treball basat en el diàleg tònic, per modificar poc a poc la resposta tònica del nen

PRAXIS

Els nens amb el SXF es caracteritzen per tenir:

• dificultats en la coordinació (problemes de concepció i iniciació de la praxis que de vegades es dissimula amb la imitació)
• bona capacitat d’imitació
• poca capacitat de decisió per l’acció
• poc sentit del ritme (dificultats en la organització del temps)
• seqüenciació desorganitzada i lenta
• incapacitat per recopilar dades concretes sobre els diferents sentits

La terapèutica aniria encaminada cap a:

• activitats coordinatives facilitant sempre el procés a través del moviment
• treure partit a les capacitats imitatives
• facilitar l’auto-supervisió, situar al nen en posició de decidir i ajudar-lo a resoldre problemes
• activitats de seqüenciació i ritme a través del joc, la música, els hàbits, …
• teràpia sensorial, millorar el funcionament somatosensorial

Actuacions en l’àrea motor fina: (dificultat degut a la laxitud de les articulacions i a la hipermotilitat de les mans)

1. adaptació dels estris
2. augmentar la consciència sensorial, les capacitats discriminat-ives i treballar específicament les habilitats manuals (estabilitat del canell,…)

VISUAL

Dificultats espaia’ls importants degut a una orientació visual alterada: dificultats en la percepció espai-visual, en la percepció espaia’l del cos i en l’anàlisi de la informació visual.

Aquestes dificultats també es treballen a nivell corporal, perquè es millora el sistema vestibular i somatosensorial que afecten la vista. Es treballa el desenvolupament de l’espai bidimensional i tridimensional. Les construccions i l’ordinador en poden ser eines vàlides.

PSICOLÓGICS

Alguns dels problemes:

• aptituds socials pobres
• labilitat emocional
• poca capacitat de decisió

A través del joc, del conte i el condicionament positiu en tot moment caldria treballar la major acceptació de riscs, frustració, satisfacció, èxit, felicitat.

AUTOCONTROL, ATENCIÓ

Aconseguir modular els cicles d’autocontrol i lucidesa.

El treball consisteix en la vivència intensa del moment present per anar augmentant el temps de realització d’una tasca continuada. A la vegada, la millora d’aquest aspecte està molt relacionada amb el treball de tots els aspectes abans esmentats.

L’objectiu final és ajudar a l’equilibri de la persona per tal de que pugui gaudir de la vida. Això suposa: expressar-se, escollir, prendre decisions, ser autònom a la feina, a casa, a l’escola i amb els demés.