La comunicació mediàtica i la crítica de literatura per a joves
Les circumstàncies professionals vinculades al periodisme m'han portat a ocupar els dos llocs de la balança. Escriure i difondre.
¿Creació literària o periodisme? Precisament un jove autor, Peter Stamm (suís, Zuric), que ha estat aquesta setmana a Barcelona per presentar la seva primera novel.la: "Agnes", fa dir a un dels seus personatges en aquest llibre: "Un autor s'ha de sentir lliure en relació a l'argument de l'obra creativa. Qualsevol altra cosa és periodisme".
Davant l'esquizofrènia, que el temps ha fet que hagi superat, he acabat dient-me, tot capgirant una dita malintencionada: "Escriu i critica, en el bon sentit del terme, que alguna cosa en queda".
Per tant, crec que tinc el dret d'equivocar-me quan escric obra de creació i em puc equivocar quan llegeixo l'obra d'un altre. I en això radica el que és la tan reivindicada posició de la llibertat del crític literari, en paraules de mestres com Josep Maria Castellet o Joaquim Molas.
La feina de divulgador de la literatura dels altres és una espècie sovint mal vista, mal alimentada i fins i tot ignorada.
Davant d'aquesta esquizofrènia entre escriure i difondre no puc deixar de confessar que, més d'una vegada, he tingut la temptació de deixar-ho, per no deixar-me ni vèncer pel paper d'autor ni manipular-me pel paper de divulgador. Tot i així, vaig començar a fer crítica per casualitat i sé que un dia o altre ho deixaré també per casualitat. No tinc cap contracte signat com a crític i sí que en canvi tinc un compromís personal com a autor.
En definitiva, criticar i ser criticat, en literatura, com en qualsevol disciplina artística, forma part del conjunt de relacions humanes. D'estimar i ser estimat. D'odiar i ser odiat. De rebre i donar.
Ja he dit abans, que havia anat superant aquesta esquizofrènia. Ara bé, en aquest acte d'amor i odi crec que he rebut més que no pas he donat. He rebut una visió diferent del paper d'autor, he tingut accés a una informació editorial que considero privilegiada, i he tingut l'oportunitat d'adonar-me, del dret i del revés, de molts intríngulis que mouen la "fauna literària".
Com a "divulgador", tot això em permet ser més crític pel que se m'ha donat a conèixer. Com a autor, crec que sóc menys ingenu que fa vint anys, quan vaig començar a publicar obra de creació.
És clar que, si s'és menys ingenu, es corre el perill de perdre la il.lusió, de ser més càustic, de ser més escèptic.
Difícilment trobareu algú en l'àmbit cultural de la comunicació (premsa diària, ràdio, televisió, revistes especialitzades) que firmi un article o aparegui com a "crític literari", per fer servir un terme tòpic i antipàtic, però acceptat per tothom arreu del món.
Dir categòricament que no hi ha crítics o que no hi ha crítica tampoc no és just. Dir que hi ha segons quins crítics que es mouen per un incomprensible complex d'inferioritat i d'autoodi cap a la creació que els és més pròxima o veïna, ja s'acosta més a la realitat.
Tenim un concepte de la crítica estrany. Parlem de "crítica bona" i "crítica dolenta". És a dir, de la crítica que deixa un llibre bé i de la que deixa un llibre malament. I, en canvi, no tenim present que és més bona crítica una "crítica dolenta" ben escrita, literàriament correcta, que argumenta el seu parer i allò que creu que l'autor criticat no ha fet i hauria hagut de fer, que una "bona crítica" que fa un amic de l'autor per compromís i que només ressenya una obra literària passant-hi de puntetes i perdonant la vida de l'autor i a vegades de tota la literatura en pes.
El crític literari es deu als seus lectors, als seus oients o als seus seguidors, i no als seus amics autors. Però ja sabem que la cultura és propícia al proteccionisme. I d'aquesta manera és difícil que la crítica es faci creïble.
Qui s'atreveix a trencar la inèrcia del proteccionisme corre el risc de ser considerat no només un "traïdor de la causa" sinó un enemic de tot el que es fa i desfà sota la "glòria literària".
Francament, em sembla que no és veritat que no es llegeixi. La societat actual llegeix força, molt més que fa uns anys. Llegeix subtitulats, llegeix crides de publicitat, llegeix fulletons de premsa gratuïta a les bústies, llegeix factures de la llum, del gas i del telèfon, llegeix instruccions per fer anar la rentadora, el forn o el vídeo, el DVD, sobretot, llegeix instruccions a la pantalla dels CD-Rom de jocs...
Sí, llegeix, però, en canvi, perd el sentit de la literatura. Per això, davant el desconcert actual, no hem de perdre de vista que una cosa és la "Literatura" i, una altra, la "Lectura". Una cosa és la difusió dels autors i les seves idees i una altra cosa el foment de la lectura i els plans de la lectura.
Unes últimes dades ens revelaven que hi ha aproximadament uns 150 escriptors i escriptores que publiquen regularment en català en col.leccions per a joves arreu dels Països Catalans. I, sense ser tan exactes, podríem parlar d'un centenar també llarg d'il.lustradors i il.lustradores. La xifra tendeix constantment més a pujar que no pas a baixar. I això ho puc constatar i confirmar com a Secretari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
¿Bona salut literària? Depèn. Més aviat bona salut paperera. Molts quilos de paper. I molta pasta de paper que torna a la bassa. Pasta de paper a vegades pagada a preu d'or perquè ha estat elaborada amb ajuts institucionals indiscriminats i sense control de qualitat.
Cal tenir en compte que la mitjana de tiratges a l'Estat està sobre els 4.000 exemplars per títol (se n'editen més de 47.000 en espanyol, uns 7.000 en català). En català es parla d'uns 1.500 exemplars de tiratge de mitjana. La poesia va començar així i avui els poetes han acabat autorecitant-se els seus poemes en reunions d'amics.
En aquesta situació de sobresaturació som molts pocs els que podem abastar i tenir una mínima idea de tot el que es fa. Perquè no arriba a la difusió que cal. No es té en compte ni l'obra ni els autors. No té ni llançaments publicitaris ni el favor de la premsa diària de caire estrictament informatiu. Davant d'aquest buit de criteri, d'orientació, molt sovint, els comercials són els que decideixen la bona o mala sort de segons quins llibres.
No sé si se m'ha preguntat, però per si de cas: ¿què penso després d'uns quants anys de dedicar-m'hi, de l'actual literatura per a joves? Doncs que li he d'agrair, en alguns casos, força casos, moltes hores de dormir. Tantes que jo faria un lema publicitari: "No pots dormir? Pateixes d'insomni? Llegeix!" Crec que seria una bona campanya.
Sóc conscient que dir coses així fa lleig. I és perillós. A mi mateix m'ha costat, ja fa temps, que durant més de sis mesos estigués vetat i sense rebre novetats d'una important editorial després de més de deu anys parlant de tots els seus llibres. Quan em vaig posar en contacte amb ells, amb la bona fe d'avisar-los que Correus no funcionava feia temps, vaig saber "la pena imposada": "No te'ls enviem perquè fas males crítiques dels nostres llibres". Un excel.lent grau de maduresa literària. Ara ja han rectificat. Ells. Jo no. Faig el mateix que abans i dic el mateix que abans.
En resum, que fer d'autor és costerut, però fer de crític, segons com, encara ho és més. Però vivim en un hàbitat cultural divertit. Per exemple, passes quatre vegades al dia pel carrer de la Verge (aquí mateix, damunt de la Facultat) i ja et diuen que ets un "sant". Doncs, si escrius 500 articles sobre literatura, et diuen que ets un "crític".
Després de tot això, sentint-ho molt, he de dir que no em sento ni "sant" -i passo sovint pel carrer de la Verge-, i tampoc no em considero "crític". En tot cas, com deia al principi, un lector de l'obra dels altres, divulgador, amb dret a donar opinió. Una opinió similar a la d'altres o totalment diferent a la dels altres.
Bé, francament: amb un panorama com el que m'he permès de pintar aquí, preferiria, quan sigui gran, ser més aviat: Alícia (no l'Alícia del País de les Meravelles, no) sinó l'Alícia Flames (aquesta noia de TV3 del programa del cor, que té uns ulls com flames, quan explica què li passa a un torero, un futbolista, una folklòrica, als seus amants, als seus examants, a la seva sogra i al seu cunyat, o, ara mateix, què passa amb l'estimada Penélope Cruz (tan mona ella) que diuen que gosa trencar un matrimoni tan ben avingut, segons Stanley Kubrick, format per l'adorable Nicole Kidman, mare exemplar, i aquest xicot petitó, baixet com un tap de barral, amb cara de porter de discoteca, però condemnat a ser, a tot estirar, un mosso d'esquadra... Ai, Tom... Cruise, qui t'ha vist i qui et veu o qui et veurà, pillastre.
Fer periodisme d'aquest sí que és viure a la glòria literària. Fins i tot et pots permetre el capritx de llegir revistes de xafarderies i no adormir-t'hi gens. I, el més important: no cal que, després, en facis la crítica.
Universitat Ramon Llull, 9 febrer 2001
Publicat dins 'La literatura per a joves, de la creació a la comunicació'. Fundació Caixa Sabadell, 2002.
