cinc anys –setembre 2009/maig 2015-  en els que el pes del procés va recaure, sobretot, en la societat civil –encara que amb intervencions puntuals però molt importants de les institucions nacionals i municipals-.

Ha estat si més no curiós i una mica més que anecdòtic que aquest any llarg que va des de les eleccions municipals de 2015 fins ara, ha estat un període en el que ha semblat que els poders de l'Estat espanyol –especialment l'executiu i el judicial- havien pres el pols de la situació i que començaven a tenir la situació controlada... des del seu punt de vista. Però una nova lectura incorrecta de la situació, la seva fatxenderia i l'estil barroer dels aparells de l'Estat espanyol, ens tornen a brindar una nova oportunitat que, ara sí, no podem desaprofitar.

Hem de tornar a ser la societat civil, tots nosaltres, els que diguem als nostres polítics per on volem que vagin les coses, que es deixin de moviments partidistes i de baixa volada i que assumeixin la responsabilitat que exigeix un moment històric com el que estem vivint"

En pocs dies han coincidit tres fets importants –Brexit, eleccions 26J i obertura del procés de judici oral contra el President Mas i les conselleres Ortega i Rigau- que poden donar un nou impuls a la participació popular en el procés. Probablement, la coincidència del Brexit i de les eleccions ha estat la única casualitat, però els resultats electorals del 26J i el resultat del Brexit potser tenen molta més relació que la que pot semblar a primera vista i el que ja no es pot creure ningú –i més després de les sucoses converses al despatx del ministre del interior que tots coneixem- és que sigui casual que la notícia de l'obertura de judici oral contra el President Mas i les conselleres Ortega i Rigau es produeixi immediatament després de les eleccions i just quan Escòcia torna a plantejar la possibilitat de fer un nou referèndum d'autodeterminació, gràcies o per culpa del Brexit, segons es miri.

Aquests tres fets es produeixen poc després que l'ANC posés damunt la taula la possibilitat de demanar la celebració d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, com si algú ja preveiés que es desencadenarien tots aquests fets. En poc temps, una idea qüestionada per uns i mal apropiada per uns altres passa a ocupar la centralitat del debat polític a Catalunya i els resultats electorals –a Espanya i a Catalunya- situen la celebració d'aquest referèndum com el punt d'encontre, de confluència, de convergència, de síntesi, de totes les forces progressistes de Catalunya (bé, a excepció del PSC que, fidel al seu ritme, potser s'hi apuntarà tard i malament, mentre busca una sortida pròpia que cada cop s'acosta més a la quadratura del cercle. I tampoc m'atreveixo a posar-hi la CUP, perquè sempre he associat això de ser progressista a una forma de ser i treballar dins el sistema i, per tant, la majoria de la gent de la CUP potser no s'hi sentiria massa còmode).

Aquest 11S direm prou al carrer i enfilarem la darrera etapa d'aquest procés cap a la independència nacional, l'únic camí possible per a la supervivència del nostre poble i de la nostra terra"


Bé, doncs ens trobem com aquell qui diu a les portes de l'11S i tenim les forces vives de l'Estat espanyol novament capficades en que ens surti realment bé. Ara només falta que l'ANC trobi la manera d'encaixar en aquest nou escenari la proposta d'11S mig dibuixada en l''Assemblea general de Manresa (17/04/2016). No dubto que el seu Secretariat Nacional se'n sortirà, formulant una proposta que s'adapti a les noves circumstàncies i utilitzi les concentracions a diferents llocs del territori per escalfar motors i tornar a mobilitzar una ciutadania que semblava atordida i desorientada i que, ara, ha de recuperar el protagonisme per prémer definitivament l'accelerador.

Tenim dos temes damunt la taula que seran el detonant d'aquesta acceleració en la mesura que sapiguem tornar a omplir els carrers de Barcelona per llençar un missatge clar i fort que arribi arreu del món. Volem decidir el nostre futur democràticament i volem dir prou a aquesta forma de treballar que tenen les clavegueres dels estats i que, a Espanya, dirigeix directament el seu ministre de l'interior, seguint la tradició heretada de governs anteriors, del mateix PP o del PSOE, que "tanto monta, monta tanto", com si es tractés dels mateixos "Reyes Catòlicos".

Hem de tornar a ser la societat civil, tots nosaltres, els que diguem als nostres polítics per on volem que vagin les coses, que es deixin de moviments partidistes i de baixa volada i que assumeixin la responsabilitat que exigeix un moment històric com el que estem vivint. Oportunitats com les actuals en surten poques i aquesta vegada no la podem desaprofitar.

Imagino un 11S a l'únic lloc d'aquest país preparat per rebre dos milions de persones o més –Barcelona- i en un escenari identificable per a tot el món –per sort, a Barcelona n'hi ha més d'un- i amb un missatge clar i potent: exercim la nostra sobirania!. I la volem exercir per celebrar un referèndum que mostri, clarament, la nostra determinació per esdevenir un nou Estat d'Europa (just el que manifestàvem l'11S de fa 4 anys) i per deixar clar que no permetrem que un Estat que ja no reconeixem com a propi jutgi els nostres representants democràtics per complir el seu compromís electoral posant les urnes el 9N de 2014.

Aquest 11S direm prou al carrer i enfilarem la darrera etapa d'aquest procés cap a la independència nacional, l'únic camí possible per a la supervivència del nostre poble i de la nostra terra.

Pere Pugès i Dorca

Cofundador de l'ANC