Construir uns municipis feministes no és opcional. És un deure quan el sistema ens colpeja contínuament pel sol fet de ser dones.

Militar en el feminisme és la nostra forma de viure. Per això, construir uns municipis feministes és i serà l’aposta política de la CUP.

Darrerament, de forma perversa, hi ha qui ha provat de tapar l'espectacle pèssim al Parlament de Catalunya equiparant-lo amb el cas de l'alcaldessa de la CUP a Berga, Montse Venturós. La intencionalitat política dels comentaris ha estat evident i pensem que és bo explicar per què si bé ambdues situacions se situen dins el debat estratègic sobre què i com desobeïm l'Estat, no poden ser en cap cas posades al mateix nivell.

Les últimes setmanes hem sentit a parlar molt del “fer República” com a marc on situar l’acció del govern de JxCAT i ERC. El concepte combina allò tan català d’estar en marxa (el verb fer) i el referèndum de l’octubre passat. És legítim que els protagonistes facin anar aquesta expressió a tort i a dret però es fa d’allò més estrany sentir-ho quan en els últims mesos malgrat que la CUP ha plantejat seure a parlar sobre com efectuar la ruptura amb el règim del 78 el més aviat possible, la preocupació ha sigut més aviat de càrrecs. De cadires, a banda i banda.

La setmana passada el President Torra assegurava, en relació a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que la CUP som els seus socis preferents, en el sentit que confia en el nostre suport per aconseguir tirar-los endavant. És cert que, tal com deia a continuació el President, la CUP mai no hem format part del problema sinó de la solució, malgrat les nostres postures no sempre agradin, però en cap cas ens poden considerar els seus socis en aquesta nova etapa que podríem qualificar de processisme 2.0.