Algèria era una colònia però França considerava aquell país d'Àfrica una part de la nació francesa. Els algerians van aconseguir la independència l'any 1962, després de vuit anys de guerra, un conflicte que va posar en crisi l'Estat francès i va originar el pas de la IV República a la V República sota el lideratge del general De Gaulle, que va haver de fer front a tota mena d'amenaces, com la d'un sector de l'exèrcit que -moralment tocat pel seu paper a la Segona Guerra Mundial i a la guerra d'Indoxina- considerava innegociable que els algerians fossin amos del seu país.
El cas algerià, com altres processos d'emancipació nacional del tercer món, va inspirar alguns moviments nacionalistes sorgits en Estats occidentals, que hi veien elements a imitar o adaptar. Sectors del nacionalisme basc, del nacionalisme quebequès o del nacionalisme nord-irlandès van prendre nota del que passava en altres latituds. A vegades, van intentar traslladar aquelles vies de lluita al context de les societats capitalistes desenvolupades, la qual cosa mai va funcionar. A Catalunya, el procés algerià també va tenir admiradors.
Raymond Aron, pensador i periodista francès de posicions liberals, va ser una de les poques figures públiques que, sense formar part de l'esquerra, va mostrar-se obertament favorable a la independència d'Algèria. L'editorial Página Indómita ha editat fa poc la traducció al castellà d'un llibre que recull les converses apassionants d'aquest intel·lectual amb dos destacats membres del gauchisme del 68, Dominique Wolton i Jean-Louis Missika.
El volum -titulat El observador comprometido- té un capítol sobre la descolonització en el qual Aron explica a fons la seva visió, que trencava els esquemes d'aquella època: "Jo afirmava que només hi havia dues opcions: una Algèria francesa o la independència. Tot el que es deia sobre una política liberal en favor d'Algèria no volia dir res; o s'acceptava el dret a la independència o la guerra continuaria. Però dir-ho a uns i altres era una cosa, i escriure-ho, una de molt diferent. Després de dubtar, em vaig decidir a publicar el llibre".
La tragèdia algeriana va ser una obra polèmica des del primer moment, "una petita bomba en l'ambient polític", segons el seu autor. "L'entorn polític -assegura Aron- hi va trobar el que pensava i no s'atrevia a dir".
El comentarista de Le Figaro argumentava amb criteris econòmics i demogràfics la necessitat de la independència d'aquella nació africana, però no condemnava la colonització com a tal, un discurs típic dels intel·lectuals de l'esquerra. Ell tenia molt clar l'objectiu de la seva anàlisi: "Al meu parer, calia convèncer aquells que s'ubicaven a la dreta i eren poc proclius a la condemna moral de la colonització. Calia demostrar-los que Algèria no era necessària ni per a l'economia ni per a la prosperitat de França". La clau de volta, insistia Aron, "no era convèncer els anticolonialistes, sinó els colonialistes". El cèlebre antagonista de Sartre va tenir un coratge especial en aquell llibre contracorrent, fins i tot va parlar de "l'heroisme d'abandonar" (molt abans que Enzensberger escrivís sobre el concepte d'"heroi de la retirada"), perquè havia arribat a la conclusió que "un polític mostrava més valentia si acceptava l'alliberament d'Algèria que si continuava la guerra durant anys".
Catalunya no és Algèria, l'Espanya d'avui no és la França dels anys cinquanta. Catalunya no és una colònia encara que rebi un tracte de l'Estat que és injust i insostenible en molts aspectes, cosa reconeguda per personalitats i entitats que no tenen res a veure amb l'independentisme. La crisi catalana no és la guerra d'Algèria, òbviament. Dit això, es troba a faltar entre els principals intel·lectuals espanyols (a ser possible en el camp de la dreta) algú que tingui una actitud equivalent a la d'aquell Aron que, sense passar-se a les files del FLN algerià ni haver de gesticular, va saber dir públicament el que era gran tabú entre les classes dirigents franceses. L'Aron espanyol no caldria que fos partidari de la independència de Catalunya, no demano tant; n'hi hauria prou que aquest hipotètic intel·lectual advoqués clarament per un referèndum pactat i que ho argumentés amb la convicció i la racionalitat del pensador francès. Repeteixo: millor que fos una dona o un home amb relleu dins de l'espai ideològic i cultural de la dreta.
Un aclariment: el que demano no és que augmenti el nombre d'activistes mediàtics que, arribats de Madrid, abracen l'independentisme català amb simpatia i fervor, després d'haver passat per moltes causes i fòbies. No parlo d'aquests companys de viatge. Em refereixo a veus de pes de l'acadèmia i del periodisme espanyols que, sense deixar de ser el que són, comencin a dir a Madrid -com ara fan només alguns polítics de Podem- que un referèndum pactat és la manera més civilitzada, endreçada i raonable de trobar una solució al conflicte que estem vivint. I que, tot seguit, afegeixin que la repressió és un error històric, perquè no farà més que accentuar la desconnexió mental de molts catalans.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Fes-te subscriptor
per Francesc-Marc Álvaro,