Fa pocs dies hem conegut les dades de l'Enquesta de Població Activa del tercer trimestre i en podem destacar diversos aspectes positius. Malgrat l'increment interanual del nombre de persones aturades, aquest es deu fonamentalment a un factor prou rellevant per a qualsevol economia, l'increment de la població activa. I ens situem ja amb una taxa d'activitat del 78,6%, amb 3,9 milions de persones disposades a treballar. Per altra banda, hem incrementat la població ocupada, situant-la per sobre ja del 70% per primer cop.
Aquestes dades positives però, no ens poden fer perdre de vista la preocupació per l'ocupació en l'àmbit industrial, i més després dels acomiadaments col·lectius que han plantejat les darreres setmanes algunes empreses. Del tot inexplicables i políticament inacceptables, i que només els explica la laxitud normativa, de la que és corresponsable el qui, podent canviar-la, l'ha perpetuat. El PSOE, amb la seva inacció política, ha permès preservar els vestigis d'una reforma laboral que hauria d'haver estat revertida.
Però hi ha una altra anàlisi que podem fer en dades per valorar en quin escenari evoluciona el mercat de treball a casa nostra, com són el tipus de treball que tenen les persones, quin grau d'estabilitat té i quina capacitat de generar projectes vitals estables dona.
La terciarització és un fenomen que s'explica per la progressiva pèrdua de llocs als sectors més productius, industrial i de construcció, i el successiu increment de llocs al sector serveis. Aquest fenomen podria sembla neutre, però quan avaluem la qualitat del treball en un àmbit i altra, i alhora, el caràcter arrossegador que tenen uns respecte els altres, es demostra que no és així. En aquest sentit, mentre que, al 2009, el percentatge de treballadors afiliats a la seguretat social al sector de la construcció, agricultura i indústria, era del 27,9% en conjunt, a setembre del 2019 només ho és el 21,9%. Per contra, el sector serveis ha passat en deu anys del 72% al 78%, mostra prou evident d'aquest canvi de pesos.
Aquest fet impacta en la qualitat del treball que creem, entesa com aquell treball amb salaris més alts i llocs de treball més estables. I en aquest sentit la temporalització hi té un pes rellevant en allò que hem titllat com l'"era del precariat". Les dades son prou clares. Mentre que els treballadors afiliats a la seguretat social amb contracte indefinit a setembre de 2008 eren el 72,6% del total, a setembre del 2019 ho són el 70,5%.
Per últim, una dada que també ens posa sobre la pista de la feblesa del treball que som capaços de crear és que, mentre que el setembre de 2008 només estaven afiliats a la seguretat social a temps parcial el 16,6% dels treballadors, a setembre del 2019 són ja el 21,4% del total. Aquest darrer fenomen és el de la parcialització del treball, que si bé, a molts països, és una opció de participació al món del treball molt desitjada, aquest no és el nostre cas. Aquí el 65% de les persones que treballen a temps parcial no ho han triat voluntàriament.
Som, doncs,davant d'unes dades agredolces. Treball però feble. I el repte és en continuar activant la nostra economia, apostant per l'economia productiva i promoure els canvis de model, també en matèria de sobirania, perquè puguem promoure la reversió d'aquests fenòmens que dificulten a les persones el manteniment projectes vitals fèrtils.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Fes-te subscriptor
per Josep Ginesta,