Som davant d'una crisi humanitària sense precedents. La Covid-19 ha posat en evidència la fragilitat d'un model que crèiem infal·lible, especialment des de la mirada privilegiada i insolidària del
primer món. Dies de confinament, de tensió del sistema de Salut, de paralització de bona part de l'activitat productiva, d'escoles tancades, d'un aïllament forçat com a mesura de protecció col·lectiva... I, sobretot, dies de vulnerabilitat, de malaltia, de morts, de no-comiats en solitari, de dificultats per gestionar el dol, de patiment. Molt patiment...
I, enmig de tot això tan bèstia, són moltíssims els i les professionals que hi són cada dia per a tots nosaltres, tant essencials com discrets. O invisibles, en algun cas. De fet, hi ha un sector que aquests dies no s'ha aturat. Que treballa amb més intensitat que mai, amb una generositat que cal aplaudir molt i molt fort. Són totes les persones, majoritàriament dones –en molts casos migrades–, treballadores de la llar i de les cures. Un col·lectiu que, ja abans d'aquesta crisi, era invisibilitzat sense cap mena de reconeixement ni social ni econòmic. I que ara són essencials. Són les perversions d'un sistema capitalista despietat que ens ha volgut fer creure que hi ha feines que no cal pagar-les o que, en tot cas, potser es poden pagar a preus irrisoris.
La precarietat és sovint el marc en què es desenvolupen la major part d'aquestes feines: una de cada tres treballadores de la llar i les cures estan per sota del llindar de la pobresa sense contracte ni alta a la Seguretat Social. És a dir, poden ser acomiadades en qualsevol moment, sense ni tan sols tenir dret a l'atur. I ara, que se'ns enruna tot, hem vist com en són d'essencials. El tracte que els dispensem no és gaire coherent, la veritat. És egoista.
Ara que el país i que bona part del món s'han vist forçats a aturar-se, és una bona oportunitat també per revaloritzar molt a l'alça tant les cures com les persones que s'hi dediquen. No en podem prescindir; i per tant, no podem obviar aquest debat. L'hem d'obrir. Perquè quan aquesta tempesta passi, haurem de reactivar l'economia, de reflotar empreses i treballadors, d'ajudar les persones que han perdut familiars, de minimitzar nous casos... Aquesta serà la prioritat de tots, és clar. Però ens equivocarem si renunciem a fer una reflexió més profunda, també per reivindicar del tot la vàlua d'un sector imprescindible.
I és que quan les feministes parlem de posar la vida el centre, també parlem d'això. Que aquesta vida sigui sostenible per a tothom. També per a aquelles dones que moltes vegades no veiem, de qui no parlem o que no reconeixem; a les seves mans hem externalitzat bona part del treball de reproducció social. I, ara, ens toca ser-hi per elles. Just això és el que deia el cartell que veia cada dia quan duia els meus petits a la llar d'infants, tot resumit en una sola pregunta: "Qui cuida les que cuiden?". I en una sola resposta: ens toca a nosaltres.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Fes-te subscriptor
per Raquel Sans
,