Enric Juliana va escriure aquest dijous a La Vanguardia un interessant article. Recordava, ara que el tripartit de dretes branda la necessitat d'un govern de "salvació" o "unitat nacional", els pactes de la Moncloa de 1977 liderats pel govern d'Adolfo Suárez, tant les seves implicacions com el seu context. Els defensors de la Transició encara els posen com el gran exemple de concertació social. El periodista avisava que, si la situació social i econòmica que ens deixarà el coronavirus obliga a fer-ne uns altres, no han de tenir com a objectiu o resultat final "canviar govern o excloure algú". Per ell haurien de ser, senzillament, "de salvació democràtica".
No sé si el tripartit de dretes atendrà el desig de Juliana, però sí que sospito que l'actual crisi sanitària i les derivades que tindrà obligaran a revisar l'actual model econòmic. Sí o sí que haurem d'avançar cap a un nou contracte social. Quan va esclatar l'anterior crisi, un dels primers que va pronunciar una frase lapidària va ser l'aleshores president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy. Va afirmar que calia "refundar el capitalisme".
No va passar. El capitalisme es va tornar més salvatge i més descarat en lloc de més responsable i moral. I els periodistes vam parlar poc de les causes (la manca de contrapesos polítics, socials i mediàtics) malgrat que, com explicava Joan Serra Carné
en el seu darrer article, sí que en vam explicar les conseqüències, que tenen en l'augment de les desigualtats el fil conductor.
Just semblava que començàvem a sortir d'una crisi i ja ens disposem a entrar de ple en una altra. L'anterior va frenar de cop l'ascensor social i ha empobrit més les classes mitjanes. El descontentament per com s'ha resolt s'ha estès i el populisme i el nacionalisme, amb cares com Donald Trump, Boris Johnson o Matteo Salvini, fan fortuna i amenacen de tombar el vell sistema, que fa aigües per tot arreu.
La Segona Guerra Mundial va ser, lògicament, un gran terrabastall. I va forçar un nou contracte social. A Europa van arribar diners (el pla Marshall) i, atemorits perquè els treballadors miressin cap al "paradís socialista" de l'est, socialdemòcrates i democristians van pactar. Van entendre's, el benestar es va ampliar, els contrapesos van funcionar protegint i fomentant drets socials, i fins i tot van arribar fruits polítics com la Unió Europea.
El coronavirus també serà un terrabastall. Perquè pot alterar les nostres formes de vida i incidirà en una economia que no s'ha beneficiat de la desregulació sinó tot el contrari. Arriba, com deia, a unes societats occidentals més descontentes i desgastades que les de 2008 i on hi ha, com a mínim, dos nous reptes afegits i que no poden esperar: la igualtat home-dona i la responsabilitat ambiental dels governs i les empreses ara que el canvi climàtic ja és emergència climàtica. A això se li sumen problemàtiques específiques: en el nostre cas, el problema de l'habitatge que castiga ciutats com Barcelona (agreujat encara més per la gentrificació) i que és un potent factor de desigualtat; en segon lloc, un conflicte polític que amenaça de cronificar-se i on encara es posa en qüestió la legitimitat del projecte independentista.
Avui serà molt més difícil que el 1977 que els catalans se sentin com a propis uns nous pactes de la Moncloa. L'independentisme va fracassar en l'assalt de 2017, però ni ha plegat veles ni ha estat derrotat a les urnes. Per ara no és capaç d'oferir camins transitables, però l'enfrontament permanent amb els governs de Madrid, que es neguen a atendre consensos amplis a Catalunya com el dret a decidir o l'amnistia per als presos, encarirà l'entusiasme amb un nou contracte social espanyol.
El principi de subsidiarietat -gestionar el més a prop possible del ciutadà- ha estat fins ara l'única víctima política del coronavirus a Espanya. La Generalitat té uns poders limitats. Ho sabíem i ens ho han tornat a recordar. Si hi ha uns nous pactes de la Moncloa, la part catalana no podrà anar massa més enllà d'on arribi l'habilitat negociadora i el valor conjuntural dels vots de Gabriel Rufián i, en menor mesura, de Laura Borràs. I els acords s'hauran d'harmonitzar amb la resta de països de la UE, que hi posarà el marc macroeconòmic.
El Govern no té cap control regulador sobre l'economia: el seu paper en matèria de fiscalitat és marginal, en el del mercat laboral -també el dels autònoms- el seu àmbit decisori és inexistent, i no controla infraestructures estratègiques. A Europa no té cap capacitat de decidir o fer escoltar la seva veu. El coronavirus, com deia, ha estat un nou aterratge a la realitat si és que quedaven despistats. "És competència dels estats membres decidir sobre les mesures específiques a les seves regions d'acord amb el seu ordre constitucional", va dir el portaveu d'Ursula Von der Leyen en ser preguntat per la carta de Quim Torra criticant la ineficàcia de Pedro Sánchez contra la pandèmia. Més clar, impossible.
Democratitzar l'economia ha de ser l'objectiu. Això vol dir apostar pel bé comú i per un model de mercat on l'obtenció de benefici no sigui l'única finalitat, tal com han demanat ja fins i tot directius de grans multinacionals americanes. I també per l'economia social, que ja representa un 8% del PIB de la UE i que a casa nostra va rebre una forta clatellada amb la desaparició de les caixes d'estalvi.
El govern de Sánchez tem sortir debilitat de la crisi (
Jordi Muñoz assenyalava la paradoxa que, mentre a la majoria de països del nostre entorn els governs s'enforteixen en un context de crisi, a Espanya perden bous i esquelles), però l'esquerra espanyola i la catalana hauran d'agafar revolada a les institucions i al carrer per encarar amb garanties la partida que es va ajornar el 2008 i que es jugarà ara.
A Catalunya pot ser que el virus invisible que ja fa tres setmanes que ens té tancats a casa i espantats ens faci anar més tard del que preveiem a les urnes. I hi anirem parlant més de reconstrucció i recuperació que de fulls de ruta independentistes. Però serà poc creïble plantejar un debat eficaç i efectiu sobre el primer tema sense resoldre el segon.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Fes-te subscriptor
per Ferran Casas
,