Des del principi de la crisi sanitària del coronavirus s'ha fet evident que acabaríem havent de contemplar -i que als responsables polítics els tocaria resoldre-ho- una dicotomia diabòlica i maniquea entre economia i salut. No hi ha consens sobre el moment en què el risc de pandèmia desapareixerà i, per tant, el perill per a la nostra salut s'haurà reduït i haurem tornat a l'escenari previ a l'estat d'alarma i a les mesures de confinament, tant dur com tou. El virus muta i ningú és capaç de determinar (falten tests i coneixements a parts iguals) quanta població hi ha immunitzada.
El seu impacte, a més, no és el mateix en un territori de l'Estat o en un altre. Per això tenen sentit les mesures diferenciades que, amb tanta insistència com poc èxit, ha reclamat en les darreres setmanes el Govern. És evident
que Madrid anava per davant de Catalunya en l'expansió del virus i que, potser, el que té sentit allà no el té encara aquí. Els epidemiòlegs i altres experts sanitaris, conscients dels riscos i els inconvenients del col·lapse sanitari, aconsellen mesures estrictes i allargar el confinament.
I a l'altre costat hi ha l'economia. La seva defensa és menys popular perquè prou que ho sabem que les vides humanes no tenen preu. Però empresaris, autònoms i treballadors del sector privat són cada cop més conscients -i els secunden la majoria d'agents socials- que cada dia que passa amb el motor parat estarà més fred a l'hora d'engegar-lo per tornar on érem. La majoria compta els dies i les hores per tornar-s'hi a posar. Els danys hi seran i les solucions no seran ni màgiques ni immediates. En una economia global, les que s'adoptin a Espanya (no cal dir-ho a Catalunya) no tenen per si soles la incidència que haurien tingut fa un segle.
Als polítics, doncs, els toca establir l'equilibri entre una prioritat sanitària que té tot el sentit però que difícilment reduirà el risc a zero i una economia que com més temps passi hibernada més difícil serà de reactivar. Més encara després de constatar la timidesa de les mesures d'estímul de l'Eurogrup i veure
la lletra petita dels 200.000 milions que, en el terreny de la propaganda, deia que havia "mobilitzat" Pedro Sánchez.
Les decisions no són fàcils perquè els interessos són, en aquest cas, contraposats i costa afrontar les coses de cara. No anem sobrats de polítics valents i que tractin els ciutadans com a adults, sigui per deixar-los decidir o per dir-los que el mur no pot saltar-se i que l'ampolla potser estava mig buida. Per això, immersos en la brega partidista, sovint són porucs a l'hora de prendre decisions i liderar, escenifiquen un poder que no tenen amb rodes de premsa reiteratives i anuncis grandiloqüents, o dediquen gran part dels seus esforços a encolomar les culpes a una altra administració. Així es fa difícil trobar aquest equilibri i defensar-lo.
Una de les diferències entre el que ens passa aquí i com gestionen aquesta crisi a Alemanya o als països del nord d'Europa rau en l'economia. En tenir una economia que sigui capaç de crear riquesa i de redistribuir-la de forma justa, cosa que equival a residències ben ateses i equipades o a un sistema sanitari que no depengui tant de l'entrega dels seus professionals i de l'encert en la gestió dels seus responsables en una situació límit. Són elements que caldrà incorporar quan, a partir d'ara, parlem de fiscalitat o es debati si els països més rics de la UE -que són els que paguen més impostos- han d'obrir l'aixeta pels del sud, acostumats a pagar poc, a molts quilòmetres d'alta velocitat i a un atur "estructural" per damunt del 10%. No tenir una economia
sana sabem també a què equival: a precarietat i a retallades. I hem comprovat que no son les millors companyes de viatge per a la nostra salut.
Les respostes al confinament i als inconvenients que crea per l'economia o pels infants -fa un mes que no surten de casa i l'expectativa de nens a casa i pares treballant angoixa moltes famílies- no les pot prendre només un epidemiòleg o un comitè d'experts mèdics, que lògicament disparen per elevació.
Però tampoc se'ls pot obviar com ha fet el president espanyol resolent descaradament el dilema a favor de l'economia pensant que és ell -i no els presidents autonòmics, els metges o els alcaldes- qui haurà de gestionar el malestar de l'endemà del coronavirus. Ell té la capacitat de decidir quan i com es fa el desconfinament i amb quines garanties. Encara és a temps de rectificar algunes mesures, més encara amb la discrecionalitat i capacitat d'actuació que li dóna un estat d'alarma que com sempre passa en aquests casos, per a més inri alimenta pulsions autoritàries.
Crida l'atenció que un president políticament tan dèbil però a priori tan progressista s'escolti tan poc els seus socis (
que es queixen en tuits críptics) i els presidents autonòmics, als que només convoca per dir-los que farà i deixar que es desfoguin amb una successió de monòlegs. Se'n podia esperar més.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Fes-te subscriptor
per Ferran Casas
,