Memòria: el negoci de la dependència

Fa més de vint-i-quatre hores que al meu cap ressona un fragment de cançó que cantava de petita amb la meva àvia: "Y si en tu ventana llega una paloma, fote-li un cop d'escombra i veuràs com vola". Ella explicava, que de petita la cantava. O això recordo jo. Memòria. Aquests dies hem parlat molt de la memòria, dels qui l'han viscuda i l'han perduda pel camí i de la memòria que perdem col·lectivament aquests dies. Parlem de la memòria vinculada a la mort i així hem començat a parlar del dol i s'ha estès més la indignació amb aquells qui fan negoci amb la mort, les funeràries. Però ni així el convertim en un servei públic.

 

Posem en valor els avis i àvies i la gent gran que no necessàriament són avis i àvies. Estem reaprenent a donar-los el lloc que els correspon més enllà d'utilitzar-los per cuidar els infants quan els calendaris escolars i els laborals són incompatibles. I per això, no deixa de sorprendre'm amargament que no aprenguem res de la crisi que s'ha creat amb la gestió de les residències, on més enllà de persones grans hi ha, també, moltes persones dependents.

 

El negoci de la dependència com a via per devaluar la vida. Com pot ser que en una societat cada cop més envellida on es calcula que el 2030 un 22,3% de la població, o dues de cada deu persones, tindrà més de 65 anys, se cedeixi i es permeti que fons voltors o asseguradores facin negoci amb el dret a la vida? Com pot ser que hàgim hagut de viure la vergonya més profunda per alçar la veu davant d'una inversió pública en residències irrisòria? Com pot ser que governs de tota mena acceptin que hi hagi qui faci negoci amb un col·lectiu vulnerable com és el dels dependents i gent gran?

 

Unes 60.000 places de residència de gent gran a Catalunya. 10.298 públiques versus 35.517 d'iniciativa mercantil. Al mig, unes 14.000 gestionades pel tercer sector. 19.000 persones en llista d'espera. Quantes arribaran vives quan els toqui la plaça? La pensió mitjana per jubilació és de 1.138 €. El preu mitjà d'una plaça a residència és de 2.000 €. Famílies treballant precaritzades per pagar la residència, això aquelles que poden.

Mentre DomusVi, que gestiona 12 residències a Catalunya, va guanyar 22 milions d'euros el 2019. Però aquests diners tampoc serveixen per dignificar les treballadores, que viuen precaritzades. Aquests diners serveixen per repartir dividends. Mentre només hi hagi un 17% de places en residències públiques serà inevitable que hi hagi qui fa negoci de tot el cicle de la vida: educació, sanitat, dependència i mort.

 

"Cuidamos lo más importante para ti" diu Sanitas a la seva pàgina web. I mentrestant, la majoria d'atenció sanitària de les residències no forma part del circuit de la sanitat pública. Dret a la dependència mercantilitzat i sanitat privada, què podia sortir malament? Poc s'ha parlat de Mutuam, la fundació que gestiona l'atenció sanitària a la majoria de residències. Potser caldria demanar-li responsabilitats per la mala gestió i la manca d'informació en el que s'ha viscut aquests darrers mesos. O no? Per què l'atenció sanitària de les residències no forma part del circuit de l'atenció primària pública? Per què l'atenció sanitària de les residències està majoritàriament en mans de treballadores precaritzades contractades per mútues o directament per les residències?

 

Aquests dies el negoci de la dependència i el negoci de la mort van de la mà. De fet, hi van sempre. Però ho veiem més aquests dies. En residències públiques, concertades i privades, hi mor gent sola. Sense haver vist a cap familiar en dos mesos. Les famílies no hi han anat per protegir-los i tot i això, massa han acabat morint. "La mort es viu socialment com a espectacle o tabú, és un assumpte privat gestionat per la "indústria funerària"", deia avui la Ingrid Guardiola. Sense comiat un cop mort. Sense comiat abans de la mort. I en lloc de parlar de distanciament físic ens hem acabat creient el distanciament social. Aquest sí que és un mal negoci.

 

Hem redescobert la comunitat i la seva importància. Hem redescobert l'atenció primària. No fem més tard encara per integrar l'atenció social a l'atenció sanitària. No fem més tard encara a incorporar l'atenció a la dependència a la comunitat. Que ningú en faci negoci. Ja no només per fer front a pandèmies, sinó per fer front a la desmemòria. Per defensar la memòria. La memòria dels qui l'han viscuda i l'han perduda pel camí.