Oligopolis i províncies

Som el 2023 i els darrers efectes de la crisi del 20 i del 21 ja s'han començat a esvair. L'economia ha tornat a una certa normalitat. Ja no es viatja tant, i el teletreball ha donat una nova vida als pobles i ciutats de l'interior, la vida torna a ser el què era. Tota? No, tota no. La primavera del 2020 es va accelerar un procés que ja venia de lluny i que va tenir conseqüències funestes per l'economia i la vida política catalana. Als carrers de Barcelona i de les grans ciutats catalanes, part del petit comerç va haver de tancar angoixat pels preus del lloguer, l'escassetat d'ajudes i la caiguda de la demanda interna. Les van substituir franquícies, amb més facilitat d'accedir al crèdit i amb accés a les ajudes de la política monetària i d'Estat.

A l'economia industrial i de serveis, la fotografia no anava tan allunyada. La caiguda del consum global per la incertesa, sumada a la morositat de les administracions públiques i de l'IBEX (l'abril de 2020 ja arribava a 130.000 milions d'euros!) va fer tancar moltes portes, d'altres van ser absorbides per empreses més grans. L'atur va explotar. Només en van sortir guanyadors els oligopolis, cada dia més concentrats a Madrid, que ha estat la primera comunitat a sortir de la crisi i que ha vist un nou augment de població provinent de Castella i Extremadura. La desertificació dels territoris castellans és més gran que mai.

Mentrestant, en el terreny polític, els pactes de la Moncloa 2.0 no van salvar Pedro Sánchez ni el seu govern, però sí que van forçar una recentralització de les polítiques socials que va ser avalada per tots els partits d'abast espanyol, de Podemos a VOX. La situació va empitjorar quan a principis de 2021 es va saber que el deute públic havia assolit un 125%. Ho van pagar les autonomies. Ja denostades pel govern Sánchez, va ser fàcil obligar-les a retallar per tal de protegir les despeses del govern central. No van tancar TV3 de miracle. A través d'una reforma de l'Estat, les províncies agafaven un nou relleu com a braç executor de Madrid.

Tornem a maig de 2020. Els paràgrafs que encapçalen aquest article són una petita distopia, però malauradament amb un fons molt real. El govern espanyol, obsessionat amb la crisi de 2008, s'ha negat a utilitzar les mesures extraordinàries del BCE (promeses massives de compra de deute públic) per promoure un estímul econòmic que parés el cop. Mentrestant, PIMEs i autònoms, sense ajudes reals, veuen com les vendes els cauen en picat i centenars de milers de treballadors viuen en un incert ERTO que pot acabar en qualsevol moment en una situació d'atur mentre no es trobi vacuna.

Els crèdits de l'ICO han resultat ser fum i més que per ajudar a sobreviure les empreses i els autònoms, tot apunta que simplement ha refinançat el crèdit amb els bancs en condicions favorables per ells mateixos. Ara caldre veure si aprofiten les ajudes extraordinàries del BCE, però a Frankfurt ja estan tan desesperats que per primer cop a la història pagaran als bancs un 1% perquè augmentin el crèdit. Increïble. Amb tot, el mateix BCE també ha ajudat a l'oligopolització de l'economia, el seu programa de compres de deute de les grans empreses estatals només reforça els de sempre, i no es complementa amb un programa solvent de compres de préstecs a PIMEs. La següent passa seran les nacionalitzacions.

Malgrat que fa bon temps i el nombre de morts baixa, la situació evoluciona de forma perillosa, i la incertesa es mantindrà encara força temps. Un segon rebrot seria letal per a l'economia real, i al sector turístic l'espera l'estiu més negre de la història.

Mirant tot plegat, un arriba a pensar que no anava gaire equivocat Karl Marx quan fa més d'un segle parlava de la centralització del capital com un problema per als treballadors. Ho és, i ho ha estat sempre. Fa força temps que denuncio que el procés de centralització bancària i empresarial que viu l'estat espanyol, arruïna Castella i la seva gent, però també posa en greus dificultats l'economia catalana que sense sobirania es troba desprotegida contra el centralisme madrileny i els seus oligopolis. Avui aquesta centralització econòmica viu una gran acceleració que tindrà greus conseqüències econòmiques i socials.

Amb la seva gestió de la crisi, el PSOE i Unidas Podemos han donat encara més força als oligopolis que controlen la vida política i econòmica espanyola. Tot és tan bèstia que fins i tot el disseny de la nova renda mínima garantida és profundament centralista. Com explicava l'Adrià Alsina fa un parell de dies, les classes populars catalanes, basques, valencianes o balears en quedaran totalment marginades en tenir en compte el cost de la vida de forma descentralitzada.

La solució contra la centralització econòmica només pot ser posar en marxa solucions que permetin a la mesocràcia econòmica del país poder competir en condicions. El govern de Catalunya hauria de dissenyar immediatament un programa de descentralització política i econòmica. Ja es va fer una passa important amb la llei d'emergència climàtica que permet l'autoproducció d'energies renovables, però cal anar molt més enllà. És urgent que es plantegi quines accions calen prendre per tornar a bastir una xarxa de caixes i bancs estrictament locals que donin crèdit a famílies i PIMEs quan arriben les crisis.

La literatura acadèmica i l'evidència empírica demostren que els grans bancs no donen la talla amb l'economia real quan arriben les recessions. L'aposta telemàtica, tant per a treballadors públics com per als tràmits burocràtics, és vital per tal que el país surti de la crisi amb un model de país més sostenible i pròsper per la seva gent.

En tot aquest ambient, no és casualitat que, cada cop que en tenen oportunitat, els grans mitjans i els partits espanyolistes apuntin ferotgement contra en Joan Canadell i la nova junta de la Cambra, que representen a la vegada la defensa democràtica de PIMEs i autònoms i la reivindicació que una Catalunya independent gestionaria millor aquesta crisi. El mateix val pels atacs recurrents contra JxCat, alguns no suporten que el President Puigdemont i la gent de la seva òrbita hagin optat per trencar definitivament amb l'economia del Pont Aeri.

Qualsevol persona amb coneixement de la situació sap que si Catalunya fos sobirana i tingués ple accés als propis recursos fiscals, a endeutar-se com un país normal i a les institucions internacionals de crèdit com el BCE, se'n sortiria millor que amb aquesta closca buida autonòmica. L'anunci del govern espanyol que el dèficit públic català no podrà passar del -0,2% és un preanunci de les retallades que pretenen forçar mentre mantenen la despesa militar a tot gas. Avui l'unionisme és una ideologia que perjudica el 99% de la gent que viu a Catalunya.

Oligopolis i províncies: la fase superior del centralisme espanyol ja és entre nosaltres. Mentre fins i tot a França se senten crítiques contra el centralisme de París, a Espanya la proposta federal ha fracassat abandonada pels seus propis teòrics defensors. L'aposta centralista d'esquerres i dretes espanyoles potser tindrà èxit institucional, però no serà efectiva. Lamentablement, les possibilitats d'un aprofundiment autoritari espanyol creixeran a mesura que la crisi empitjori.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor