Finalment s'han confirmat els pitjors pronòstics: la immensa majoria dels infants del nostre país no trepitjaran les seves escoles durant sis mesos.
Es consolida així l'excepció escolar (o educativa, per ser més precisos). Va obrint tot el país, hi haurà revetlles de Sant Joan i temporada turística, i s'omplen i s'ompliran comerços, les terrasses dels bars, els cinemes i les discoteques, les empreses i els transports públics. Però les escoles i universitats seguiran tancades fins al 15 de setembre.
És cert que els centres educatius són espais on hi conviuen moltes persones durant moltes hores, però no són els únics espais en què passa això. I, sobretot, són espais on s'hi presta un servei essencial, que garanteix un dret bàsic, com és el dret a l'educació. Però això no ha estat en la balança dels qui han pres les decisions ni en el confinament ni en la desescalada.
L
'ensenyament a distància haurà estat l'única línia de connexió entre els infants (no tots) i les escoles entre el 15 de març i el 15 de setembre. L'ensenyament a distància, plantejat per necessitat i de manera improvisada, ha suposat un sobreesforç per a molts docents, per a molts infants i per a moltes famílies. És una modalitat d'ensenyament que té unes limitacions intrínseques molt importants, i en cap cas pot aportar el que aporta l'escola. I, a més, en aquest cas s'ha aplicat amb una intensitat molt desigual entre centres i entre cicles, i -sobretot- té uns forts efectes amplificadors de les desigualtats.
Aquests dies sentim molt de soroll sobre l'obertura de les escoles. Però de fet, en la majoria dels casos serà una obertura pràcticament simbòlica: la política de reobrir les escoles ha resultat un fracàs.
No és cap sorpresa: en tota aquesta crisi els infants no han sigut prioritaris. No ho van ser en el confinament, i no ho han estat en el desconfinament. I caldrà veure que si ho seran en les polítiques socials i econòmiques de reconstrucció: el nostre migrat estat del benestar no té la infància com a prioritat. I això té unes implicacions molt fortes en la reproducció de desigualtats i, també, sobre la desigualtat de gènere, perquè són les dones les que, majoritàriament, internalitzen els costos que no assumeix l'estat del benestar.
El fracàs de l'obertura de les escoles té múltiples causes, algunes atribuïbles a l'administració, d'altres a les organitzacions que fan de portaveus dels docents, d'altres als centres i d'altres a les famílies. És important diagnosticar les raons d'aquest fracàs, perquè si ens esperen -com diuen alguns- un parell d'anys de rebrots i nous confinaments, caldrà estar alerta per evitar que es tornin a repetir situacions com la d'aquests mesos. Segur que se'n poden identificar moltes, i les diverses mirades sobre el sistema ajudaran a construir una visió més global. Jo en plantejo set:
1. L'administració va renunciar d'entrada a plantejar el debat sobre si les escoles havien de participar de l'oferta educativa a començaments de juliol i/o començaments de setembre per compensar la pèrdua d'escolarització d'aquests mesos. Si més no per als alumnes desconnectats. L'agressivitat amb què es va respondre per part d'alguns sindicats docents a algunes (tímides) propostes en aquesta línia segurament no hi va ajudar, però fou una oportunitat perduda. I irònicament (o no) els mateixos que fa un mes posaven el crit al cel davant de la mínima insinuació sobre el juliol, ara són els que diuen que pels pocs dies de curs que queden no val la pena (sic) obrir les escoles.
2. Un cop va quedar clar que no hi hauria mesures extraordinàries durant l'estiu, la tornada al juny s'ha plantejat també en termes de mínims: només es preveu algun contacte per als alumnes que canvien de cicle i un servei dit de guarderia per als alumnes d'infantil. L'administració ha plantejat uns mínims i ha deixat marge als centres per decidir. En molts casos, els centres han utilitzat el marge de discrecionalitat per plantejar els mínims dels mínims possibles.
3. Molts centres, més enllà de plantejar la mínima obertura possible, han organitzat també boicots al retorn dels infants, mitjançant cartes disuassòries, obstacles burocràtics i, en alguns casos, fins i tot amb trucades a les famílies que havien expressat voluntat de portar els fills al centre.
4. No hi ha ajudat tampoc que es plantegés la tornada a l'escola com a 'voluntària' . S'entén que en el context actual no es vulgui obligar les famílies a portar els infants a l'escola -potser perquè conviuen amb persones vulnerables, per exemple. Però el missatge de que l'escola és voluntària degrada la institució i el sistema. I, sobretot, sabem per experiència de l'educació infantil i del que ha passat a altres països que quan l'escola és voluntària i no obligatòria qui se'n despenja són precisament els infants de famílies més desafavorides. Potser sembla un matís, però hauria sigut molt més raonable plantejar la tornada com a "excusable " en lloc de voluntària. Hauria canviat molt les coses,
com ens ensenya la recerca sobre comportament i polítiques públiques.
5. Els protocols de seguretat que s'han plantejat per la tornada als centres, certament, dificulten molt la reobertura i la feina dels docents. Són protocols molt estrictes, que no guarden cap proporció amb la realitat que es viu fora de les escoles. En tots els àmbits s'han anat buscant equilibris entre la lògica de evitar contagis i la represa de la vida. Moltes societats de pediatria en molts països estan insistint aquests dies en la necessitat d'una mirada més global a la salut dels infants. Però, de nou, l'escola s'ha tractat com una excepció també en aquest sentit. Potser caldrà revisar els protocols, o potser hi ha raons que no se'ns han explicat per mantenir uns protocols excepcionals respecte als que s'han plantejat per altres sectors, i respecte als que es plantegen per les escoles en altres països. Però en tot cas el que és evident és que caldrà adaptar-se als protocols que hi hagi i no s'hauria de poder utilitzar-los d'argument per no obrir els centres tot el dia per tots els alumnes, com s'ha fet ara.
6. La combinació dels missatges alarmistes sobre el paper dels infants en la transmissió del virus amb les sensacions de perillositat que evoca la manera en com s'han plantejat i comunicat els protocols per part de l'administració i dels centres han contribuït a que moltes famílies i molts treballadors tinguessin por i, efectivament, pensessin que per uns pocs dies no calia córrer riscos. És un plantejament legítim, evidentment. Però la por ha estat sistemàticament afavorida pels missatges que administració, sindicats i centres enviaven. En gran contrast, de nou, amb el que passa fora del sector educatiu.
7. En tot aquests context, tanmateix, cal destacar la resposta de la majoria d'organitzacions sindicals del sector, que en cap moment han considerat el dret a l'educació en l'equació. L'excessiva flexibilitat de l'administració en els marges d'obertura dels centres, que probablement buscava defugir enfrontaments, no ha evitat que demanessin la dimissió del conseller i, en el cas de la USTEC arribessin fins i tot a demanar el tancament dels centres per la via judicial. Aquesta resposta tan intensa no s'ha dirigit a reclamar eines i protocols més ajustats per poder atendre millor els infants, sinó a rebutjar la tornada a l'escola, sense considerar les conseqüències de la no presencialitat per als infants. Aquest posicionament de les organitzacions representatives dels docents ens ha plantejat, a molta gent, molts interrogants sobre la seva mirada al sistema educatiu i al dret a l'educació.
En definitiva, l'excepció escolar en la desescalada no té una única causa ni un únic responsable. Però expressa un fracàs col·lectiu que tindrà conseqüències que no podem menysprear. No sé si les coneixerem, perquè caldrien estudis i avaluacions rigoroses que de moment no sabem si hi seran. Però l'evidència acumulada i la que
comença a emergir d'altres contextos són prou eloqüents. I no només pel que fa al procés d'aprenentatge sinó també en altres dimensions psicosocials, i d'abandonament escolar.
Seria irresponsable ignorar-les. Aquest curs no es pot recuperar, ja. Però ara correm el risc que al setembre a tot arreu s'estigui fent vida normal, però a les escoles s'hi imposin unes normes, exigències i condicions que impedeixin de facto l'educació presencial a temps complet per tots els infants i adolescents. Una situació que seria una vulneració inacceptable del dret a l'educació, i contra la que la societat hauria de respondre amb contundència.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Jordi Muñoz
,