El setembre de 1998 vaig canviar Pau Donés per Julio Medem. Em tocava entrevistar el cantant de Jarabe de Palo. Treien el disc
Depende, però, noi, no ho veia, i ens vam passar els temes amb un company. Jo era un xalat de Medem i estrenava
Los amantes del círculo polar. Vaig anar-hi com un
pingüí turbo intercooler cremant pneumàtics fent virolles a la neu. Amb el director de cinema vam tenir una entrevista sideral sobre les seves pelis. Pagaria per recuperar el brut de càmera, però també, certament, millor que no aparegui, així ens estalviem l’ingrés a algun centre d’ajuda micològica pels tocats del bolet. Però Jarabe de Palo anava sonant allà on anés.
La música de Donés em fotia mandra. Apegalosa d’estiu de Festa Major amb mosquits. De ràdio mentre tot el davantal de l’interior del cotxe sembla una barbacoa fregint arengades de plàstic. Cançons de tròpic sense tròpic. No sé, xiquets, no connectava. Ni ho vaig fer. L’altre dia moria Donés i, collons, algú em va mossegar de cop. Com un llop que hagués entrat de sobte a l’habitació i jo fos un Caputxet Vermell
take away. Potser a mi no m’interessava musicalment Donés, però les seves cançons sí que estaven interessades en mi.
Vaig adonar-me’n, mentre feia fora el llop amb una canya esquerdada per construir residències temporals a les tomateres, que Donés, les seves cançons, tot, expliquen també la meva vida personal, professional des de finals del noranta fins a principis del segle XXI. Com una BSO existencial. Les cançons hi eren als meus dies, com tatuatges, volgués o no. Com les mossades del rellotge a la pell. Ara s’ha mort en Manuel Cuyàs i el llop m’ha tornat a mossegar més fort, amb més ràbia.
El 26 de maig de 2012 Cuyàs escrivia sobre mi: "aquest jove que escriu a queixalades". Collons, paio, tens raó. Escric com si me n'anés la vida. Ell va parlar més cops de mi que no jo d’ell: ja està tot dit. Els que patim drogoaddicció a l’honestedat (un mal com un altre) no direm mai com els aprofitats de rebaixes: “Ah! Vaig ser amic seu!” No, no vam ser amics. Vam parlar, vam veure’ns, vam dinar, ens vam llegir, ens vam observar, preguntar... Però no puc dir que fóssim amics. Ha mort i ara ell m’ha queixalat a mi. I em vull treure la dentadura per dir, tartamut, que no vull parlar de si era un artesà de les paraules, o un conversador de neó, o un observador microscòpic... No. A mi el que em va cridar l’atenció d’ell era que s’interessava, realment, per als altres. S’interessava per qui escrivia, com ho feia, per què ho feia, com ho feia.
Ho volia saber tot de la gent nerviosa, viva. I jo veia que massa persones que escriuen (importants i no importants), o volen escriure (joves i grans), no volen saber res dels altres, només d’ells. Morts en vida que els hi sua tot, que no els interessa res, que menyspreen, infravaloren, humilien. Això sí: et donen lliçons de periodisme, d’escriptura, de vida. Donen lliçons com una indústria ambulant del vòmit egocèntric, onanista, tòxic, víric. I Cuyàs, al revés, em recordava a la formiga atòmica, la dels meus formiguers reals d’infància, la dels dibuixos animats televisius també de petit. Sempre amb les antenes connectades. El mirava, es feia mirar.
Bellugadís. Un professional del formiguer, del formigueig. Et venia a buscar. Et preguntava. Et burxava. Et clissava. No era tafaneria, curiositat, era necessitat. Potser perquè a ell tampoc ningú li havia preguntat mai res. Com a mi. Orfes de tantes coses. Entre elles d’una tradició. D’una tradició periodística, professional, humana. Penso que ell es va fer a si mateix. Com jo. Com tants d’altres. A trossos, a bocins, a cassigalls. Com podem. Sempre drapaires de la vida. Com una cançó de Pau Donés et venia a buscar. Potser ens faltava això: que ens traguessin a ballar al ball inacabable. Potser per això s’interessava pels més joves.
Aquest país és un coitus interruptus permanent: sempre ha de recomençar i trinxar les generacions, la continuïtat, el gerundi. Potser Cuyàs feia graons amb els seus articles, amb la seva vida. Una escala per pujar-hi tots. Alguns també ho fem, des del primer moment, amb els més joves. Hi creiem. Ens devem sempre al que ens supera. Sempre treballem pel futur. Pel que no es veu. Potser perquè també busquem els mestres que no vam tenir, els amics que no van poder ser. Quan la vida, sempre, et fot una mossegada i cal tenir algú al costat.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Francesc Canosa
,