Durant l'inici de la pandèmia a casa nostra vam quedar estupefactes quan vèiem com la nostra gent gran era abandonada a la seva sort, com no teníem recursos ni humans ni materials per a fer front amb garanties a la Covid-19, com els laboratoris privats es feien d'or fent tests només aquells que s'ho podien permetre mentre que els nostres sanitaris, que tant aplaudíem llavors, amb prou feines hi tenien accés. Quan parlem d'especular amb la salut i la vida de la nostra gent però, sempre hi ha un actor estrella que acostuma a no fer massa soroll però que ho acapara gairebé tot, la indústria farmacèutica.
El pròleg de la seva actuació durant la pandèmia ja apuntava maneres, ja que primerament van retirar productes recomanats per a la correcta contenció de la Covid-19 (gels hidroalcohòlics, alcohol, aigua oxigenada, guants i també mascaretes), posteriorment van augmentar-ne el preu i només es podien trobar en àmbits concrets (en aquest cas als hospitals) la qual cosa va provocar les primeres sostraccions i es va crear més alarma encara i, finalment, el resultat va ser un augment de fins a un 500% del preu dels productes quan aquests es van alliberar de nou al mercat, un preu que evidentment la gent va estar disposada a pagar a causa de l'emergència i que poc després va desencadenar la ruptura real d'estoc.
Fa poc ens preguntàvem que si en una situació de normalitat ja anteposen, de forma evident, el lucre a la vida, què faran ara amb aquestes condicions de crisi? La resposta es va desdibuixant a mesura que passen els dies i l'horitzó és de tot menys esperançador. Fa poc coneixíem que Donald Trump havia comprat tot l'estoc mundial de Remdesivir, l'únic tractament autoritzat per a la Covid-19 fins al moment, fet que provocarà que aconseguir aquest fàrmac a qualsevol altra part de món sigui missió impossible en els tres mesos vinents, demostrant una vegada més que la indústria farmacèutica només serveix a qui més paga, no a qui més ho necessita.
A poc a poc anem coneixent més informacions sobre el desenvolupament de les vacunes per fer front a la Covid-19 i res fa pensar que els amants del capitalisme del desastre actuaran de forma diferent de com han fet fins ara, i més quan el mercat en què habiten està totalment desregularitzat, on l'encarregat d'avaluar i supervisar l'autorització de comercialització de medicaments a la UE, la EMA (Agencia Europea del Medicament), és finançada en més d'un 80% per part de la indústria farmacèutica. És a dir, el responsable de posar fre està pagat per qui prem permanentment l'accelerador. És sobretot en temps de crisi generalitzada quan més instruments hem de tenir a l'abast per combatre a aquells que fan negoci especulant amb la vida, però aquests mecanismes no es creen per generació espontània.
En aquest context la CUP – Crida Constituent va plantejar al Parlament de Catalunya la posada en marxa d'una empresa farmacèutica pública, tot i que la proposta va ser rebutjada amb els vots en contra de JuntsXCat, ERC, C's, PSC i PP i amb els únics vots a favor de la mateixa CUP i els comuns. Ens agradaria assenyalar 6 motius concrets de la gran transcendència en matèria de sobirania sanitària que suposa aquesta proposta i perquè és una estructura clau per garantir que el lucre no s'anteposa a la vida en uns moments tan complexos com l'actual:
1. Per reenfocar la investigació: una amplíssima majoria dels tractaments en fases primerenques d'investigació es queden en un no-res i per això a les farmacèutiques els resulta poc atractiu abocar-hi esforços. Els és molt més senzill i profitós deixar que les institucions públiques facin la feina bruta i poc rendible i, quan un determinat compost resulta prou prometedor per a aplicar-lo a assajos clínics en humans, és quan les grans farmacèutiques s'hi interessen, negociant de diferents formes per "adquirir" l'esmentat producte i beneficiant-se de tots els diners públics invertits anys enrere.
Estem finançant la investigació bàsica, la més complexa, i la venem a la indústria cedint tots els drets sobre el producte, sense disposar de cap mecanisme per assegurar-nos que després es vendrà a un preu accessible. Un bon exemple de com l'anomenada col·laboració públicoprivada no és res més que diners públics utilitzats per a l'obtenció de beneficis privats. Una indústria pública serviria per reenfocar aquesta situació i potenciar la investigació a les nostres universitats i centres de recerca, conservant els drets derivats de la investigació i assegurant-nos la distribució equitativa i responsable del producte final.
2. Per millorar la transparència: les empreses farmacèutiques, freqüentment, posen traves i distorsionen l'accés a les informacions sobre efectes adversos, limitacions, etc. dels seus medicaments, per tot això una empresa pública serviria per garantir la transparència de totes les actuacions, PRM (Problemes Relacionats amb el Medicament) i efectes adversos relacionats amb la producció i l'ús dels medicaments.
3. Per garantir la seguretat dels medicaments: casos com les retirades del mercat de lots de Valsartan o de Ranitidina, en els quals es va detectar la presència de nitrosamines (compostos classificats com a cancerígens de classe II per l'OMS), han posat de relleu com les farmacèutiques intenten maximitzar els beneficis mitjançant l'externalització de la producció dels medicaments cap a països on els controls de qualitat són menys rigorosos (majoritàriament la Xina), i això produeix potencials riscos sobre els pacients. Una indústria pública permetria que els criteris econòmics no s'imposessin sobre la seguretat dels medicaments i la dels pacients.
4. Per afavorir el control dels preus: una empresa pública podria millorar la relació entre el preu real de producció i el preu final de dispensació, tant pels preus dels seus productes com per la seva influència sobre els competidors privats. Actualment els marges de benefici de les farmacèutiques són escandalosos, situant-se al voltant del 70 – 80% de mitjana. La desviació entre el preu de quan costa produir un medicament es pot arribar a multiplicar per centenars o milers de vegades respecte al seu preu de venda al públic, especialment durant l'etapa de vigència de la patent.
Un dels casos més flagrants va ser amb Solvaldi, el fàrmac contra l'Hepatitis C, que en plena crisi econòmica es va comercialitzar de la mà del laboratori Gilead. El preu d'aquest fàrmac a Europa rondava els 50.000 euros per tractament, mentre que un estudi de la Universitat de Liverpool informava que el cost real de cada tractament rondava els 90 euros. Maquillen sota el nom de competitivitat, la qual cosa representa una estafa en tota regla.
Els elevats costos d'alguns medicaments no estan relacionats amb la seva fabricació, ni tampoc amb la inversió en recerca i desenvolupament, sinó amb les despeses associades a la comercialització i la promoció dels seus productes. Amb dades a la mà, la investigació i desenvolupament de fàrmacs rep aproximadament el 13% del pressupost, mentre que les despeses de màrqueting suposen entre el 30-35% del pressupost total dels laboratoris, és a dir, es gasten el doble en promoció i màrqueting que en investigació.
5. Per acabar amb els desabastiments: els grans beneficis de la indústria farmacèutica es complementen amb la desatenció d'aquells medicaments que, tot i ser efectius, tenen una baixa rendibilitat. De fet, a l'estat espanyol s'ha denunciat el desproveïment de gairebé 200 medicaments, el subministrament dels quals no s'assegura per part de les farmacèutiques perquè tenen preus molt baixos i/o perquè han desenvolupat alguna alternativa d'eficàcia similar però de major preu.
Tenim casos flagrants com el que va protagonitzar la farmacèutica Aspen, que va utilitzar el desproveïment per pressionar el govern per tal d'apujar el preu dels medicaments antitumorals. Aspen va deixar de vendre deliberadament a l'estat espanyol els seus medicaments contra el càncer, obligant l'estat a importar aquests tractaments com a medicaments estrangers, evidentment, a uns preus elevadíssims.
També han existit situacions similars en els serveis d'urgències o de cures intensives amb el desproveïment d'amiodarona, medicament que s'utilitza per tractar i prevenir múltiples tipus d'arrítmies cardíaques, on la farmacèutica Sanofi va preferir posar en risc les vides dels pacients per així poder pressionar al govern per augmentar-ne el preu. No són casos aïllats, és el seu modus operandi. Una indústria pública permetria resoldre el greu problema actual de desabastiments, posant el focus amb la producció de medicaments eficaços i no en l'índex de rendibilitat que aquests puguin tenir.
6. Per fer possible l'expropiació de patents en cas d'emergència sanitària: l'expropiació de patent és un mecanisme legal que permet que un país fabriqui un medicament genèric, tot i aquest es trobi protegit sota patent. Aquesta expropiació es pot dur a terme sense prèvia negociació amb l'empresa farmacèutica propietària de la patent si existeix una situació d'emergència sanitària, però en les condicions actuals cap farmacèutica privada estaria disposada a fabricar el producte en qüestió per por de les conseqüències legals o de boicot de productes per part d'organismes reguladors o per part d'altres estats.
En una situació com l'actual es tracta d'un mecanisme que no ens podem permetre el luxe d'obviar, si qui desenvolupa tractaments efectius contra la Covid-19, fàrmac o vacuna, xifri aquests a uns preus astronòmics o vengui la totalitat del seu estoc fora, limitant així l'accés a la nostra gent. L'expropiació de patent no deixa de ser un mecanisme d'autodefensa.
Només la presència d'una indústria pública farmacèutica converteix el mecanisme d'expropiació de patent en una alternativa viable. En aquestes línies hem intentat fer palesa la necessitat d'una indústria farmacèutica pública com a garantia imprescindible per assegurar la priorització de la salut per davant dels beneficis, situació que s'ha fet més evident que mai en aquests temps de pandèmia.
L'aprovació de la seva posada en marxa era una qüestió purament política, no tècnica i com a Parlament de Catalunya tenim competències per tirar-la endavant. S'ha perdut una gran oportunitat, una oportunitat de fer-nos més sobirans en un món on els pobles cada vegada ho som menys. Una irresponsabilitat política difícilment quantificable i més quan tenim els mitjans necessaris per portar-ho a terme i una llista de motius gairebé interminable.
Són temps de dur a terme polítiques valentes, polítiques que ens facin més forts davant qui més té. Són temps de demostrar que d'aquesta crisi no en poden sortir com a guanyadors els ideòlegs del capitalisme del desastre. En definitiva, són temps en què cal protegir la vida costi el que costi. I la posada en marxa d'una empresa farmacèutica pública és una política totalment conseqüent amb la valentia política necessària en aquests temps excepcionals.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Maria Sirvent i Jordi Trapé
,