Afaitar-se la barba i tallar-se els cabells per guanyar la Copa d'Europa

Amb l'arribada de la dècada dels 70, els equips neerlandesos es van convertir en els autèntics dominadors del futbol europeu. Els Països Baixos, que tenien aleshores tot just 13 milions d'habitants, una xifra lleugerament inferior a la dels Països Catalans de l'actualitat, van aconseguir, gràcies a una fornada excepcional de jugadors, guanyar quatre copes d'Europa consecutives entre 1970 i 1973.

Tot i que l'Ajax havia aconseguit arribar a la final de la màxima competició continental el 1969, qui va estrenar el palmarès neerlandès va ser el Feyenoord de Rotterdam, que va imposar-se en l'edició de 1970. Després arribarien les tres victòries seguides de l'Ajax de Johan Cruyff, una autèntica màquina de futbol que va marcar tota una època.

El primer dels triomfs continentals de l'Ajax va arribar la temporada 1970-71, en la primera Copa d'Europa en què el Reial Madrid no va participar. Els holandesos van imposar-se a la final de Wembley al Panathinaikos grec després d'haver eliminat l'Atlètic de Madrid a les semifinals, el Celtic escocès als quarts, el Basilea suís als vuitens i el 17 Nëntori albanès en la primera eliminatòria de la competició.
 
Tot i les dificultats que l'Ajax es va trobar en el seu camí cap al ceptre continental, especialment contra el Celtic i l'Atlètic de Madrid, el primer entrebanc el va haver de salvar durant la seva visita a Tirana, el setembre de 1970, en el primer partit del torneig. L'aleshores hermètica i aïllada Albània, encapçalada per Enver Hoxha, era el sentinella de l'ortodòxia marxista-leninista fins al punt que, el 1961, havia trencat les seves relacions amb la Unió Soviètica considerant-la un estat revisionista fruit del procés de desestalinització.

Els equips de futbol albanesos, tot i l'aïllacionisme que pregonava el seu règim, van començar a participar en les competicions europees el 1962, una circumstància que va provocar no pocs maldecaps a la Sigurimi, la policia política, que exercia un rígid control sobretot aquell que sortia o entrava al país.

El sorteig de la ronda de setzens de final de la Copa d'Europa de la temporada 1970-71 va emparellar al representant albanès, el 17 Nëntori de Tirana, amb l'Ajax d'Amsterdam, un dels grans clubs continentals de l'època. Poc temps després de fer-se públic, l'agència estatal de viatges d'Albània va notificar a l'Ajax les restriccions vigents per poder entrar al país. D'entre les que més van sobtar al president del club holandès, Jaap Van Praag, hi havia la prohibició de dur barba, de lluir unes patilles excessivament poblades o de tenir una melena de més de 4 centímetres de llargada. Per si no n'hi hagués prou, les indicacions també vetaven les minifaldilles a les integrants femenines de l'expedició i explicitaven que les faldilles no podien alçar-se més 6,5 centímetres per sobre dels genolls.
 
A la pràctica, aquestes mesures comportaven que bona part dels integrants de la plantilla de l'Ajax, d'una estètica sixtie com la que lluïa el mateix Johan Cruyff, no podien entrar a Albània si no accedien a passar abans per la barberia, un servei que les autoritats albaneses oferien al mateix aeroport de Tirana per fer desaparèixer les barbes i els pentinats inapropiats dels visitants despistats.

La reacció de Van Praag davant de les restriccions imposades va ser la de traslladar una queixa a la UEFA sol·licitant l'expulsió dels albanesos de la competició o, com a mínim, la relaxació de les mesures arran de la visita de l'Ajax a Tirana. Aquesta circumstància va provocar que la UEFA obrís una negociació amb les autoritats albaneses que va acabar derivant en un acord que eximia als jugadors holandesos de les restriccions capil·lars a canvi d'acceptar, durant la seva estada a Tirana, de no passejar pels carrers de la ciutat i no relacionar-se amb els ciutadans locals, jugadors del 17 Nëntori inclosos.

Així, doncs, Cruyff, que no va poder jugar fruit d'una lesió tot i que sí que va seure a la banqueta, no va haver de tallar-se la seva característica cabellera malgrat que, per qualsevol altre visitant estranger, aquest era un requisit indispensable per poder accedir al país.
 
De fet, la proclamació de la constitució de 1967 havia convertit Albània en el primer país oficialment ateu del planeta, una circumstància que tenia molt a veure amb la prohibició de dur barba, ja que aquest era un element tradicionalment associat a l'islamisme i el cristianisme ortodox, dues de les principals religions del país. Aquest veto no deixava de ser paradoxal en un estat farcit de retrats de Karl Marx i Friedrich Engels, els pares del comunisme, l'estètica dels quals es caracteritzava precisament per una frondosa i llarga barba.

A la prohibició de lluir pèl al mentó s'hi va afegir la de portar una cabellera excessivament llarga o la de vestir determinades peces de roba, en aquest cas en considerar-les elements propis de la "decadent cultura occidental capitalista" que podien desviar al jovent albanès del recte camí cap al socialisme dictat pel règim.

Arran de l'acord patrocinat per la UEFA, l'expedició holandesa va poder arribar a Tirana sense necessitat de complir amb les estrictes mesures que el país dictava als visitants estrangers però ni tan sols això va evitar el xoc diplomàtic. L'Ajax es va allotjar a l'hotel Dajti, el més luxós del país en aquell temps, i el fet que l'expedició portés el seu propi menjar va ser considerat com una ofensa pels albanesos.

Tampoc els va agradar que l'Ajax pretengués jugar el partit amb una de les pilotes Adidas que havia portat des d'Holanda (els locals van preferir les seves, fabricades a la Xina, l'únic aliat internacional d'Albània en aquella època) o que els seus jugadors regalessin una samarreta als integrants del 17 Nëntori que van rebutjar-la seguint les indicacions de les seves autoritats de defugir tot contacte innecessari amb els "pèrfids" estrangers.
 
Totes les circumstàncies que van envoltar aquell primer partit de l'Ajax a la Copa d'Europa que acabaria guanyant a Wembley van tenir un marcat caràcter polític. El seu club rival, el 17 Nëntori, havia estat batejat amb aquest nom en record del 17 de novembre de 1944, la data en la qual els partisans d'Enver Hoxha havien alliberat Tirana del jou nazi. El partit es va jugar en un estadi, el Qemal Stafa, que duia el nom d'un dels companys d'armes d'Hoxha mort en combat durant l'ocupació italiana d'Albània, sense cap mena de propaganda comercial i amb tot un seguit de consignes glorificant el marxisme-leninisme, el Partit del Treball d'Albània i el mateix camarada Enver Hoxha.

Tot i que l'Ajax es va avançar amb dos gols del lateral Wim Suurbier, que lluïa una cabellera i unes patilles ben poc del gust del règim albanès, els locals es van refer i van aconseguir un meritori empat que ha passat a la història com un dels millors partits d'un equip albanès a la Copa d'Europa, en bona part perquè va ser contra el club que finalment s'acabaria proclamant campió de la competició.
 
Després del matx disputat el 16 de setembre de 1970 a Tirana, caracteritzat per la polèmica capil·lar que l'havia precedit, el partit de tornada es va celebrar dues setmanes després a l'estadi Olímpic d'Amsterdam i esportivament no va tenir excessiva història. Els holandesos es van imposar per 2-0 fent així el primer pas per acabar conquerint la preuada copa. Els albanesos, la delegació dels quals havia viatjat fins als Països Baixos acompanyada de diversos integrants de la Segurimi, van caure amb dignitat i el seu empat a Tirana va tenir per les autoritats un cert regust de victòria.

No obstant això, la seva claudicació a l'hora d'aplicar als clubs forasters les estrictes mesures que havien de complir tant els ciutadans albanesos com la resta d'estrangers que visitaven aquell fortí comunista va propiciar que els equips que posteriorment van viatjar fins a Albània no haguessin d'afaitar-se la barba o tallar-se els cabells per poder somniar en guanyar una competició continental.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor