Fernández, Mortadel·lo i Filèmon

Si algú en tenia cap dubte, les evidències que Roger Torrent o Ernest Maragall han estat il·legalment i matusserament espiats acaben de confirmar que quasi mai la ficció atrapa la realitat. Ara imaginem que un ministre d’interior d’un país del club més selecte de democràcies fos capaç de condecorar la santíssima Virgen de los Dolores de Archidona. No colaria ni en un guió de la seqüela de Torrente, el brazo tonto de la ley. 

Però hi ha més. Aquest mateix ministre, addicte malaltís al cilici, també conspira amb una autoritat independent de la lluita contra el frau per celebrar que han esbotzat la sanitat pública catalana. I, mestres tant, contracta els serveis d’una empresa de referència mundial per a espiar il·legalment els seus adversaris polítics. I  tot això, ignorant que ell mateix era espiat per les estructures informals dels serveis de seguretat de l’Estat. I que l’enregistrament de les seves converses es fan públiques. Ficció? En absolut. Pura descripció naturalista. De fet, només és la part superficial dels fets. To be continued...

Com el lector sap perfectament, estem parlant de l’ínclit exministre d’Interior espanyol Jordi (Jorge?) Fernández Díaz. Un personatge real, encara que sembli haver-se escapat d’un còmic ridícul de concepció distòpica. Com més coses sabem d’aquest home, més força pren la idea que, al seu costat, Mortadel·lo i Filèmon semblen els sofisticats protagonistes d’una novel·la de John Le Carré. I també que fa feredat pensar que un personatge d’aquest inquietant perfil psicològic fos el màxim responsable de les forces de seguretat de l’Estat espanyol durant anys.

Podríem fer molta broma sobre tot això, però no seria oportuna. Podem ridiculitzar, però no podem banalitzar. Els abusos de poder no es poden banalitzar. I com més fort és el poder, més immoral és la banalització. El pitjor enemic davant els abusos de poder és l’acomodació normalitzadora. Això és així davant qualsevol abús de poder. Però encara més quan es tracta d’un abús de poder estatal. Davant els abusos del poder estatal només hi ha una actitud digna i lícita: informació, anàlisi crítica i denúncia fonamentada.

La inesperada publicitat de l’il·lícit i il·legal espionatge al qual han estat  sotmesos líders independentistes catalans convida a fer, entre moltes d’altres, les següents reflexions:

1. En primer lloc, que no ha estat una sorpresa. Tots imaginàvem que la guerra bruta de l’Estat comportava aquest tipus d’invasió il·legal de la privacitat i la intimitat. De fet, sense necessitat d’estar en primera línia, molts independentistes que tenim prou edat per haver viscut l’etapa crepuscular del franquisme hem recuperat prevencions i cauteles comunicatives que semblàvem formar part d’una història d’autoritarisme ja superat.

2. Que cal combatre el perill de normalitzar i naturalitzar la repressió. Com ja fa dècades va avançar George Orwell, la principal amenaça als valors democràtics i les llibertats públiques és el Big Brother, el "Gran Germà". Casualitat o no, l’embrió de la novel·la distòpica 1984 està en el celebrat reportatge literari "Homenatge a Catalunya". El fonament de les reivindicacions sobiranistes de la societat catalana és la lluita per la democràcia.

3. Que els evidents errors de càlcul i d’estratègia de l’independentisme català quasi sempre són minimitzats i, fins i tot, amortitzats pels errors maldestres dels poders d’estat a Espanya. Però això només permet arribar a un mediocre empat d’incompetències.

4. Que sense una estratègia compartida per tot el republicanisme català que parteixi d’una anàlisi real de la situació, aquesta mena de tristos empats d’impotències es pot enquistar indefinidament.

A tot això cal sumar les incerteses creixents en la lluita contra la pandèmia i les seves conseqüències en forma d’emergència social. 

A la vista del quadre sencer, semblaria que l’estratègia de l’independentisme català hauria de combinar tres dinàmiques de forma coordinada i complementària: bon govern, lluita antirrepressiva i imposició del marc mental delimitat per Sit and Talk. Sense aquesta combinació no hi haurà iniciativa política des de l’independentisme. Però no sembla que cap d’aquestes dinàmiques pugui prendre forma real sense passar abans per una convocatòria electoral. Ara com ara, som en temps d’espera. Un Wait and see. Una irresponsabilitat... Un luxe suïcida.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor