-"No em diguis monsenyor, Jaume. No m'ho diguis. Tracta'm de tu. Només de tu, si us plau".
-"No ho puc fer, monsenyor. No em surt".
-"Bé, doncs, però vull que sàpigues que jo no tinc cap tractament superior a ningú. Jo soc un fill del poble i així vull que se'm tracti i recordi. Estic ajudant els pobres, però soc un pobre”.
Al llarg de la vida i mentre fas camí, siguis o no siguis periodista, et trobes amb persones que et canvien. Ja te n'adones quan les tens al davant. Saps que passa alguna cosa, però encara no ho pots explicar bé. Al cap d'un temps, ho veus, veus que aquella persona t'ha influït, ha deixat una petja en tu.
Pere Casaldàliga, sense cap mena de dubte, és una d'aquestes persones que, en el meu cas, no oblidaré mai. De fet, ho he dit moltes vegades,
vaig anar a fer-li l'entrevista com a ateu i en vaig sortir com a agnòstic. I ell -encara sembla que el vegi- riu com un nen petit, com riuen els homes bons.
Era l'any 1999, i encara sembla que el tingui al davant, a casa seva, a São Félix do Araguaia, amb totes les portes obertes de bat a bat i sempre amb una olla al foc per atendre els que la necessitaven. De tant en tant, bevia una aigua tèrbola d'una ampolla que li portaven unes monges franceses. "Em va bé, saps, Jaume, aquesta aigua. En vols? És de l’Amazones!".
"Vine, acompanya'm. Farem l'entrevista al pati, a veure si coneixes algú". Era un pati no massa gran, exuberant en alguns punts, ple de vegetació de la zona que abans era selva.
I sí, hi vaig conèixer algú. Aquest algú era, ara no ho recordo del tot bé, una escultura o un quadre de la Mare de Déu de Montserrat. La Moreneta, sí, al Mato Grosso, selva endins, lluny de Montserrat, però sempre molt present en Casaldàliga, com Catalunya.
Quan anàvem a començar, ja amb tot preparat, un dels assistents de Casaldàliga ens va interrompre per dir al bisbe Casaldàliga que un indígena necessitava urgentment la seva ajuda.
No s'ho va pensar ni un instant. Va aixecar-se d'una revolada i em va dir que el seguís.
A la porta, hi havia, efectivament, un indígena que demanava ajuda i protecció. Tenia les dues mans en carn viva. Casaldàliga ho va veure de seguida, va agafar una palangana plena d'aigua i li va anar rentant les mans mentre l'home li explicava què li havia passat.
Resulta que feia tres dies que havia fugit d'una explotació forestal de l’Amazones perquè va ser testimoni de com els sicaris de la propietat havien assassinat tres dels seus companys per no voler treballar sense cobrar. Feia tres dies que travessava la selva amb bicicleta, sense descansar, fugint, tan de pressa com podia, d'una mort segura.
"No et preocupis –li va dir Casaldàliga–, ara ets amb mi. Ningú no et farà res. Menja una mica i et portarem a un lloc segur de São Paulo i, amb els nostres advocats, presentarem una denúncia".
Tots els indígenes sabien que Casaldàliga era el seu salvador, el seu últim recurs. Els indígenes i la gent treballadora, la gent necessitada. Sempre els oferia casa i menjar i, si calia, protecció i assistència jurídica. Per això, facinerosos de diversa naturalesa el van intentar assassinar més d'un cop.
D'aquests homes tan incommensurables és molt difícil, amb la limitació de les paraules, explicar del tot el que són. Els has de poder veure, tocar, sentir... Mai agrairé prou al meu ofici de periodista haver-me deixat tenir el privilegi de conèixer-ne alguns com ell.
Descansa en pau, estimat Pere, la teva església és alliberament. Avui, tots som una mica més febles. Ho veus, al final has aconseguit que no et digui monsenyor!
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Jaume Barberà
,