Punxar la bombolla de la política ficció

El darrer episodi de simulacre de desobediència institucional protagonitzat pel Parlament resumeix d’una manera molt pedagògica l’absurd d’una estratègia política que ha aconseguit esterilitzar políticament aquesta legislatura. El resum dels fets oscil·la entre el ridícul i el patetisme: en una iniciativa de gesticulació estrictament simbòlica, el president de la Generalitat convoca un Ple extraordinari per demanar el cap del Rei i acaba exigint el cap del secretari general del Parlament. Tota la informació circumstancial que es pugui afegir a aquest resum encara fa més penosa la valoració dels fets.
 
Com cada vegada que es produeix un episodi d’aquesta mena, el relat periodístic tendeix a referir-se de forma unànime a un "nou front entre JxCat i ERC". Amb aquesta mateixa expressió, o amb  expressions equivalents. Crec, però, que la situació es descriuria millor si es substituís la preposició entre per la preposició de i la conjunció i per la preposició contra: un nou front de JxCat contra ERC. Aquesta darrera topada entre JxCt i ERC respon a un patró predeterminat que acostuma a tenir com a objectiu de desgast Roger Torrent, el president del Parlament.
 
Quan va començar a prendre forma aquest patró recurrent? De fet, amb la campanya electoral de desembre del 2017. La campanya de les eleccions convocades en aplicació de l’article 155. El 4 de desembre, a nou dies de la cita electoral, Puigdemont anunciava que si guanyava les eleccions i el bloc del 155 acceptava els resultats tornaria a Palau. Rematava la promesa amb aquesta rotunditat: “Que ningú no en tingui cap dubte”. JxCat va ser la força independentista més votada, el bloc independentista va retenir la majoria parlamentària i el bloc del 155 va acceptar els resultats.
 
Com era previsible, la promesa no es va materialitzar. En sentit estricte, no es podia parlar d’un incompliment. Llegint la lletra menuda de les declaracions hi havia tantes ambigüitats i condicionants, que en realitat no es tractava de cap promesa ferma. El fet, però, és que la comunicació política electoral no funciona a partir dels matisos recollits en el cos de les cròniques periodístiques. Ho fa a partir dels titulars. Sobretot dels titulars radiofònics i televisius. I els titulars eren ben clars. En aquest nivell de lectura, la promesa era diàfana. L’equívoc va funcionar i, de forma majoritària, els electors van creure que la promesa era ferma.
 
Puigdemont no va fer acte de presència física al Parlament, però sí que va presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat per a ser investit telemàticament. Amb celeritat que només exhibeix quan es tracta d’actuar contra l’independentisme català, el Tribunal Constitucional es va afanyar a prohibir la investidura telemàtica o delegada. Immediatament, JxCat va exigir al president del Parlament que desobeís al TC. Amb aquesta pressió prenia forma una nova modalitat en la política catalana: la desobediència subrogada.
 
En què consisteix la desobediència subrogada? Bàsicament en què perquè A pugui ignorar un poder jurídic -B- necessita que un tercer -C- desobeeixi institucionalment. La singularitat del mecanisme rau en el fet que qui rep les conseqüències penals aplicades per B no és A, sinó C. És a dir, jo desobeeixo, però qui paga les conseqüències penals ets tu. I, naturalment, si no et prestes a participar en la “jugada mestra” seràs acusat de traïdor dia si i dia també. Es tracta d’escollir: o màrtir involuntari per delegació o traïdor. Per estrany que pugui semblar el parany d’aquesta falsa desobediència va funcionar i Roger Torrent va ser convertit en la imatge preferent de totes les “traïdories” recurrentment atribuïdes als “pragmàtics” d’ERC.
 
El doble èxit de la promesa equívoca i la desobediència subrogada ha marcat tota la legislatura. La insistència en el patró ideològic fixat pel relat de “legitimistes fidels al mandat de l’1-O” contra “pragmàtics neoautonomistes” s’ha anat repetint una vegada i una altra. També els intents de plantejar desobediències subrogades fins a fer pensar un una mena d’òpera bufa napolitana avorrida i repetitiva. Insistint en la fórmula s’ha arribat al darrer absurd abusiu: exigir la desobediència subrogada també al cos funcionarial del Parlament de Catalunya.
 
Només una vegada una falsa desobediència promoguda des del món de JxCat no ha seguit el patró descrit. Va ser amb motiu de la pancarta que inicialment el president Torra es va negar a despenjar del balcó del Palau de la Generalitat. Com es sabut, la pancarta va acabar sent retirada, però això no va impedir veure al president del país assegut davant un tribunal per a ser condemnat a inhabilitació. Aquest trist episodi il·lustra millor que qualsevol altre la inutilitat de les de falses desobediències institucionals basades en una concepció purament gesticular i simbòlica de la política.
 
Aquesta concepció estrictament gesticular i simbòlica de la política només té sentit dins la bombolla de significació construïda a partir d’una idea políticament impracticable: que de l’1-O es deriva el mandat d’implementar la República. Només es tracta de trobar el “momentum”. Fora d’aquesta bombolla tot és política ficció. Munició electoral tàctica en la disputa d’una petita bossa de vots independentistes.
 
Cada minut que passa es fa més evident la urgència de punxar la bombolla de la política ficció basada en una interpretació equívoca del mandat de l’1-O per a poder sortir del bucle en el qual va entrar la política catalana el gener del 2018. Sense assumir un elemental principi de realitat serà impossible que l’independentisme prengui novament la iniciativa política per a poder desfer l’empat amb el qual va acabar la fase del procés del cicle 2012-2017.
 
Quines serien les idees centrals sobre les quals basar un diagnòstic que permeti sortir d’aquest bucle de política ficció? En primer lloc, entendre que l’única estratègia possible i desitjable en aquest nou cicle del procés d’autodeterminació consisteix a generar un desbordament democràtic per a fer inevitable un referèndum vinculant. Aquest plantejament estratègic demana tenir en compte els següents fets o processos:

Assumir que no hi ha dreceres. El procés d’autodeterminació és llarg i complex.

Entendre que el mandat de l’1 d'Octubre és persistir fins que el decantament de l’opinió publica catalana en favor de l’autodeterminació forci una sortida democràtica al conflicte.

Assumir que és imprescindible avançar cap a la consolidació de majories independentistes incontestables (superant folgadament el 50% de suport electoral directe).

Entendre que la premissa bàsica d’aquest plantejament estratègic és reforçar la unitat civil de la societat catalana, desactivant tots els intents de divisió promoguts per l’unionisme de dretes.

Per últim, entendre que per a fer practicable l’estratègia del "sit and talk" i el desbordament democràtic cal combinar políticament tres factors complementaris: garantir una bona governança de les institucions catalanes, reforçar l’autoorganització de la societat catalana i mantenir viva la capacitat de mobilització ciutadana. 

La clau de tot rau en el fet que el procés d’autodeterminació català només té sentit polític i possibilitats d’èxit si és concebut com un procés d’aprofundiment i apoderament democràtic. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor