Podeu llegir aquí l'article original en castellà
Ahir em vaig apropar a una sala de cinema per veure l'última de Christopher Nolan,
Tenet, palíndrom que al·ludeix a una fictícia organització secreta amb l'objectiu de -redobli de tambors- salvar el món. Com si el món tingués alguna mena de salvació. Confesso que em va semblar un irritant exercici d'onanisme visual i un guirigall narratiu sense cap ni peus. Però això no és una crítica cinematogràfica.
La qüestió és que la pel·lícula, entre altres trucs, coqueteja amb la idea d'un univers on el temps es reverteix i els personatges es desplacen cap al passat, els vehicles roden marxa enrere i les bales disparades es desdisparan. El mecanisme té la seva gràcia, ho reconec, i s'aferra als codis de la ciència-ficció per submergir-nos en un tràfec de viatges en el temps.
Com a mínim, Nolan m'ha obligat a posar sobre la taula el vell mite del progrés perpetu. La idea ingènua que la humanitat avança de manera inexorable cap a la millor versió de si mateixa. Al cap i a la fi, la nostra esperança de vida s'ha allargat vint anys des de 1960, hem presenciat descobriments científics sorprenents i la tecnologia ens permet comoditats mai abans imaginades.
Malgrat tot, igual que a Tenet, hi ha un món que avança mentre un altre món retrocedeix. Mai abans hem tingut accés a tanta informació i mai abans s'han predicat tant l'obscurantisme i les notícies falses. Quan la ciència arriba a les seves cotes més altes de desenvolupament, prosperen els terraplanistes i els conspiranoics del nou ordre mundial amb els seus barrets d'alumini i les seves manifestacions contra les mascaretes.
La història s'ha acabat, proclamava el lema neoliberal de Francis Fukuyama fa gairebé trenta anys. Però la història sempre avança encara que sigui cap enrere. Una dècada després de la gran crisi de 2008, el món experimenta una contrarevolució conservadora amb els seus Trumps, els seus Bolsonaros i els seus Salvinis, casposos nostàlgics d'un temps que ja no existeix però que s'entesten a recrear. El feminisme conquereix drets i la caverna ultra se'ls arrabassa. La comunitat LGTBIQ+ es reivindica però cada dia tenim notícia d'alguna nova agressió als carrers.
Tot el que un dia va avançar també ha acabat retrocedint. El 2011, el 15-M augurava la fallida del bipartidisme i ara, però, té més vigència que mai la vella idea de les dues espanyes. "Ho tenim a tocar", s'escoltava a les portes de l'1-O. Ara tot allò ens sembla un ressò llunyà. Somiem amb un món d'igualtats però crema el camp de refugiats de Moria. Somiem amb un món en pau però els governs segueixen emparant la compravenda d'armes.
El banc que un dia vam rescatar avui s'enriqueix a costa nostra. Venim d'una crisi immobiliària però ens deixem entabanar per les multinacionals d'alarmes i vam acabar reclamant lleis que accelerin els desnonaments.
Tenet és una fantasia però espanta pensar el molt que pot semblar-se a la realitat.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Jonathan Martínez
,