Divendres 2 d'octubre va succeir un fet històric, gens banal. Per primera vegada, les tres televisions públiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes emetien de forma simultània la mateixa programació. Era la pel·lícula
La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet, que repassa l'assassinat del jove antifeixista i antiracista de Burjassot, Guillem Agulló, linxat per un grup de neonazis l'11 d'abril de 1993.
Molts de nosaltres hem crescut amb el crit "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó". Repetit amb ràbia, l'hem sentit en concerts, l'hem vist pintat a les parets, l'hem proclamat en manifestacions. L'any 93, érem molt joves i, tot i que havíem crescut ja en democràcia, la democràcia d'aquest país era feble i temorosa. El film té aquest argument de fons, com l'assassinat i el posterior judici van ser un escarni de la judicatura més espanyolista; com la defensa dels acusats va aconseguir que es desestimés el crim com un delicte d'odi, ignorant la vinculació ideològica de l'assassí confés i els altres implicats; com es va sotmetre la família i l'entorn del jove a un assetjament amb calúmnies, difamacions i humiliacions durant anys.
Però a part d'il·lustrar la frustració pel crim i la injustícia de la sentència, a banda de narrar com dol i el dolor transformen i mortifiquen una família, l'existència de la pel·lícula ens serveix per parlar també d'una negació política, que s'ha prolongat durant les dècades de normalització democràtica, i que no té res a veure amb l'assassinat. És l'anomalia que ha fet impossible la consolidació de l'espai català de comunicació; un terme que devem al professor Josep Gifreu (Construir l'espai català de comunicació, 1991).
Que fins divendres passat TV3, À punt i IB3 no poguessin emetre el mateix producte audiovisual de manera simultània explica aquesta voluntat manifesta, sostinguda i obstinada d'evitar la creació d'un espai audiovisual fonamentat sobre la llengua, però també, la cultura catalana, amb totes les seves expressions i els seus matisos.
La idea de l'espai català de la comunicació ha advocat durant anys per la vertebració d'un mercat de consumidors de llengua catalana que poguessin consumir productes de comunicació de masses. Estem parlant d'un mercat d'uns deu milions de persones a qui no s'ha volgut abastir per consideracions polítiques. Una articulació impossible que ha topat sempre amb l'oposició frontal de directives estatals (que regula l'espai dels múltiplex i les freqüències radioelèctriques) i una política castradora dels governs del Partit Popular, especialment al País Valencià. Allí, on TV3 es va veure durant anys de forma il·legal, Francisco Camps va obligar el 2011 a desconnectar els repetidors d'Acció Cultural amb l'amenaça de multes de 120.000 euros mensuals per als seus propietaris.
La voluntat més o menys tèbia de fer efectiva la reciprocitat també ha acabat topant sempre amb excuses polítiques. El 2013 es va firmar un conveni entre el govern d'Artur Mas i el d'Alberto Fabra que no es va arribar a implementar. Per acabar-ho d'adobar, el PP va acabar fulminant la RTVV, un model fracassat, amb ínfimes audiències que feia una televisió folklòrica i caricaturitzant. I el 2016, Carles Puigdemont i Ximo Puig van tornar a intentar la reciprocitat que tampoc no va arribar. L'excusa d'aquesta vegada: el procés independentista, primer, i la voluntat de consolidar À punt abans de comptabilitzar-la amb TV3, després.
Però les operacions per trossejar aquest espai audiovisual de llicències i territorialitats segons les fronteres de les entitats autonòmiques, han estat sobrepassades per altres continguts culturals. La literatura i la música no han patit aquest topall i han comptat amb empreses que han sabut entendre el mercat com un conjunt, no com un compendi de regions autònomes. No es pot explicar la nostra generació sense Antònia Font o Els Pets o Obrint Pas. Com avui no es pot explicar que hi ha un públic que tant balla Zoo com Txarango. Encara és més clar en el camp de la literatura, on la basta indústria editorial publica per al conjunt de lectors dels Països Catalans, i relliga la literatura catalana com una unitat indestriable.
Divendres va quedar clar que, fins i tot en la televisió tradicional, hi ha públic per aquest espai. Avesats a un sistema que dona respostes a les demandes dels consumidors i fa de les audiències les divises per a les decisions, les xifres són clares: més de 646.000 espectadors, repartits entre 430.000 a TV3(17,6% de share), 201.000 À punt (10,9% de share, quadruplicant la mitjana habitual del canal) i 15.000 a IB3 (4,4% de share). Algú pot imaginar-se, ara, que una sèrie com Merlí –adquirida per Netflix per emetre-la als Estats Units i a Sud-Amèrica– no hauria funcionat per aquest públic potencial?
La història política per evitar l'espai català de cultura i comunicació té un substrat molt sòlid. La mateixa Constitució espanyola té reglat en un article (145.1) la impossibilitat que les comunitats autònomes es federalitzin, per evitar, és clar, un hipotètic mapa de minories nacionals entre Euskadi i Navarra o entre Catalunya, el País Valencià i les Illes. Per això l'article 2 distingeix entre nacions i nacionalitats, sempre amb aquesta preponderància entre què és Espanya i que és la resta. És en el fons l'expressió d'un temor i una feblesa, la d'evitar donar eines perquè s'endreci un sentiment de pertinença, una adhesió a una cultura transversal que no té tant a veure amb la idea dels Països Catalans com a entitat política, sinó com a comunitat nacional.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Laura Pinyol
,