​Catalunya, una judicialització sense fi

Avui fa tot just un any, el 14 d’octubre de 2019, la Sala Segona del Tribunal Suprem feia pública la sentencia del procés contra els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, així com de la societat civil. Els esdeveniments lligats a la voluntat d’organitzar un referèndum a Catalunya sobre la independència de la regió, que tingué lloc l’1 d’octubre de 2017, va incendiar el sistema polític i judicial espanyol. Sense necessitat de recordar tots els fets que van conduir a aquest procés tan extraordinari, que se celebrà a Madrid entre els mesos de febrer i juny de 2019, és important destacar que encara avui, un any després del veredicte, se senten les batzegades tant a nivell polític com judicial. Nosaltres vam ser observadors durant aquest procés. En el nostre informe, publicat l’octubre de 2019 a la pàgina web de fidh.org, vam descriure una sèrie de punts que ens van fer concloure que aquest judici no s’adequava amb els criteris internacionals d’un procés equitable.
 
Sobre els presoners, malgrat les dures penes de nou a tretze anys de presó per un delicte de sedició (un delicte únic en la seva categoria, atès que no existeix un equivalent en altres països europeus, el que explica perquè ni Bèlgica ni Alemanya hagin acceptat l’extradició del Sr. Puigdemont), l’acarnissament judicial no s’atura. Alguns romanen empresonats des de l’octubre de 2017 (Jordi Cuixart, president de l’associació Òmnium Cultural; Jordi Sànchez, president de l’associació ANC; Oriol Junqueras, vicepresident del Govern; i Joaquim Forn, membre del Govern); d’altres membres del Govern, com Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, des del març de 2018. Tanmateix, tots ells podien gaudir de beneficis penitenciaris acordats a cada presoner considerat com no perillós, un règim de semillibertat que els permetia sortir de la presó tres dies per setmana per treballar, ocupar-se dels seus familiars, etc. 

Tot al llarg d’aquest any, les decisions contradictòries s’han succeït: inicialment concedit, aquest règim de semillibertat va ser rebutjat. I, des de l’agreujament de l’epidèmia, les condicions de detenció s’han endurit considerablement (cessament de les visites familiars, així com 20 hores de reclusió al dia sense poder sortir). Únicament Carme Forcadell i Dolors Bassa es beneficien avui en dia d’un règim de semillibertat a l’espera que el jutge resolgui el recurs presentat per la Fiscalia. 

Més enllà de la sanció judicial del “procés”, cal puntualitzar que les acusacions penals contra aquelles i aquells que, d’una manera o d’una altra, van participar en el referèndum persisteixen. Centenars de directors d’escoles que van posar els seus locals a disposició per poder votar, de funcionaris, de càrrecs electes, de membres del Govern, estan encara enjudiciats i poden ser objecte de sancions pecuniàries fortes, o sancions judicials que romandran en els seus antecedents penals; això val per l’excap dels Mossos d’Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, acusat ell també de sedició i que pot ser condemnat a una pena d’onze anys de presó.

En el nostre informe, vam posar de relleu la qüestió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan executiu del Poder Judicial, garant de la seva independència i del seu funcionament. L’actualitat recent ens ha donat la raó. Els vint membres de l’assemblea del CGPJ són designats per les Corts Generals (10 són nomenats pel Congrés i 10 pel Senat). Així doncs, la composició del Consell General del Poder Judicial és el reflex de la composició política del Congrés i del Senat. El mandat dels membres del Consell és de cinc anys. L’últim nomenament dels membres es remunta al 13 de novembre de 2013, el mandat dels 20 membres va concloure el 4 de desembre de 2018. Hauria d’haver estat renovat en aquella data. L’actual CGPJ és resultat de la majoria absoluta del Partit Popular (PP) i aquest partit impedeix des de fa dos anys un acord al Congrés dels Diputats per fer possible la renovació dels membres. 

Observant la vida política espanyola, veiem les dificultats de l’actual govern de Pedro Sánchez davant el poder d’aquest “Poder Judicial”, poder dels jutges contra el poder polític.
Des de fa algunes setmanes, un veritable braç de ferro enfronta el govern de Pedro Sánchez (PSOE, UP, IU) i la dreta de PP i Ciudadanos. El CGPJ ha aprovat amb una majoria incontestable el nomenament de sis càrrecs clau de jutges en contra l’opinió del Govern. Aquests nomenament tindran una marcada influència en els futurs judicis. Sembla que posem molt l’accent sobre els errors polítics a l’hora de gestionar la crisi catalana, però oblidem el pes d’aquesta institució judicial. La influència del PP és encara forta, i no sembla que estigui disposat a cedir el seu lloc. Només cal recordar les paraules de Cayetana Álvarez de Toledo, diputada al Congrés, que va arribar a afirmar que el “Poder Judicial” era l’últim baluard contra el progressisme…

L’informe anual de la Unió Europea sobre l’Estat de dret (setembre 2020) ha assenyalat Espanya respecte a la politització del CGPJ, aquestes dificultats són doncs evidents avui en dia als ulls de tothom. Però les divagacions judicials no deixen d’acumular-se. Prova d’això és la destitució de Quim Torra, president electe de la Generalitat, destituït pel Tribunal per haver penjat llaços grocs com a mostra de suport envers els seus companys empresonats. Si ens mantenim un pla estrictament jurídic, només cal recuperar l’anàlisi del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, en la seva tribuna diària a ElDiario (28 de setembre de 2020). 

Segons ell, la decisió de la Junta Electoral, instància administrativa encarregada de vetllar pel bon funcionament del procés electoral i que va ordenar al president Quim Torra retirar les mostres de suport als presos durant la darrera campanya electoral, no pot ser constitutiu d’un delicte de desobediència. Únicament es podria considerar com a tal si es desobeís una decisió judicial. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, així com el Tribunal Suprem s’han limitat a avalar la decisió de la Junta Electoral, però no han demanat en cap cas la retirada de les mostres de suport, la qual cosa és constitutiva d’una greu irregularitat, contrària a la Constitució. El delicte de desobediència no ha existit i, per tant, la destitució del President és irregular. El Tribunal Constitucional haurà de pronunciar-se sobre el recurs presentat pel president Torra.

En definitiva, la situació és incerta i l’absència de solució política és sobretot inquietant. L’amnistia o l’indult alimenten el debat, però no satisfan a ningú. Sigui com sigui, el cas arribarà al Tribunal Europeu si el Tribunal Constitucional desestima el recurs, si bé els terminis seran llargs. En tot cas, fora bo que el govern de Pedro Sánchez es comprometi a derogar els delictes de sedició i de rebel·lió, la qual cosa suposaria, pel principi d’aplicació retroactiva de la norma penal més favorable, un efecte immediat sobre les penes pronunciades.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor