August Comte (1798-1857), fou el pensador que va encunyar el concepte de sociologia per definir la nova ciència (la física social) que ell practicava. Progressista i preocupat per com la industrialització estava canviant la societat del seu temps i com això afectava el benestar de les persones, va desenvolupar una teoria social que tindria com a epicentre la necessitat de posar la ciència al govern. Però no pas qualsevol mena de ciència, sinó el que ell anomenava la "ciència positiva", és a dir, aquella que es basava en l'observació i en les dades empíriques. És a dir, el que avui coneixem com a "ciència" i que es desenvolupa des d'aquest positivisme de Comte en el cas de la sociologia.
Però el positivisme va evolucionar, anys després, cap a una ciència una mica desproveïda d'ànima i que prioritzava les dades per interpretar les relacions socials. Paul Lazarsfeld (1901-1976) en seria un dels referents emblemàtics en l'època contemporània. O bé Talcott Parsons (1902-1979), a través d'una teoria global de la societat en què el "sistema" explicava més el comportament dels individus que no pas la seva voluntat o la seva capacitat d'acció.
Comte proposava que per tal de millorar i progressar, la societat se sotmetés al dictat de la ciència per organitzar-se, i evidentment la sociologia havia de ser la més rellevant, ja que s'ocupa precisament d'estudiar l'organització de la societat. Us imagineu una cosa semblant? Doncs quan explicava la proposta sociològica d'August Comte als estudiants de la UAB, un d'ells va esmentar amb to murri l'Oriol Mitjà.
Tanmateix, Max Weber (1864-1920), en la seva conferència sobre la ciència com a vocació, ja ens advertia que una societat governada per científics podria perfectament obeir a un sistema de valors contrari al que defensaríem cadascun de nosaltres. Com caldria prendre les decisions? A partir de quina ètica? Weber parlava de "La impossibilitat de defensar 'científicament' posicions pràctiques -llevat del cas en què es debaten els mitjans per a assolir un determinat objectiu fermament pressuposates dedueix de fonaments encara més profunds. Aquesta defensa no té sentit, per principi, perquè els diversos sistemes de valor del món mantenen una lluita insoluble entre ells". I posava com a exemple el metge que manté en vida el malalt agonitzant en contra de la voluntat d'aquest malalt. Totes les ciències naturals responen a la voluntat de dominar tècnicament la vida, però no pas d'organitzar-la segons uns valors.
A la nostra societat hem establert que cal exigir als metges que ens salvin la vida per damunt de tots els patiments i totes les vicissituds que el cos, naturalment imperfecte, ens reserva. Però en canvi no hem establert que ningú no es pot quedar sense casa o sense feina passi el que passi.
La crisi del coronavirus depassa la capacitat del sistema mèdic d'evitar totes les morts a qualsevol preu. És literalment impossible. I tanmateix, està responent d'una manera extraordinària a la crisi, com mai havia passat davant d'una pandèmia. Però també és evident, com deia Liliana Arroyo en un article, que les decisions polítiques no es poden prendre només d'acord amb aquesta variable, encara que el propòsit sigui el de salvar el màxim de vides. Hi ha altres condicions de vida, no mèdiques, que queden afectades per les decisions polítiques i les mesures preses en la crisi del coronavirus.
La nostra societat viu una desafecció amb la política que aquesta situació ajuda a incrementar, perquè és evident que els polítics no tenen una vareta màgica per solucionar una situació que depassa tots els nostres recursos i les nostres capacitats a curt termini. Però les proclames de "deixeu això ens mans dels epidemiòlegs" no sé si haurien de tenir més credibilitat. Algú potser somia a fer com a la Xina, però no sé si voldríem viure en la dictadura xinesa.
Ens hem acostumat a desconfiar i a criticar, i sovint això ens porta a creure en el profeta de torn que ens dona raons per a la nostra desconfiança i la nostra crítica, convertint-nos en una mena de nous creients sense criteri, de conversos d'una nova religió més fanàtica que la creença que hem abandonat.
Crec a Max Weber (que va morir precisament a causa de la "grip espanyola") li feia molta por que algú pensés que podia governar amb una mena de "veritat absoluta" per bandera. De fet, ens hauria de fer a tots. Perquè ni tan sols així, la societat governada per científics ens salvaria del coronavirus. O potser ens deixaria una societat en què ja no hauríem de tenir criteri propi ni prendre decisions col·lectives. Si volem una societat en què la responsabilitat i la llibertat siguin una de les bases ètiques de la nostra actuació, caldrà que deixem espai a la responsabilitat i la llibertat. Encara que ens equivoquem.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Marta Rovira Martínez
,