Goethe es preguntava quin era el millor govern, i es responia que era "el que ens ensenya a governar-nos a nosaltres mateixos". Goethe era alemany: ordre i disciplina. Aquí no va triomfar Luter. La nostra cultura és de Contrareforma i cadascun de nosaltres no som el nostre propi policia, com sí que ho són molts ciutadans alemanys. Nosaltres, però, també com ells, volem un govern que ens governi, que ens ensenyi a governar-nos. Però en volem un només. I molts de nosaltres que volem participar de l'Europa dels Estats, en volem part sent-ne, d'Estat. Però primer hem de saber, per urnes, si és una majoria, que ho vol.
Per això ara emprenem el llarguíssim camí per reformular-ne el projecte, d'aquest Estat que voldrem ser. D'estat i de societat. I és que ens cal saber quina mena d'estat volem, tot just perquè no n'hi ha un, només, de model, perquè no tothom pensa en un mateix projecte de país. Per bé que primer potser ens caldria una llei electoral pròpia, oi? No cal que ens responguem perquè som incapaços d'aprovar-la. És sobradament sabut.
Malgrat el suport d'estabilitat parlamentària, JuntsxCat, ERC i la CUP, cadascú amb el seu model econòmic i social, ja l'haurien d'anar dissenyant, aquest seu model d'Estat des d'aquest seu posicionament ideològic, la pluralitat, que és de què es tracta quan som cridats a urnes. Però novament veiem com JuntsxCat, en aquest cas, s'encalla en els caps de llista, en el candidat i en el candidat "efectiu". Malgrat ser, Carles Puigdemont, el president legítim de Catalunya, diria que ara ja no ens podem tornar a permetre que perquè torni el president cal votar el president. Conscients que el seu nom i la seva persona són el lideratge indiscutible de JuntsxCat. I aquest raonament valdria semblantment per a Esquerra.
Arribats fins aquí, malgrat la força del binomi Puigdemont-Junqueras, els caps de llista haurien de ser efectius, perquè molt ciutadà, tot i sabedor que les nostres no són unes eleccions presidencialistes, sí que en la línia de projecte nacional pot deixar-se portar per la persona del candidat a l'hora d'atorgar la confiança a una formació o a una altra. I d'això, els partits se'n serveixen. Però aquesta partida, que es pot haver jugat una vegada, no s'hauria de repetir. I no s'hauria de tornar a repetir perquè és la mateixa política institucional qui la deslegitima, l'autoritat del president de la Generalitat que no havia estat el candidat efectiu. Com amb tota cruesa li ha passat sovint al president Torra. A banda que, a més a més de la crueltat de presó i exili, el moment que la pandèmia ens fa viure no demana conjectures, sinó raó crítica presa amb criteris d'autoritat.
Pensar el projecte d'aquest nou país des de l'avui i l'ara vol dir plantejar les principals línies de transformació econòmica, de transformació social i de transformació política; unes transformacions, aquestes, que són la prioritat per saber com es defineix ideològicament l'independentisme en cadascuna de les seves formacions que hi concorreran, a urnes al febrer. Avui més que ahir, el que demanem els ciutadans al govern, amb un triple traç gruixut, és de governar fent-nos créixer en progrés i benestar. Que lluiti per aconseguir del govern d'Espanya una amnistia i que vagi treballant un referèndum d'autodeterminació. El camí no és fàcil, però fer-lo, s'ho val.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Carme Vidalhuguet
,