Obro l'ordinador pensant de què parlar aquesta setmana. Concentrant-me en què no sigui res vinculat a la Covid-19. La pandèmia ocupa gran part de les nostres vides presents, del nostre dia a dia. La meva vida ha canviat els darrers mesos radicalment degut a la pandèmia, i m'és difícil sortir d'aquest tema omnipresent i omnipotent. M'ocupa el cap, i també una mica de cor. Vull parlar de la necessitat que les escoles es mantinguin obertes, de la manca de mesures públiques conciliadores en situacions de confinament, de l'enyor de no poder veure i abraçar a molta gent estimada... O potser dels milers de dubtes que em sorgeixen cada cop que veig com s'està gestionant aquesta situació límit.
Estic a punt de parlar d'això, però decideixo posar-me música per acompanyar-me en l'escriptura, i com sempre, la música és refugi. I ho capgira tot. I aconsegueix trencar amb tot. La Gemma Humet acaba de publicar Màtria.
De sobte, recordo un tuit de la Gemma, demanant si coneixíem poemes que parlessin de lactància o maternitat. És d'ara fa més d'un any. Segurament té alguna cosa a veure amb el que ha acabat publicant. Són una desena de cançons, algunes lletres pròpies i d'altres musicacions de poetes com Maria-Mercè Marçal, Estel Solé, Sònia Moll, Roc Casagran o Mireia Calafell. Explica que és un disc que parla de ser dona i mare, i de la llibertat i de la solitud. Si en voleu saber més, a Enderrock.cat ho podreu llegir.
La Gemma sempre m'interessa, però amb aquest títol, sento que les nostres vides es tornen a entrecreuar. Té dues criatures, d'edats molt similars a les meves. Potser hi té molt a veure, potser no hi té res a veure. De fet, és un disc que parla de maternitat, però és moltes coses més. També és un disc polític. La seva música sempre és protesta i és política. Musicalment és un disc de viratge: és cançó d'autor, però travessa per noves sonoritats que encara no li havíem escoltat. L'electrònica, per exemple. Suposo que per això s'ha buscat com a còmplice de viatge (productor) al Jordi Casadesús. Han aconseguit fer-ho molt bé.
I us recomano que escolteu Màtria de pe a pa. Però jo per aquest article me'n vaig directament al final, perquè la cançó Mare és la que tanca el disc. "Tu has sentit el bategar del cor que duc a dins / Vaig ser la teva llar però has de ser lliure i fer camí / I finalment veig clar que ets tu qui m'ha fet néixer a mi". Ho sap expressar molt bé. I de sobte, reconec a l'Ester Solé, enmig de la cançó, explicant que "ser mare és la meravellosa i temuda explosió d'un volcà", i penso que és la millor definició que han fet mai de tot plegat. M'identifica. La maternitat és una explosió.
I el disc s'acaba, i el cap torna a la pandèmia. I penso que em sap molt de greu no poder compartir la música en directe amb les meves criatures. I cridaria ben fort que la cultura és segura. Molt sovint la cultura també és precària, i si no la protegim, la perdrem. Espero aviat poder gaudir de la Gemma en directe. Amb o sense criatures.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital. Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
per