Què preservem davant la Covid?

Què és el que hem de preservar en la lluita contra la Covid 19? Aquesta és una pregunta que les polítiques europees, molt similars entre si, no es plantegen i s'haurien de preguntar. 

En el meu recent llibre sobre les paradoxes de la governança assenyalava que en temps de turbulències i de canvis permanents en les societats complexes, les polítiques han d'identificar i enfortir aquelles bases ja existents que els poden ajudar tant a conduir els canvis com a preservar aquells pilars que es desitgen i poden conservar. El que s'ha de preservar han de ser els criteris eficaços per gestionar entre turbulències socials. És a dir, preservar per gestionar el canvi.

Tres són grans indicadors en la lluita contra la Covid: els percentatges de contagiats per població, per proves de detecció realitzades i l'ocupació de places d'UCI. És greu que aquests indicadors sanitaris no estiguin acompanyats d'indicadors socials, econòmics, ètics i de qualitat democràtica. Però, és molt més greu que el primer i l'índex de propagació lligat a ell mateix sigui el més prioritari. La conseqüència és l'abordatge unidimensional de la pandèmia amb polítiques centrades en el control dels contagis (encara que siguin deguts al nombre més gran de proves), i el fre o tancament de les activitats econòmiques i socials.

Aquestes polítiques estan soscavant els pilars necessaris per al funcionament de les societats democràtiques i socialment avançades. De tal manera que l'abordatge unidimensional de la pandèmia pot tenir resultats més indesitjables i perniciosos, fins i tot per a la salut, que els contagis que es pretenen combatre. Assenyalaré quatre pilars que, com a mínim les polítiques enfront de la pandèmia, haurien no només preservar sinó d'enfortir.

1. La cultura democràtica. L'ús discontinu però permanent de les restriccions o anul·lacions de drets de mobilitat, trobada i reunió i fins i tot d'informació per les abundants notícies esbiaixades sobre la pandèmia, sens dubte estan soscavant la fràgil cultura democràtica de la població, impregnant-la-de la idea que la suspensió dels drets democràtics és fàcil i necessària, i que hi ha uns suposats objectius superiors als drets humans. Això, sens dubte, és obrir la porta als autoritarismes la ideologia dels quals s'està convertint en dominant.

2. La responsabilitat i solidaritat individual i social. La inculcació de la por i la protecció de la por a l'altre com a possible contaminant, està aïllant a les persones desvinculant-les del seu entorn humà i territorial, i està retraient el seu compromís i solidaritat social, el foment i canalització segura dels quals són tan necessaris per combatre els impactes socials de la pandèmia.

3. La inversió i la despesa pública han de servir per activar l'ocupació i l'economia. Amb la pandèmia s'està veient una situació insòlita en economia. Es fa servir la despesa pública per aturar l'economia: les activitats productives i socials. De tal manera que es crea un dèficit i un deute mai vist, que dificultarà que es faci servir la despesa pública per rellançar l'economia. Per què no es fan servir les subvencions per tancar activitats productives i part de diners per protegir la desocupació, per invertir en innovació tecnològica i prevenció de la salut en la restauració, hostaleria, comerç, aeroports... i que aquests puguin continuar mantenint l'ocupació i prestant serveis?

4. Ampliar els serveis sanitaris i socials. La lluita contra la Covid cal centrar-la en l'ampliació dels serveis de salut i socials, atesa l'estreta vinculació del contagi amb les situacions de vulnerabilitat social. Si disposem d'aquests serveis, baixa l'índex de perill sanitari i social en reduir-se el percentatge d'ocupació dels centres sanitaris. En canvi, mantenint en els centres sanitaris, que són una de les principals fonts de contagi, separacions insuficients entre les persones positives en Covid i les que no ho són, facilitem la transmissió de la Covid a persones que ja tenen una altra malaltia, i la pandèmia incrementa la seva letalitat. La mortalitat s'incrementa tenint els centres d'assistència pràcticament tancats a les malalties diferents del coronavirus, però fins i tot més letals o incapacitants: ictus, càncers, cor, etc.

Diguem-ho amb claredat: l'augment de la mortalitat en termes absoluts que s'està produint des del març, no es deu només al virus en si, sinó al context social i sanitari en el qual actua. I la seva letalitat tant en termes de vides que finalitzen, però també en llocs de treball i drets humans que desapareixen o es debiliten, és a causa de la unidimensionalitat de les polítiques que pretenen fer front a la complexitat que genera. Unes polítiques que no tenen clar el que han de preservar per gestionar la crisi i el canvi.

Altres notícies que et poden interessar

​

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor