Tinc la vella, simple i poc desenvolupada teoria que sense La granja potser no existiria la ficció televisiva moderna a Catalunya. Sense
La granja no sé si hauria existit
Poblenou, per exemple. No sé si Josep Maria Benet i Jornet i TV3 s'haurien atrevit a experimentar amb el costumisme que ha donat fruits successius:
Secrets de família,
Nissaga de poder,
Laberint d'ombres,
El cor de la ciutat,
La Riera...
La granja, inventada per Puyal per a encapçalar La vida en un xip, ens va posar cara a cara amb la vida quotidiana nostra, vam deixar de veure-la en sèries angleses de sobretaula que emetia TV3 doblades. Allò ens parlava de tu a tu. Amb personatges que parlaven en català perquè eren catalans, en una granja de menjars casolans on hi passava de tot. Fixeu-vos-hi bé, la Montserrat Carulla hi era. I hi era també a quatre de les sèries que he anomenat després. A totes excepte a
Poblenou i
Nissaga de poder.
Carulla era transversal, sempre que apareixia era per algun motiu de pes, i els motius de pes, quan es tractava d'ella, apareixien sovint. La reconeixíem, però no era sempre "la Carulla", sinó "aquell personatge idoni per a la Carulla". Ahir va abandonar aquest món després de 90 anys de vida plena, de dificultats, de vetos –explicava amb dolor la seva mala experiència a Madrid- d'un matrimoni infeliç i de tantes felicitats retrobades.
He mencionat La granja en primer lloc perquè és el primer record que tinc seu. Crec que el seu personatge es deia Remei, era l'amor del senyor Soteras –el gran Joan Borràs- i em va impressionar aquella naturalitat, la certesa d'estar contemplant una gran actriu tot i no tenir encara ni idea que era la Carulla.
Més o menys per aquells mateixos temps, a TV3 van emetre un enregistrament d'El temps i els Conway, el prodigiós muntatge de Mario Gas que estaven representant al teatre Condal. Carulla era la matriarca d'aquella història familiar plena de silencis i dolors. Quina presència, quina veritat, quina força. I des de llavors, ja sempre. Ja sempre i en tot lloc, la Carulla. Podria fer una llista, podria mencionar els recitals de poesia, els homenatges als grans poetes, podria mencionar el seu cinema, el personatge terrible d'
El orfanato o
Vida de família, aquella pel·lícula de Josep Lluís Font quasi oblidada, retrat humanista que és urgent programar a la tele perquè el vegi com més gent millor. Per cert, quan tornarà, amb programació regular, el teatre a Televisió de Catalunya?
Podria anomenar Guys & Dolls, per exemple, un muntatge fallit de Gas, però del que encara recordo la seguretat amb què ella travessava l'immens, interminable escenari de la sala gran del Nacional. I anomeno també
La reina de la bellesa de Leenane a la Villarroel de finals dels noranta i la compenetració brutal que tenia amb la seva filla Vicky. I potser el millor record de tots, la seva senyora Armfeld d'
A Little Night Music, potser un dels espectacles que més m'han emocionat a la vida. Dues vegades el vaig veure al Grec i dues vegades a l'enyorat Novedades del carrer Casp. La seva languidesa, asseguda a la butaca del jardí, declamant com de bonica estava aquella nit d'estiu. Cantant, desfilant les cançons de Sondheim, amb veu tranquil·la i pacient, amb la seva filla Vicky i la seva néta Miranda ben a prop.
I encara un últim record del dia que el diari Avui em va enviar a fer una crònica del rodatge d'El cor de la ciutat. Devia ser l'any 2002 o 2003. Es feia a un estudi de l'Hospitalet i el decorat era estret i no gaire còmode. Recordo la Montserrat Carulla asseguda en un racó repassant el guió i els diàlegs amb els altres actors. Els escoltava i els aconsellava sense rastre d'ego i amb tota la naturalitat del món. Odiava que li diguessin tot allò de "la gran dama del teatre català". Vaig tenir al davant la prova irrefutable de quina era la seva personalitat.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per 
