El vicepresident del Govern en funcions de president, Pere Aragonès, està immers en una doble cursa: per una banda
gestionar la pandèmia i els seus efectes socials, econòmics i sanitaris amb les magres competències de l'autonomia, ara encara més limitades en tant que comanda un executiu en funcions i sense president; i, per l'altra, la cursa electoral del 14-F. En la primera
s'ha superat amb nota la tornada a l'escola, s'ha hagut de
corregir el tret en els ajuts als autònoms posant-hi més diners i, sobretot, més seny a l'hora de repartir-los, hi ha tensió -i molta pressió dels sectors afectats- sobre com es podran gestionar les festes de Nadal, i ronda la incògnita de si tindrem o no tercera onada.
En la segona, els republicans van davant a totes les
enquestes -que no fan pronòstics i sí fotos del moment- i, a hores d'ara, ho tenen tot de cara per reobrir el despatx de president a Palau que Quim Torra no va gosar ocupar durant el seu mandat després que Carles Puigdemont fos destituït pel 155 i marxés a l'exili.
Davant d'aquesta situació, sembla que ERC s'ha abonat, si els dos mesos que queden fins a la cita amb les urnes no ho desmenteixen, a una estratègia conservadora que poc té a veure amb els riscos que corre al Congrés, per cert. Intenta guanyar per decantació. Deixar-se dur per la inèrcia, evitar cometre errors i que les febleses internes i les contradiccions dels seus adversaris hi facin la resta.
Els republicans tenen dues armes poderoses: la Covid ha reforçat la sortida per l'esquerra a la crisi i fins i tot la dreta europea defensa ara les receptes que sempre havien enarborat els socialdemòcrates; i l'aposta per l'amplitud a l'hora de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Reclams com ser-ne més, l'amnistia o un govern ampli -que a més de Junts inclouria els comuns i la CUP, que arribat el cas hauran d'argumentar per què se n'exclouen- apareixen a ulls d'una majoria més viables que la inconcreta "confrontació" que defensa la polifonia de Junts evitant incorporar aprenentatges del 27-O.
És clar que, com tot projecte polític, el seu també té febleses. Bàsicament la rectificació brusca i poc coherent del que defensaven fins al 2017, l'absència institucional forçada de Junqueras i Rovira, la impossibilitat de fer valdre els seus vots al Congrés per aconseguir canvis de fons en l'aproximació dels partits espanyols al procés, i una gestió de la pandèmia que ha tingut forats negres. Al departament de Salut, però sobretot al de Treball, Afers Socials i Famílies.
La manca de propostes d'abast, la tria de candidats previsibles i més decantats a la gestió que a la il·lusió per acompanyar-lo a les llistes i l'aversió a la confrontació política ha convertit Aragonès en una mena de pilot de fórmula 1. A les curses d'aquest esport, qui va davant no arrisca gens. Confia sempre a tenir-ne prou amb suaus cops de volant per impedir que els seus rivals, obligats a una conducció agressiva que augmenta exponencialment les possibilitats de topar, l'avancin.
Les eleccions es poden guanyar amb estratègies electorals pensades per minimitzar riscos. Artur Mas el 2010 o Mariano Rajoy el 2011 ho van fer i els va funcionar a les urnes. Però ni l'un ni l'altre van ser capaços d'aconseguir després que la seva gestió els garantís mandats sense sobresalts i que donessin estabilitat als seus projectes. ERC té una estratègia que, si bé no agrada a un sorollós sector de l'independentisme que la combat amb virulència i l'associa a la "rendició" i la "renúncia", és identificable i compensa dilatar els terminis amb una oferta de més cohesió social, gestió del mentrestant usant totes les palanques polítiques i sense ombra de corrupció.
Fa mig any Pere Aragonès va presentar set eixos per a la reconstrucció perquè, deia,
donar resposta a la crisi de la Covid "no ha de servir d'excusa per oblidar l'autodeterminació i l'amnistia". A "De la reconstrucció a la república" s'hi anunciaven set àmbits d'oferta política (reconstrucció, economia productiva, estat del benestar, feina i vida, territori, ecologisme, cultura i drets i llibertats) que abracen les inquietuds de qualsevol ciutadà del país, però que, per ara,
no s'han desenvolupat. Veurem si ho fa el programa electoral.
És, en qualsevol cas, obligada una aposta que, en clau disruptiva i des de l'atreviment, afronti el canvi d'etapa derivat de la crisi de la Covid i el col·lapse del procés. Això és, instal·lar un nou model de governança que permeti una convivència civilitzada i cooperativa al Govern, facilitar consensos entre independentistes i autodeterministes per guanyar capacitat persuasiva a Madrid, fer avançar el bloc del sí i passar pàgina a la repressió, i també donar resposta al mentrestant.
Com pensa ERC acabar amb les acusacions de la Generalitat contra activistes que fins i tot han costat penes de presó? I en dirà alguna cosa dels
concerts a les escoles d'elit que segreguen que voldria perpetuar el TSJC? Quina resposta els deu merèixer la
reculada de l'ús social del català i les seves dificultats per competir en el mercat audiovisual o
mantenir presència a la universitat? Quins sectors són estratègics (i quins no) per reindustrialitzar el país i apostar pel valor afegit amb els fons europeus? L'exigència de la nostra societat en drets i llibertats en un sentit ampli i les energies dedicades al procés demanen més que no pas esperar que les coses passin per decantació. Demanen política.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Ferran Casas
,