Contra el mentrestant

Una part de l’independentisme continua instal·lat en una interpretació dels fets d’octubre del 2017 que es podria resumir esquemàticament de la següent manera: es va fer un referèndum i es va guanyar, però de forma aparentment inexplicable no es va aplicar de forma conseqüent el mandat democràtic que emanava de la consulta. El resultat és que, davant d’un anunciat escenari de severa i sistemàtica repressió, el “govern legítim” es va dividir entre aquells membres que van optar per l’exili i els membres que no ho van fer i foren empresonats. Les opcions van ser personals; no es van prendre en virtut de criteris partidistes. El cas, però, és que el vicepresident Junqueras va romandre a Catalunya i el president Puigdemont va optar per l’exili belga.
 
D’acord amb aquesta explicació, l’exili representa la font de la legitimitat que ha de ser restituïda fent efectiu el mandat democràtic de l’1 d’octubre. El que cal, doncs, és trobar el nou "momentum" per fer efectiu el mandat. I mentrestant? Com diu el president Torra, mentrestant l’autonomia (és a dir, l’autogovern realment existent) és enemiga de la independència. No té cap sentit polític forçar escenaris de diàleg i negociació o, encara menys, negociar els pressupostos de l’Estat. Assumir aquesta interpretació té, clarament, dues conseqüències. En primer lloc, significa prioritzar sempre els escenaris de confrontació. I, en segon lloc, porta a considerar que qualsevol altra estratègia imaginable és una renúncia. O, expressat de forma menys elegant, una traïció.
 
Hi ha, però, una altra interpretació possible. Una interpretació que parteix de considerar que el referèndum de l’1 d’octubre va ser un acte de desobediència massiva únic en la història recent europea. Un acte col·lectiu que marca un abans i un després en el procés d’autodeterminació de Catalunya. També que les condicions excepcionalment dures en les que es va celebrar no van permetre una participació comparable a la de d’altres convocatòries electorals, i que cap altre estat va reconèixer els resultats. Així, doncs, el mandat democràtic derivat no es mou en el pla de la institucionalització efectiva, sinó en el pla del compromís cívic i polític col·lectiu. Un comprimís de persistència.
 
Aquesta segona interpretació es complementa amb altres consideracions. La primera i més important, que l’estratègia seguida entre el 2015 i el 2017 va incórrer en un error de càlcul consistent en sobreestimar les forces de l’independentisme i subestimar la capacitat reactiva dels poders de l’Estat. Jo també. La segona que, des del 1714, mai tants havíem arribat tant lluny. I, tercer, que amb un plantejament democràtic no es pot pretendre crear un nou poder estatal sense la complicitat o la comprensió de la meitat de la població. Per crear un nou estat amb procediments escrupolosament democràtics calen majories socials sostingudes i indiscutibles, el consentiment de la població no independentista i el reconeixement de la comunitat internacional.
 
Durant anys, les metàfores per referir-se al procés d’autodeterminació de Catalunya eren recurrentment marines. Però potser són més pedagògiques les metàfores inspirades en l’alpinisme. En l’imaginari alpinista la primera interpretació a la qual m’he referit consideraria que l’1 d’octubre ja es va fer el cim. Que no cal fer més “processisme”; que no cal anar més amunt. Som en un mentrestant a l’espera de culminar l’acció. Es tracta, senzillament de torbar les condicions, les forces, el convenciment, l'audàcia i la determinació per plantar la bandera.
 
La segona interpretació reivindica el “principi de realitat” al que s’ha referit Jordi Muñoz. Parteix del reconeixement del fet que encara no s’ha fet el cim. Que encara falta un darrer tram. Precisament el més complex. I que les tècniques d’ascensió aplicades en els trams anteriors ja no són plenament útils. Que cal sofisticar l’estratègia i reforçar el dispositiu. I que no té sentit projectar calendaris tancats. Entre altres raons, perquè les inestables condicions climàtiques obliguen a actualitzar constantment les previsions... En aquest cas no hi ha cap mentrestant. Hi ha el repte d’una nova fase d’ascensió que cal afrontar amb noves eines i amb el màxim rigor possible.
 
Puc estar equivocat com ja em va passar l’estiu-tardor del 2017, però tinc el ferm convenciment que la segona és la interpretació que millor s’ajusta als fets. Que hi ha una allau d’evidències molt rotundes invaliden la primera interpretació; que només l’assumpció de forts apriorismes ideològics permet sustentar-la. Que pensar que som en un interregne, una mena de mentrestant transitori previ al retorn de la “legitimitat”, és un error colossal. I que els resultats de les eleccions del desembre el 2017 són tant legítims com els resultats de les eleccions del setembre el 2015. O com els resultats de les eleccions previstes pel pròxim febrer.
 
Entossudir-se en la convicció que ja s’ha fet el cim quan pràcticament tothom s'adona que es tracta només d’un miratge pot portar a fer el ridícul. El sentit del ridícul té un component subjectiu, certament. I, per altra banda, aquest risc de fer el ridícul és un problema menor si el comparem amb les conseqüències pràctiques de la tossuderia: l’autoengany fa penosa la gestió de les palanques de poder realment existents, facilita la proliferació de retrets sectaris, i desdibuixa i enterboleix la perspectiva del cim.
 
El debat real no es pot plantejar al voltant de si s’ha arribat al cim o no. La qüestió és com s’afronta la nova fase o etapa de l’ascensió. No hi ha cap mentrestant. Hi ha un cóm continuar. Però ser presoner de la primera interpretació impedeix plantejar i respondre adequadament a aquesta pregunta... Mentrestant, ara si, la política va fent via. I, com deia Joan Fuster, si tu no fas, te la fan.
 
Avui mateix, en aplicació de la denominada llei Wert, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) acaba d’emetre una sentència que obliga per primera vegada totes les escoles catalanes a fer un 25% de les classes en castellà, establint que "tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata" el nou model d'ensenyament lingüístic. Això suggereix algunes preguntes. La negociació la llei Celaá també es va fer a canvi de res? No era del tot necessària per a blindar el model escolar català? No era important negociar? Això és “neoautonomisme”? En què ens apropa a la independència -al cim- renunciar al model d’immersió lingüística de l’escola catalana?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor