Rep El Despertador cada matí al teu correu
No està encara clar qui guanyarà les eleccions del 14 de febrer.
Ahir Pere Aragonès va signar el decret convocant-les i el seu partit, ERC, és assenyalat de forma unànime per
les enquestes com el favorit. A les darreres eleccions, les espanyoles i les municipals, no es van equivocar. Però les més recents assenyalen un índex d'indecisos encara molt alt, per damunt del 30% i, malgrat que va davant, ERC té, gràcies a la naturalesa del seu projecte polític, vot fronterer amb els altres dos partits independentistes, la CUP i sobretot Junts, però també amb el PSC i els comuns. A tots els pot robar vot, però tots els en poden prendre.
En el que sí que hi ha un consens amplíssim és en el fet que Ciutadans serà el gran derrotat a les eleccions. Inés Arrimadas va aconseguir 36 escons i més d'un milió de vots el 21-D situant-se en la primera posició. Tres anys després, el panorama és descoratjador i les enquestes els donen una quinzena d'escons. Ciutadans ha pagat la seva desinflada a la política espanyola, l'adeu d'Arrimadas i, sobretot, la seva incapacitat de liderar una oposició eficaç i bastir una alternativa al projecte de Junts i ERC. No han estat capaços de liderar cap debat més enllà del seu discurs contra els mitjans catalans, les suposades subvencions del procés i les crítiques pel broc gros a la gestió del Govern. I com a recepta màgica, això sí, sempre gastar més i cobrar menys impostos.
La desfeta de Cs explica el creixement del PSC, que podria disputar-se la segona posició amb Junts que, per cert, avui aclarirà a Sabadell si Carles Puigdemont és finalment el seu cap de llista per reforçar l'intent de Laura Borràs de ser presidenta. Una part important del vot taronja marxa cap als socialistes i la resta cap a les opcions de dreta o extrema dreta. És el que explica la recuperació del PP, gran víctima del vot útil unionista a Arrimadas fa tres anys, i de l'entrada de Vox al Parlament, que sembla segura i que no serà discreta.
Al PP sempre se li havia concedit com una de les seves virtuts ser mur de contenció de l'extrema dreta perquè els votants potencials d'aquest espai s'hi sentien identificats. Vox ho ha trencat i Espanya ja té un partit ultra amb tots els ets i uts disposat a representar negacionistes, ultracatòlics o militars nostàlgics del franquisme.
Avui us expliquem com els populars miraran de no veure's superats per la candidatura d'
Ignacio Garriga a base d'ignorar-lo. Val a dir que en obviar conflictes polítics hi tenen experiència. Veurem si els funciona. A Catalunya, Ciutadans sempre ha conreat els discursos populistes i ha tibat tant com ha pogut la convivència. Entre el seu discurs i el que farà el partit de Santiago Abascal o feia el PP més dur hi haurà poques diferències.
Avui no et perdis
» "Indiferència absoluta": la recepta del PP català per no veure's superat per Vox; per Pep Martí.
» Entrevista a Dolors Sabater: «Un nou referèndum és molt més trencador que dir que es farà una DUI»; per Joan Serra Carné i Sara González.
» El CIS redueix l'avantatge d'ERC de cara al 14‑F en intenció directa de vot; per Roger Tugas Vilardell.
» Llach reivindica «el dret a ser nacionalistes» en la concessió de la Medalla d'Or de la Generalitat; per Pep Martí.
» El govern de Colau encara espera el «sí» de JxCat als pressupostos; per Andreu Merino.
» Mapes | La pandèmia empitjora al 86% de comarques i al 94% de ciutats; per Roger Tugas Vilardell.
» Què sabem i què no de la «variant anglesa» de la Covid?; per Pep Martí.
» Opinió: «Incerteses»; per Jaume Barberà.
» Tot el que et cal saber del sorteig de Nadal més atípic.
» Malediccions, averanys i rituals de la rifa de Nadal.
El passadís
Ahir la legislatura acabava al Parlament. Fa mesos que és un lloc on és difícil trobar-se amb algú als passadissos o al bar, que està tancat. La casualitat, però, va fer que casualment es trobessin dos protagonistes de la política tarragonina, vells coneguts -desconec si amics- i ara rivals. Es tracta del president de Junts i cap de llista per la demarcació, Albert Batet, i del cap de cartell pel PDECat, l'exregidor de Reus Marc Arza. Aquest últim, molt actiu i incisiu a les xarxes, va proposar la setmana passada a Batet,
per ara sense obtenir resposta, un cara a cara per "aclarir la confusió de l'espai postconvergent". Arza no renega de CDC i Batet va ser un dels dirigents més destacats del partit ja dissolt abans de passar primer al PDECat, després a la Crida i ara a Junts. Arza era amb els seus companys del PDECat per una roda de premsa i es van creuar les mirades amb Batet, que sortia del seu grup i passava pel saló de passos perduts.
En veure'l el de Junts va esprintar de camí cap a la reunió dels grups i el Govern per la preparació de les eleccions. No té ganes de donar a Arza el debat que vol.
Vist i llegit
Avui us porto un fil de Twitter. Amb alguns titulars, un reportatge i un personatge que reapareix i que, gairebé de malaltissa, es va atribuint compres i inversions que no ha realitzat. El fil és del cap d'Economia de l'
Ara Albert Martín Vidal i, com tot el que escriu, val la pena i, a més, obre la porta a la necessària autocrítica a la nostra professió. Sense alliçonar, això sí.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1990, fa exactament 30 anys,
Lech Walesa arribava a la presidència de Polònia completant el relleu als comunistes prosoviètics, que havien anat perdent el poder després de la caiguda del mur de Berlín. Fins aleshores, aquest electricista de les drassanes de Gdansk havia liderat Solidaritat, la primera central sindical independent del bloc de l'est. Però no era un obrer qualsevol, ja que feia anys que tenia suport de potències occidentals i del Vaticà i el 1983 havia rebut ja el Premi Nobel de la Pau. Un cop al govern, Walesa va pilotar el trànsit d'una economia planificada a una de lliure mercat, però el 1995 va ser derrotat a les urnes.
Aquesta pel·lícula biogràfica -que podeu veure a Amazon Prime- en fa un bon retrat i no amaga algunes de les contradiccions del personatge.
L'aniversari
Un 22 de desembre de l'any 1933 naixia a Roda de Ter (Osona) l'escriptor
Emili Teixidor, que va morir el 2012 a Barcelona. Amic de Miquel Martí i Pol, pedagog, mestre i articulista, Teixidor va escriure nombrosos títols de literatura infantil i juvenil. En la seva maduresa li va arribar la fama com a novel·lista amb
El llibre de les mosques o
Pa Negre, que va ser adaptada amb èxit al cine per Agustí Villaronga retratant la duresa dels primers anys del franquisme. Poc abans de morir, i aprofitant que la Universitat de Vic l'investia doctor honoris causa, Carles Capdevila
el va entrevistar per parlar de literatura, de política i del càncer que patia. Deia que trobava a faltar que al nostre país la gent s'ho jugués tot. Ara potser no ho afirmaria amb tanta rotunditat.
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital
Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per rebre'l
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per