Fa cinquanta anys, el 19 de desembre de 1970, vaig participar en la primera manifestació antifranquista que es feia a Manresa amb motiu de les condemnes a mort del judici de Burgos. Al Passeig de Manresa es produí una concentració convocada unitàriament per gent d'església, el PSUC i la Unió socialista del Bages, pedrera de futurs quadres del PSC i del PSAN. L’acció es reproduí en unes quantes capitals de comarca i ciutats del cinturó. Eren les primeres passes, després de la tancada d’intel·lectuals de Montserrat, per configurar la més gran plataforma democràtica existent en cap territori de l’Estat: l’Assemblea de Catalunya, fundada el 1971.
Des de la llunyania temporal, hom s’adona però, que quan es busquen referents per sortir de l’atzucac actual en les trajectòries de Luther King, Gandhi o Mandela, menysvalorem injustament el nostre propi cas. Tot i que sense un lideratge personalitzat, la suma d’actuacions per fer saltar el règim d’aquella època son un mostrari de les diverses formes de lluita noviolenta que van des del diàleg (sí diàleg amb els qui empresonaven) fins a accions de desobediència civil individuals, passant per accions més tradicionals com les manifestacions i la propaganda, tot i que clandestines, la no cooperació fent boicots determinats o la creació d’alternatives. Un dels principis de la lluita, entesa com una síntesi de guerra de posicions i de moviments, era omplir de llibertat tots els espais possibles de poder social.
Els paràgrafs historicistes se m’han acudit veient la continuació del bloqueig entre les principals estratègies independentistes. De fet, per ser exactes, hauríem de parlar de bloqueig entre relats. Perquè a l’hora de la veritat, més enllà de l’aparent dicotomia: diàleg i vots versus desbordament i confrontació, més enllà de les paraules es dona una sensació de buidor important. Per ara, i seguint el símil històric, dels quatre punts de l’antiga Assemblea de Catalunya, per desgràcia vigents, les forces i entitats només s’han posat d’acord en el primer: l’Amnistia.
És tant difícil acordar la defensa de les llibertats, l’autodeterminació i la fraternitat amb els altres pobles de l’Estat?
Quan hom escolta Aragonès, Chacón, Calvet, Asens i Sabater se’ls veu representants d’espais ideològics diferents prou delimitats, però que podrien trobar objectius comuns davant la crisi social i econòmica i davant l’emergència democràtica. I tots coincideixen bastant en la diagnosi sobre un Estat d’estructura autoritària i segments franquistes, sobre la necessitat de victòries parcials i per tant d’objectius a curt termini assolibles i, finalment, sobre l’obligació d’acumular forces més enllà del món de l’independentisme. I per descomptat de l’independentisme nítid que, entès com l’entenen els qui el prediquen, no arribaria ni al 15% de l’electorat.
En la mateixa setmana hem vist una proposta del Consell per la República, presidida pel cap d’un partit en formació (situació impensable amb la presidència a l’exili de Tarradellas que va abandonar qualsevol càrrec a ERC) que utilitzava el condicional. Els seguidors emocionals no se n’adonen, però hom deia: si desbordem l'Estat i hi ha mobilitzacions persistents, es podria aixecar la DUI. Al cap de poc Sabater candidata de la CUP replicava que era més rupturista intentar un nou referèndum pactat que la DUI i que si no es podia pactar "haurem de veure de quina manera es fa" Així que, en ambdós casos, estem al cap del carrer.
L’autoritat nacional catalana, que ha usurpat les sigles de l’ANC amb la meitat d’inscrits que Òmnium, de moment no contesta com hem d’augmentar el cabal per a poder desbordar l’estat; com es prepara la gent com es va saber fer als anys 70 per mobilitzar-se millor i no per espasmes. I amb quin contrapoder es manté una hipotètica nova DUI. Per desbordar, cal molt més cabal d'aigües, encara que no siguin nítides. No es desborda res si se sotmet l’independentisme a un procés de depuració, aprimament del cabdal i canalització sense impureses, on l’únic que augmenta és la velocitat.
Arribats aquí, trobo, però, que s’ha de millorar el relat dels qui ens dediquem a intentar fer aterrar a la realitat, per poder-la superar, a la majoria de ciutadans que vam veure a tocar la República i ens vam frustrar. I això és clau en un moment on les alternatives reals després del 14 F són Iceta i el PSC substituint a Ciutadans com a primera força i incorporant vots d’ordre que s’ha deixat perdre el món convergent amb un programa immobilista de defensa de l'statu quo; i per altra banda Esquerra Republicana que ha de fer bandera de la transició econòmica, social i nacional per a sortir de la crisi i cap a l’autodeterminació. No prometre per demà el que no sabem quant de temps necessitarem per tenir una correlació favorable.
Esquerra és l’única força capaç de teixir complicitats entorn d'un programa de govern o governabilitat consensuat des del progressisme liberal fins a l'esquerra alternativa. Consens que vol dir renúncies de tothom i posar èmfasi allà on tothom està d'acord. En situació de crisi sistèmica no hauria de ser impossible si es fuig de populismes. Això és una via ampla, que cal que tingui vots; però no només. I això ho trobo a faltar en boca de dirigents que sembla que apel·lin a un votant passiu. La via ampla cal construir-la i això no es fa només votant, cal ocupar tots els espais de llibertat com fa cinquanta anys. Feina grisa, però la més èpica i apassionada. Si cridem la gent a pencar, diguem en què i posem-hi trempera.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Josep Huguet
,