El desconegut torneig d'esports d'hivern de Collserola de 1914

Aquests dies, amb el temporal Filomena a Barcelona estem tenint una temperatura més baixa del que estem acostumats habitualment. Amb un esguard històric veurem, però que aquests esdeveniments s'han repetit al llarg del temps.

Sempre es recorda la mítica nevada del 1962, o la que va tenir lloc a la ciutat el març del 2010 durant l'anomenada Siberiana. Però el 17 de gener de 1914, després de dies de fred els termòmetres de Barcelona van baixar sota zero i es va produir una gran nevada, un dia sencer nevant i nevant... Al mateix centre de Barcelona s'acumulava un gruix de 24 cm de neu.

Amb aquest paisatge totalment emblanquinat la junta directiva de la secció de "Sports de Montanya" del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) reunida aquella mateixa nit va decidir convocar un concurs oficial d'esquís i luges al vessant de Vallvidrera (allà a prop de la font de la Budellera) per a l'endemà a les 10 del matí.
 

Aquell hivern, que de moment no havia estat gaire prolífic pel que feia a la neu, no havia deixat celebrar aquests campionats als Pirineus (normalment les competicions es feien a la Vall de Núria), així que van trobar l'ocasió ideal per a poder fer un concurs i unes proves preparatòries sense haver d'anar tan lluny. El 18 de gener de 1914 a Barcelona, i concretament el Tibidabo, amb una temperatura de 2 graus sota zero, per primera vegada seria l'escenari d'una cursa d'esquí alpí i de trineus, i amb neu natural! Qui ho havia de dir!

La crida que va fer el CEC a través de la premsa i del boca-orella va reunir un bon nombre de participants i curiosos que no es volien perdre de cap manera aquest espectacle surrealista que normalment havien vist només al cinema i que no semblava propi per a una ciutat banyada pel Mediterrani.

La pista escollida per al descens es trobava darrere els voltants de l'antic hotel Can Baldiró (enderrocat el 1965, i on avui hi trobem les cases del carrer Algarves), entre la casa de la Budellera i la font de la Budellera i feia uns 400 metres. No us penseu que com que tot plegat havia sorgit de manera més o menys espontània es feia de qualsevol manera. Per a fer les proves i la competició correctament comptaven amb un jutge de sortida, un jutge d'arribada, un jutge de viratge, un jutge de trajecte, un cronometrador d'arribada i un cronometrador de sortida. El camí havia estat prèviament senyalitzat amb unes banderoles verdes i unes de vermelles a la sortida. Els esquiadors després d'una recta haurien d'esquivar la casa, passar per a dues portes i seguir els revolts de la pista, cosa que complicava una mica la baixada.
 

Segons les cròniques de l'època, tret d'alguna caiguda, no hi va haver accidents remarcables: "Hasta la casucha en cuestión los consursantes se deslizaban por una pendiente en línea recta, pasada la caseta, existían varias revueltas, algunas de ángulo muy cerrado y bastante peligrosas, donde se produjeron algunos tumbos, sin importancia alguna afortunadamente".

A les onze del matí i un minut es donava el tret de sortida de la carrera amb esquís, on hi havia onze participants inscrits, entre els quals també una dona, la senyora Eva Gilling. Alguns organitzadors del CEC (els senyors Santamaria, Amat i Norby) que tampoc es podien resistir de tastar la neu barcelonina també van participar en la cursa d'esquí, encara que ho van fer fora de concurs. La classificació va ser la següent: 1r. Sr Armengué, amb 1 min i 46 segons, 2n. Sr. Barrié, amb 1 min i 53 segons 2/5, 3r. Sr.Soler, amb 2 min 14 segons 3/5.

El guanyador d'aquesta primera competició a Vallvidrera ja tenia nom: Martí Armengué, tot i que el Sr. Norby del CEC va ser el qui va fer el recorregut més ràpid i va passar la casa amb més facilitat, diuen, però, que abans de creuar la línia de la meta es va aturar perquè no li agafessin la marca de temps. Això va desfermar els aplaudiments del públic que gaudia de l'espectacle.

Després de l'esquí començava la cursa de luges o trineus, aquesta amb 52 inscrits i categories masculina i femenina: "A las 11 y 28 minutos se dió la salida al primero de los inscritos en la carrera de luges, entre los que sé contaban siete bellas señoritas para las que se estableció una clasificación especial", La Vanguardia.
 

Entre les set participants inscrites la guanyadora va ser Mercedes Amat, seguida de Rosita Torres i Maria Fontrodona. En la categoria masculina la cosa va ser molt ajustada i els tres homes amb millor temps van ser: 1r. Sr. Artigas: 1 min. 37 segons 2/5 2n. Sr. Guri: 1 min. 40 segons 3/5 3r. Sr Bosch: 1 min. 42 segons 2/5

Finalment per a rematar la festa van ser els boy-scouts que havien estat ajudant en l'organització de l'activitat els qui van tenir també el seu moment per al descens en luge, van recórrer els primers 200 metres de la pista rectes i el resultat va ser aquest: 1r. Gimeno: 50 segons 2/5 2n. Figueras: 56 segons 1/5 3r. Alentorn: 1 min. 7 segons 1/5

Més endavant a la seu del CEC els campions rebrien les medalles de plata per a la seva curiosa competició. Encara que avui ens soni estrany això d'uns Jocs olímpics d'hivern a Barcelona, la premsa de l'època ja parlava en aquell temps de Barcelona com a "ciutat d'hivern", pel seu bon clima, malgrat els episodis de nevada poc habituals com aquest en què fins i tot va sortir el sol el dia de la competició; però també vaticinava que probablement aquest seria un fet únic que passaria als annals de la Història Contemporània.

De moment sabem que ha estat el primer cop i l'únic del segle XX que Barcelona es converteix en un lloc per a la competició dels esports de neu, si serà l'únic de la Història Contemporània encara s'ha de veure... Les imatges d'aquell dia extraordinari van ser publicades a la revista fotogràfica El Diluvio d'aquell mateix any i són les que il·lustren l'article.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor