Catalunya decadent?

Darrerament es fan més insistents les veus que es refereixen a la decadència de Catalunya. De Madrid estant, se celebra i s’insisteix sobretot en el fet que el PIB de Catalunya ha estat superat pel de la Comunitat de Madrid. I, naturalment, no falten els comentaristes i editorialistes que atribueixen bona part de la culpa al “desastre del procés”. Aquesta visió catastrofista del procés independentista tan grata al nacionalisme espanyol és compartida per una part de les elits locals. Les mateixes elits que van recórrer a un personatge tan singular com Manuel Valls pensant que havien trobat la taula de salvació. Ara, alguns dipositen les seves expectatives en Salvador Illa. Ben mirat, anem millorant.
 
Abans d’entrar a considerar que hi ha de veritat o de mite en la imatge de l’actual decadència de Catalunya, crec que convé recordar que la ideologia de la decadència catalana té una tradició secular. Quasi sempre promoguda des de Madrid, però sovint teoritzada des de Barcelona. No farem l’inventari llarg. Durant anys i panys es va acceptar la tesi històrica de la decadència catalana dels segles XVI i XVII. Als anys 30 del segle passat l’economista i demògraf J.A Vandellòs també s’hi va referir. En fi, coincidint amb els primers anys de la recuperació de l’autogovern Félix de Azúa es va referir a Barcelona com un Titànic... Què hi havia de cert en aquestes visions?
 
L'acumulació de recerca històrica bàsica, culminada pels treballs d'Albert García Espuche, mostra una imatge de la societat catalana del XVI i XVII que no quadra gens amb la idea d’una societat decadent. Tot el contrari. Amb contradiccions i contrastos, el que veiem és una societat orientada a la modernitat, amb una economia molt dinàmica i amb una vida institucional comparativament molt democràtica. Josep Fontana es refereix a 1640 com “un moment en un procés de transformació a llarg termini”. Un procés de transformació econòmica i política que va de finals del XV a començaments del XVIII. En paral·lel, darrere de la façana de brillantor del Siglo de Oro castellà bategava una societat que havia perdut el tren de la modernitat i un estat en fallida financera.
 
Vandellòs relacionava la "decadència del poble català" amb factors com la baixa "reproductivitat natural", però els estudis posteriors de la demògrafa Anna Cabré li van permetre teoritzar un "sistema català de reproducció" en el que la capacitat d'atreure immigració ha tingut un paper central. Aquest model de reproducció no ha comportat cap decadència. Va estar en la base del progrés econòmic i social del segle XX i ha permès crear una identitat catalana no etnicista. Una identitat de projecte que pot connectar molt millor amb els reptes de la globalització que no pas les identitats de resistència.
 
Finalment, la Barcelona i la Catalunya del darrer franquisme no eren cap Titànic. Tot era una mica més modest. Això si, era una societat que des dels anys 50 havia començat un procés d’apoderament social i de trencament ideològic i estètic amb el franquisme oficial; una ciutat i un país que miraven més a les societats europees que al món oficial irradiat pel franquisme des de Madrid. L’any 1982, quan Azúa escriu el seu article, res no s’estava enfonsant. Catalunya estava posant a punt algunes eines bàsiques d’autogovern, mentre la seva economia iniciava un procés de modernització i d’internacionalització que es va veure reforçat i consolidat arran de la integració a la UE.
 
Les tres interpretacions que acabo de resumir s’haurien de completar amb un passiu fet de realitats manifestament galdoses. Cert. Tot i això, en els tres casos és inadequat parlar de decadència. Fer-ho projecta una imatge distorsionada. Però i ara? Quina decadència estem patint ara? Parlant en termes generals, cap. La societat catalana travessa un moment crític marcat per greus dificultats i moltes incerteses. Això en cap cas és sinònim de decadència. La decadència seria la conseqüència de no saber trobar respostes correctes a aquestes incerteses i no fer les apostes de futur adequades.
 
Comparar el PIB de Catalunya i Madrid per teoritzar la decadència catalana és absurd. L’evolució del PIB català dels darrers anys és la lògica tenint en compte totes les variables significatives. El fet que el PIB de Madrid hagi crescut fins a fer el sorpasso és el resultat lògic de la suma d’un sostingut efecte de capitalitat i d’una deslleial política de dumping fiscal. L’economia radicada a Madrid és una economia dopada que té dues víctimes principals, però no úniques: les classes populars madrilenyes i la que ja es coneix com “l’Espanya buida”. Madrid vampiritza la resta de l’estat. I, excepció foral a banda, Catalunya és el territori que millor resisteix. El territori més resilient.
 
La manca estructural d’inversió pública i un sistema de finançament lamentable penalitzen l’economia catalana. Però tot i això, quan considerem aspectes i indicadors rellevants com ara la qualitat del sistema universitari i científic, la capacitat innovadora i exportadora del teixit empresarial local, la concentració d’startups, la rellevància del clúster biomèdic o la capacitat d’atreure talent internacional, el paisatge que apareix davant nostre no és depriment precisament. Certament, la sotragada provocada per la pandèmia global ha estat colossal. Tan cert com que la societat catalana té totes les aptituds per aprofitar al màxim uns fons europeus que prioritzen la digitalització i l’impuls de l’economia verda.
 
Al costat d’això, és difícil negar que Catalunya viu una crisi institucional severa. Els efectes agregats de la sentència de l’Estatut, l’aplicació del 155, la repressió dels líders polítics exiliats o empresonats i un inexplicable menysteniment de les institucions d’autogovern en aquests darrers tres anys fan pensar clarament en una crisi de legitimitat política a Catalunya. El prestigi de les institucions polítiques catalanes està clarament erosionat.
 
Per avançar cap a l’autodeterminació i per enfortir la cultura i l’economia catalanes cal recuperar el prestigi de les institucions i reforçar la vitalitat i la capacitat d’autoorganització de la societat civil catalana. En sentit contrari, el millor passaport per accedir a la decadència és assumir esquemes provincians de subalternitat autonomista. Aquesta opció ens porta a fer de Barcelona la Marsella de Madrid. Però no retornarem cap prestigi a les institucions catalanes mentre no s’imposi de forma clara un elemental principi de realitat en el si del moviment independentista. Agradi o no, cal picar pedra.
 
Post Scriptum. Quan no havia acabat d’escriure aquest article m’he assabentat de la mort de l’amic Carles Perelló. Nascut a Rubí, l’estimat Carles es va fer home a l’exili mexicà i acabà d’esdevenir savi a la Universitat de Brown, a Rhode Island. Retornat a Catalunya impulsà i renovà els estudis de matemàtiques des de la UAB. Mai va renunciar a l’ideal d’una Catalunya lliure i republicana. Savi i murri com era, el 2016 ja em deia que la relació de forces entre l’independentisme i l’Estat no era la que jo imaginava. Que calia picar més pedra. I tenia raó. Els que hem gaudit del privilegi de les seves complicitats sabem valorar el privilegi que el regal de la seva amistat ha significat.
Pel coneixement i pel goig epicuri de viure, amic Carles!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor