Petites diferències que faran grans horitzons

La gran incertesa a què ens han abocat els darrers tres anys de repressió despietada per part dels aparells de l’estat espanyol –amb el risc d’anar-nos-hi acostumant– ha convertit la política catalana en un terreny aspre, especialment abonat a les especulacions fantasioses. Que si el desànim, que si la polarització, que si el desprestigi institucional, que si la ineptitud i manca de lideratges, que si la desconfiança... I cadascú s'empassa les conjectures que més encaixen amb el biaix previ que el fa sentir més còmode. Davant d’aquest estat de coses, les eleccions del 14-F, per bé que alimentaran noves interpretacions forçades, com a mínim tindran la virtut de deixar establerts alguns fets que posaran fre als excessos retòrics que la campanya electoral haurà exacerbat. I no parlo només d’allò que és obvi, és a dir, de saber qui haurà guanyat ni que sigui pels pèls. O de veure qui té prou majoria per presidir el proper govern. També de deixar clar quins adversaris hauran de compartir victòria per poder governar. I encara de constatar qui haurà resistit, qui desaparegut o qui s’instal·larà en el mapa parlamentari. Vistes les previsions avançades per les enquestes, res de tot això no resoldrà el gran conflicte nacional que tenim obert amb Espanya. I tot i que no hi tinc gaires esperances, ja seria prou que s’encarrilés la sortida del fangar on som. Ara bé, més enllà de les conseqüències immediates que se’n derivin, una observació atenta del comportament electoral dels catalans sí que ens donarà pistes sòlides en moltes altres direccions. N’assenyalaré algunes per si serveixen per seguir més críticament allò que veurem els propers quinze dies i, potser, per tenir una millor consciència de les implicacions del nostre vot. En primer lloc, aquestes eleccions ens donaran informació sobre la resiliència dels partits independentistes. Observeu que no dic "de l’independentisme", perquè, es digui el que es vulgui, això no és un referèndum d’autodeterminació i sabem que hi ha qui vota aquests partits i no vol la independència, igual com ja sabíem que hi ha independentistes que voten partits que no tenen l’autodeterminació al programa. També serà interessant, en segon lloc, veure el comportament dels partits unionistes que van treure profit del clima crispat creat per la brutalitat de la resposta policial a l’1-O i la posterior aplicació ignominiosa de l’article 155. Una participació excepcional del 79 per cent no es repetirà, i caldrà analitzar, més enllà dels efectes del covid-19, qui es queda a casa i si són els mateixos que ja s’hi quedaven habitualment. Tercerament, més difícil de mesurar però no menys rellevant, s’hauria de poder considerar quin és el pes –si n’hi ha– dels canvis en l’escenari polític espanyol on fa tres anys governava el PP de Rajoy i ara el PSOE-Podem de Sánchez i Iglesias. En quart lloc, i vist que amb la darrera enquesta del CEO tenim un retrat força acurat sobre les posicions a la línia de sortida i dels espais d’indecisió, serà bo observar la força de la mateixa campanya electoral –per tants motius, atípica– per atraure el vot dels espais de frontera i tapar els forats de fuga. I, en cinquè lloc, caldrà estar molt atents al comportament de les xarxes, ara ja decisives en la creació d’estats d’opinió, endogàmics en general, però no per això menys rellevants. I l’anàlisi de les dades massives –big data– ens permetrà conèixer les noves dinàmiques de decisió del vot. A grans trets ja sabem quins escenaris són els més probables. Tanmateix, el que fa excepcionals aquestes eleccions és que els grans horitzons de futur d’aquest país poden quedar dibuixats per petitíssimes diferències: un o dos diputats de més o de menys, l’un o dos per cent que fixarà o no una majoria simbòlica del 50 per cent de vots... Diferències establertes en un greu marc repressiu i condicionades per una pandèmia inclement i despietada. Tant de bo sigui la perspectiva llarga la que finalment orienti el nostre vot! Salvador Cardús és sociòleg