El conflicte no és el passat

El Procés segurament es va acabar: ho ha dit tothom en un moment o altre, i de fet ja l'any 2015 hi havia qui el donava per finalitzat, per diferents motius, tant des de l'independentisme com des del nacionalisme espanyol. Allò que és molt lluny d'haver-se acabat, però, és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Qui es pensi que això ha quedat enrere, o que hi quedarà com a conseqüència d'un eventual resultat a les eleccions del proper dia 14, anirà completament errat. Aquest dilluns a Catalunya Ràdio, a la tertúlia posterior a l'entrevista que havia donat Jordi Cuixart a Laura Rosel, el director del digital Infolibre, Dani Basteiro, criticava que el president d'Òmnium no feia més que mirar al passat sense proposar res per al futur, i insistia que el govern actual d'Espanya no és el que va fer empresonar Cuixart i la resta de presos polítics. Que fos Basteiro és rellevant, perquè no és cap representant de la carcúndia periodística habitual, sinó un periodista jove, de mirada progressista i partidari d'arribar a algun tipus de solució dialogada entre Catalunya i Espanya. Fins i tot així, però, considerava que Cuixart queia en algun tipus de reduccionisme en denunciar una operació d'estat per arraconar l'independentisme: per exemple, amb un seguit de truculències judicials per fixar una data electoral i no una altra. La idea, tan repetida ara per Salvador Illa i el PSC/PSOE, que és necessari girar full, sense més, i deixar enrere una dècada de xoc entre Catalunya i Espanya, com qui deixa enrere el record d'un mal tràngol, té avantatges i inconvenients. L'avantatge principal és que es tracta d'una idea agraïda: molta gent n'està cansada, del conflicte, i la idea d'aplicar-hi una espècie de tabula rasa i tornar a començar pot resultar atractiva. Però l'inconvenient més important és que, sobretot, és una idea il·lusòria, perquè es basa en omissions interessades. Si parlem de tornar a començar, hauríem de preguntar des d'on: abans del Procés, el conflicte entre Catalunya i Espanya ja existia. I abans d'abans, també. El conflicte és entre un Estat que es nega a reconèixer la seva pluralitat interna i una nació que es nega a no ser reconeguda. I no tan sols una nació, sinó també una llengua i una cultura. El conflicte és entre un Estat que vol que tots siguem espanyols -però que, per ser-ho, posa com a condició que deixem de ser catalans, valencians o mallorquins- i uns ciutadans que en cap cas volen deixar de ser catalans, o valencians o mallorquins. D'aquests, uns no volen ser espanyols de cap manera i uns altres s'avindrien a ser espanyols, però només si no se'ls obliga a deixar de ser catalans, valencians o mallorquins. És una qüestió més que complexa, i parlar frívolament de girar full, o acusar algú com Cuixart de fer maniqueisme o de no aportar propostes, o intentar fins i tot negar l'existència del conflicte, és, en el millor dels casos, gesticular en el buit. Els socialistes parlen de “tornar”, com si vinguéssim d'algun passat que en algun moment va ser millor: tornar on, exactament? Sebastià Alzamora és escriptor