Quin contrast escollir veure TV3 o La Sexta, ahir al vespre. A TV3 hi emetien
Les set vides d'El Perich, un
Sense ficció excel·lent sobre la figura fabulosa de Jaume Perich i a La Sexta s'hi estrenava
Palo y astilla, un programa sobre pares i fills amb Iñaki Gabilondo com a primer protagonista. El format dels dos programes és sensiblement diferent. El primer és un reportatge documental amb testimonis i material audiovisual d'arxiu i el segon és una entrevista-conversa monogràfica. Per què els comparo, doncs? Doncs perquè en els dos casos es tractava de glossar, total o parcialment, la biografia d'algú i el contrast de to, de contingut i de mirada no podia ser més diferent.
Començo per Gabilondo. Mira que és un periodista interessant, mira que les seves opinions sempre val la pena escoltar-les i tenir-les en compte, mira que la seva capacitat reflexiva, de mirada profunda i serena resulta ben atractiva. Doncs quina tabarra, tu. No és que el que expliqués Gabilondo dels seus pares i la seva infància donostiarra resultés poc interessant o insubstancial, el problema és que ens ho van repetir fins a la sacietat: la cultura de l'esforç, el nucli familiar, la duresa de la postguerra, la generositat dels pares, el caliu de la llar... Una vegada i una altra. El pitjor, amb diferència, és l'estil emfàtic i enfarfegant de la presentadora, Mamen Mendizábal. És cursi a matar, uns somriures i mirades d'admiració, una espècie de flirteig tronadíssim. Des de l'admiració incondicional és possible fer televisió, però és molt complicat fer periodisme.
L'altra cara de la moneda la teníem a TV3. Des de la senzillesa, la mirada neta, la narració sòbria i pausada, ens van explicar la vida del gran Perich. Amb el fabulós material d'arxiu de Televisió de Catalunya vam veure fragments de l'
Àngel Casas Show, del
No passa res de La trinca, d'
Un tomb per la vida i d'una entrevista amb el Màgic Andreu que n'hi havia per llepar-se'n els dits. Quin gust poder lluir arxiu!
Malgrat que ja et sàpigues força bé els detalls de la vida i de l'obra de Perich sempre és un plaer refrescar-los, sempre ve de gust que te'ls expliquin ordenadament, amb sensibilitat, amb persones que el van conèixer bé i saben glossar-lo amb bon criteri, amb enyorança però també posant en valor la vigència impressionant de la seva obra. Resulta colpidor comprovar com la seva feina de ninotaire al llarg de més de trenta anys reflecteix problemes, conflictes, suspicàcies i eterns descontentaments que s'arrosseguen fins als nostres dies.
El més sagnant de tots ells segurament sigui el tema dels límits de l'humor. No hem avançat gens! Al contrari, anem enrere. En lloc de créixer, de madurar, de fer-nos més savis, més tolerants, menys criatures, cada cop tothom té més motius per a sentir-se ofès. El fascinant cas de la gent que opina que només poden fer broma sobre un col·lectiu concret les persones que pertanyen a aquest col·lectiu. Ja ho denunciava Perich en entrevistes que tenen trenta anys i més.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per