La crisi sanitària i les decisions dels poders públics per contenir la pandèmia actual ens han fet recordar que tenim un sistema laboral molt precaritzat amb poca capacitat de protecció per als treballadors més vulnerables, un sector econòmic amb limitada liquiditat per fer front a tancaments temporals de la seva activitat i una administració molt lenta i fragmentada, incapaç de reaccionar àgilment davant els reptes sorgits d’aquesta anòmala realitat.
En l’àmbit educatiu han estat poques les sorpreses. Els dèficits del nostre sistema educatiu no ens eren desconeguts abans de la pandèmia, però no per això el seu impacte serà menor. Des del tancament d’escoles bressol, primàries, instituts i activitats extraescolars el passat mes de març han estat nombroses les referències als riscos (cada cop menys hipotètics) per a la igualtat d’oportunitats fets des de la sociologia de l’educació però també des de la pedagogia, la psicologia, l’economia i, fins i tot, la pediatria.
El que sí que és nou, malauradament, és que hem reculat, la posició de partida és ara clarament pitjor. Els problemes estructurals del sistema educatiu han limitat notablement la nostra capacitat de resposta davant la pandèmia i alhora les decisions preses estan aprofundint en aquesta escletxa estructural. Els parèntesis en la presencialitat escolar, la desconnexió d’una part de l’alumnat de l’educació a distància, la reducció de recursos i serveis adreçats a l’alumnat amb necessitats educatives especials i l’aturada de les activitats extraescolars suposen, de facto, la renúncia a les eines de què ens havíem dotat per assolir l’equitat educativa.
Fa dècades que la recerca educativa descriu amb tota mena de detalls les causes i els processos de reproducció de la desigualtat. Fem i continuarem fent investigació per tal d’aportar evidència sobre la multiplicitat de factors que situen uns infants en posició de privilegi mentre converteixen altres en hereus del desavantatge social de les seves famílies; però lluitar contra la desigualtat està ja al nostre abast. Sabem que reduir la segregació escolar no només incrementa les oportunitats educatives dels més vulnerables sinó que comporta una millora dels resultats educatius i de l’excel·lència a nivell agregat. Sabem que la inversió en educació 0-3 afavoreix l’èxit escolar dels infants de famílies amb menors recursos i suposa un estalvi a llarg termini en altres tipus d’intervencions no preventives.
Sabem que el lleure educatiu comporta beneficis socioemocionals i que també contribueix a l’aprenentatge escolar i al desenvolupament de competències socials. Sabem que la lluita contra l’abandonament i l’absentisme escolar requereix una reforma de la formació professional, un increment dels programes de segones oportunitats i el desenvolupament d’intervencions que reforcin l’adhesió escolar. Sabem que algunes dinàmiques escolars i fórmules organitzatives reforcen la cohesió i d’altres estimulen la diferència.
En definitiva, sabem que el dret a l’educació i l’educació universal i obligatòria són eines necessàries però no suficients per garantir l’equitat. La nova normalitat educativa és més complexa, però no ens és totalment nova. Necessitem una agenda política que parteixi de l’evidència i treballi amb valentia perquè l’origen social no sigui res més que la posició de partida. La lluita per a la igualtat d’oportunitats necessita un compromís clar i d’agilitat per part de l’administració pública per a respondre a les velles formes de discriminació i als nous processos de generació de privilegis. Aquesta crisi ens torna a mostrar que són les polítiques públiques les eines més eficaces per garantir la igualtat. Fem-les servir, doncs.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Sheila González
,