¿Sucursalisme? Què sucursalisme?

Fa més de quaranta anys que Pujol es va fer càrrec de la presidència de la Generalitat. Un període de temps que supera la durada de la dictadura de Franco. El temps transcorregut sempre ens ofereix, de forma inexorable, noves perspectives. Pujol va formar un govern monocolor amb 43 escons i el 28 per cent dels vots de les urnes. Va ser investit el 24 d'abril de de 1980.

Tarradellas, que va representar a President de Govern, va cedir a la pressió de Pujol perquè no conclogués la seva intervenció amb el seu clàssic: Visca Espanya! De la qual cosa es penediria, segons sembla, amargament; va ser incomprensible. Ja en el seu discurs als diputats de la Cambra autonòmica, Pujol va deixar les coses claríssimes: "Si vostès ens voten, votaran un programa nacionalista, un govern nacionalista i un president nacionalista. Votaran una determinació: construir un país, el nostre. Votaran la voluntat de defensar un país, el nostre, que és un país agredit en la seva identitat ".

Pujol havia recaptat potentíssims suports econòmics i socials no pel seu projecte, sinó per creure-la millor dic de contenció a un govern socialcomunista; la por als 'vermells' explica la seva força inicial.

Francesc de Carrera s l'ha qualificat de murri i tèrbol per aconseguir els seus fins, un integrista intel·ligent. Recalca que "feia servir llenguatges diferents segons el públic". Amb habilitat i tenacitat va imposar una Catalunya obsessionada per la identitat i va aconseguir sotmetre a totes les institucions de la societat civil; amb l'ajuda de mil i una complicitats i omissions clamoroses. El seu programa 2.000 portava marcat el segell de l' 'Procés' i del 'dret a decidir', "una creació catalana, sense precedents en el món" per enredar amb l'inexistent dret d'autodeterminació. Es va colar així el que l'eurodiputat Jordi Cañas va qualificar en el seu dia de 'dret a dividir'.

En l'assaig 'Els catalans en la Transició' (que tanca el llibre 'Catalans a la Història d'Espanya' que han inspirat els historiadors Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper), el professor De Carreras evoca aquell primer discurs de Pujol com a president i -amb la perspectiva d'avui- diagnostica que: "d'ciutadans de Catalunya estàvem en trànsit de començar a ser súbdits d'una nació que s'anava a edificar sobre les bases d'una inventada identitat col·lectiva".

Per la meva banda, entenc que l'assumpte que avui importa és com reconduir la dinàmica catalana; amb quines idees i amb quines accions. La sempre ufana esquerra catalana pateix greus contradiccions internes. Els seus dirigents, quan no caminen acomplexats davant el discurs nacionalista estan convençuts i impregnats d'aquest. La idea que Catalunya és un vedat exclusiu s'accepta de forma natural. Expressen opinions binàries i sempre prefereixen pactar amb ERC, i amb qualsevol de les variants de la trossejada CiU, que amb Cs (la seva autèntica bèstia negra); ja sigui en alcaldies i diputacions o ja a la Generalitat ...

Els publicistes de Pujol van llançar a l'aire la 'idea força' de l'sucursalisme, com a etiqueta que 'desautoritzava' de forma automàtica als no nacionalistes. I van tenir èxit. Ara ja ni s'esmenta, no cal. Va ser consentida i va complir la seva comesa. Per entreveure la transició a l'pujolisme, analitzem el plàncton de l'tardofranquisme a Catalunya.

Francesc de Carreras militava aquests anys al PSUC i diu que "els que eren eficaços en l'antifranquisme no ho van ser en la política democràtica, i els que van ser poc actius en aquesta etapa de la dictadura es van convertir en grans polítics". Des dels anys 60, la persecució dels antifranquistes va ser molt més intensa a Madrid que a Barcelona, la qual tenia dos centres de poder: el governador civil i el capità general. Comissions Obreres es va fundar a Barcelona, el 1964 i l'Assemblea de Catalunya va ser presentada en 1971, fent-se els ulls grossos. "La por, base de totes les dictadures havia començat a esvair-se, començava el desglaç", puntualitza el jurista. També recorda que després de la tancada al Paranimf de la UB, el 1957, la Facultat de Dret va ser traslladada a la Diagonal, la seva ubicació actual: No hi havia ni un retrat de Franco, en cap dependència. Una cosa impensable a la de Madrid, sotmès a un control molt superior.

El nacionalisme oculta que Madrid va resistir a les tropes franquistes més que Barcelona, oculta els innombrables suports que Franco va rebre a Catalunya i enganya a l'repetir que la Guerra Civil va ser una guerra contra Catalunya. Però ja avançada la dictadura, hi havia més franquistes dissimulats a la Ciutat Comtal que a la Capital d'Espanya; els dissimulats són els que en privat deien una cosa i en públic una altra. Hi ha ara més 'nacionalistes' dissimulats a Barcelona que a Madrid?

On hi ha més por a desentonar, a quedar aïllat de consideració i de respecte? ¿Es vol donar la volta a aquesta situació i restablir la realitat? Sobre el voldran de veritat?