“La pela és la pela” és una expressió molt catalana que ens apropa a la voluntat de cadascú per definir una part de la nostra personalitat. És curiós que molts catalans mirem el preu dels serveis que ens cobren per la llum, el telèfon o la televisió, entre altres. Però, en canvi, no ens cal mirar gaire els diners dels nostres impostos que se’n van al Ministeri d’Hisenda i no tornen. En parlem, ho denunciem, comparem amb les inversions d’altres zones de l’Estat, i sobretot amb les de Madrid. Als pressupostos generals de l’Estat sempre estem per davall de la mitjana estatal i quan s’apliquen només arriben el 50% dels pressupostats.
Hauria de ser ben determinant pels catalans, conèixer què se’n fan dels nostres diners, però molts cops a l’hora de votar, sembla importar-nos ben poc. Arriben els partits estatals i ens diuen que durant els 10 darrers anys tot ha estat paralitzat pel problema de l’independentisme. I jo pregunto: qui ha paralitzat Catalunya, els catalans o aquests partits no van complir els acords aprovats de l’estatut, que a més van atonyinar àvies que anaren a votar i ara prometen i s’obliden de les promeses passades les eleccions?
El PP va destruir l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts i referendat. Es va destruir principalment en el que afectava a la recaptació d’impostos. De l’enderrocament aprovat i referendat amb tots els requisits marcats pel mateix Estatut i per la Constitució, el Tribunal Constitucional l’enderrocà sense tenir en compte la voluntat popular.
Fou aprovat pel la majoria reglamentària del Parlament de Catalunya, amb el vot favorable del PSC-PSOE, i alguns dels articles anul·lats campen idèntics a altres comunitats autònomes sense haver-los anul·lat. D’aquí nasqué els 10 anys d’emprenyada del poble català, la petició de diàleg del president Mas al president Rajoy que mai va acceptar per solucionar el problema, el referèndum, les inhabilitacions, l’altre referèndum, les presons, els exilis i tot el que malauradament coneixem de fets recents de repressió i persecució.
Si el PP que disposava de majoria absoluta a les Corts i al Senat hagués acceptat dialogar i buscar solucions del problema polític mai hauríem arribat on som i d’una dècada tant trista per Espanya pel tractament que ha infringit al govern català i al poble amb abusos de tota mena.
Els tribunals europeus ho manifesten escandalitzats i dictaminen les equivocacions continuades dels tribunals espanyols quan el primer ministre de Bèlgica manifesta que “no és possible un judici just si l’encausat és un independentista català” i a la contesta del ministre rus a l’Alt Comissionat d’Exteriors d’Europa, Josep Borrell, posant-lo vermell de cara quan li va respondre “dels presos i exiliats polítics catalans”.
Recordin que el 2014, el ministre Montoro havia de revisar el finançament autonòmic. Han passat 6 anys entre els governs del PP i del PSOE sense haver actualitzat el que s’havia marcat per la convivència de les diferents comunitats sobre el repartiment dels diners.
Catalunya i Madrid han quedat despenjades i molt perjudicades en no ser receptores dels cabdals que en proporció aporten a les arques d’Hisenda. Però amb la diferència que Madrid rep any rere any més del pressupostat que ja és més del que proporcionalment li toca. Així aeroport, variants, ferrocarrils, metros i altres obres públiques s’inverteix entre 6 i 7 vegades més que a Catalunya.
La balança és d’escàndol i en perjudici no solament de Catalunya sinó de la resta de comunitats. L’exemple el tenim amb el Corredor del Mediterrani tant necessari per tots tot l’arc des d’Andalusia a França que havia d’estar llest fa més de 10 anys i encara avui no funciona i per més xantatge el fan passar per Madrid. Aquí tenim obres paralitzades als ports, aeroports, variants de diferents municipis catalans i el tren d’alta velocitat.
Amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya de més de 16.000 milions d’euros, amb una sola setmana disposaríem dels hospitals de Tarragona i Tortosa que se’ns diu es posaran en marxa el 2026. Tindríem escoles sense barracons, els universitaris les beques que se’ns limiten, l’assistència social seria proporcional a les necessitats, la cultura podria rebre les ajudes que reclama per expandir l’ànsia dels artistes catalans i l’agricultura i els sectors econòmics disposaria de les ajudes que es requereixen.
El dèficit fiscal català representa 50 milions diaris –no es broma, no!- que se’n van i no tornen, amb els quals Catalunya seria un dels països més rics d’Europa i actualment sempre hem d’estar pendent dels diners que arribaran i que molts cops es perden per mig camí.
Recordin el 155, on cada moviment de les conselleries es fiscalitzaven des de Madrid, la negativa de no poder anar a buscar recursos als bancs sense passar pel FLA, les trucades telefòniques del Rei i de Rajoy a les grans empreses catalanes per tal que marxessin del territori, com la Caixa o el Banc de Sabadell, i ara haver centralitzat el PSOE el recursos que han d’arribar d’Europa per atendre els autònoms que han hagut de tancar els negocis per la pandèmia.
Sense patir el dèficit fiscal que hem de sofrir per culpa del PP i del PSOE, els nostres negocis haurien rebut d’immediat els diners per les pèrdues produïdes. Ara, depenent del govern de Madrid, les ajudes quedaran curtes i no sabem com es repartiran i, fins i tot, si acabaran arribant.
Tot el que explico, en el seu conjunt perjudica els quasi 8 milions de catalans, pensin com vulguin i votin segons la seva ideologia. Disposaríem de millors serveis i la riquesa quedaria repartida entre tots. Conseqüentment no se’n val a dir per Pedro Sánchez i altres que s’ha de restituir els anys perduts per l’independentisme. Que tinguin present que igual ells com el PP ho han possible i ens volen tornar a enganyar quan la seva pretensió seria manar-nos de la Moncloa i reduir el catalanisme al folklore de la barretina i la sardana.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Anton Monner
, Gandesa,