El pallasso que no va saber fer riure

En la meva infantesa sempre esperava amb impaciència el cap de setmana perquè sortien els pallassos de la tele: Gabi, Fofó, Miliki, Fofito i Milikito. I sortien a fer-nos riure, aquesta era la seva noble professió, fer-nos passar una estona alegre i divertit, fins i tot en els moments més tristos i penosos com la mort de Fofó. Aquell dia tocava sortir a escena i van sortir. Estaven trencats per dins però van mostrar la seva grandesa i professionalitat preservant la innocència dels infants que, vam saber del trist succés per la seva pròpia boca però comptat amb una exquisidesa encomiable. El respecte que sempre van mostrar per la infància és un dels valors que agraeixo haver tingut l'ocasió d'aprendre.

I és que la professió de pallasso és molt noble, tant que no mereix ser ensutjada per personatges que es pinten la cara simulant ser divertits. Perquè el nom no fa al monjo, ni la pintura a la cara fa al pallasso. Per això en un esdeveniment com el pregó de les festes de la Mercè, on es barregen persones de diferents sensibilitats no ha tingut cap gràcia el comentari del pregoner Jaume Mateu trucant inadaptats als que no parlin en català faltant al respecte, nens inclosos. La ideologia, en aquests moments, ha de ser com els teus íntims sentiments: guardats en la teva privacitat.

A Catalunya hem vist traspassar moltes línies vermelles ja molts ens fa pena profundament com s'utilitza la llengua per assenyalar. És trist veure com les xarxes són utilitzades per denigrar i destruir als que no pensen igual i als que fan servir la seva llibertat d'expressar-se en la llengua que desitgin. I això ens ha de fer reflexionar, perquè els que parlen l'idioma que desitgen dins d'un territori on coexisteixen dues llengües exerceixen la seva llibertat; i els que no deixen parlar qualsevol d'elles exerceixen la repressió. S'està creant una societat on hem avançat notablement en tecnologia, però en contrapartida els valors humans es perden amb la mateixa facilitat.

Aquesta repressió, d'un temps ençà, s'ha intensificat. No només en xarxes, també a través de grupuscles totalitaris que es personen en l'entorn de qui, en territori català, gosa parlar en castellà. A l'octubre es va realitzar un escrache independentista al centre mèdic de Les Corts perquè una doctora no va parlar al seu pacient en català. Aquests individus demanaven la renúncia de la metge. La seva destrucció professional. No perquè fos negligent o li faltés perícia en el seu treball. No. Perquè no va parlar en català. Poc després va passar el mateix al Corte Inglés de Barcelona amb un empleat que no va respondre a client en català. Van demanar "prendre mesures" contra ell. O el linxament recent en xarxes, reclamant fins i tot el seu acomiadament, a la treballadora de bar de Parlament, persona que sent bilingüe usa el seu dret i la seva llibertat de parlar la llengua que prefereixi per dirigir-se als altres. Què importa si ens dóna a tots un servei impecable, si es desviu perquè estiguem ben atesos fent un treball de moltes hores? L'única cosa que importa és que a TV3 no va parlar en català.

Som ostatges d'una torba de descerebrats que surten del seu cau, amb la cara tapada ocultant-se darrere perfils ficticis de xarxes per a insultar, assetjar o reclamar que acomiadin a una persona que treballa, probablement més hores i millor que ells. I s'amaguen perquè són incapaços de fer front a la vergonya que els suposa mostrar-se davant els altres sabent que el que fan és just allò que diuen que volen eradicar: la discriminació, el racisme i l'autoritarisme. Solen ser els mateixos que quan surten al carrer només es s'envalenteixen a l'estar en grup i sota l'excusa de "lluitar per la llibertat, la democràcia i la República" utilitzen qualsevol dia festiu per gamberro cremant el mobiliari urbà.

Els alts dirigents independentistes no surten a frenar aquests incidents, sinó a canvi, hem vist com la consellera de cultura, posada per Puigdemont per seguir creant el conflicte que necessita per sobreviure políticament, diu que el castellà s'ha de parlar en la intimitat. Només li va faltar afegir "fins que l'Ull de Gran Hermano s'instal·li a casa teva".

Per això quan Jaume Mateu surt vestit de pallasso a un escenari on hi ha nens, adolescents i adults i amb l'aquiescència de l'alta representant de la ciutat, l'alcaldessa Ada Colau, pronuncia paraules que ofenen i divideixen, tots dos estan reforçant aquest sentiment d'imposició que altres utilitzen per assetjar en xarxes.

Quina pena, Sr. Mateu! No has estat el pallasso que fa riure, vas perdre l'oportunitat de crear un ambient distès, una estona de calor i entreteniment, de reforçar llaços d'harmonia entre catalans en un moment tan cru com el que estem vivint. Tan sols vas aconseguir entristir a molts "inadaptats", com la meva companya Mª Luz Guilarte que d'allà, dignament va marxar, o com jo mateixa, que tot i que sabem parlar perfectament el català seguirem exercint i defensant la llibertat de parlar a Catalunya la llengua que preferim , simplement perquè no tolerarem la imposició.

 Les opinions expressades dels "columnistes" en els articles són d'exclusiva responsabilitat dels seus autors i no reflecteixen el punt de vista de l'editora de CatalunyaPress