L'hora valenta

L'estat espanyol, mitjançant el seu braç judicial, i sense necessitat de consignes per a una administració que, massa sovint, en comptes d'impartir justícia fa política venjativa, va inhabilitar el president Torra, escollit pel Parlament i, en plena pandèmia, va fixar la data electoral, tot i no comptar amb el suport de la majoria de partits que es presentaven a les eleccions, partidaris d'ajornar-la a causa de l'alt perill de contagi per a membres de les meses electorals i electorat en general.

Es tractava, simplement, de recordar qui mana, encara, a Catalunya. Comptant amb tota la cavalleria judicial, militar, mediàtica, reial, política, legal, empresarial i cultural s'abraonà sobre el poble català per tal d'espantar-lo, fer-li perdre l'esperança i garantir l'èxit de l'operació reconquesta protagonitzada pel candidat socialista (?!). Però malgrat la repressió, la intimidació, la pandèmia, la pluja, el fred i la por, els ciutadans van actuar amb coratge i van optar per l'hora valenta, aquella en què, de manera majoritària en escons i en percentatge, van fer possible amb el seu vot una victòria independentista esclatant.

La gent, aquella a la qual tots els partits apel·len i de la qual volen situar-se al costat, amb ella o entre ella, ja ha complert, doncs, amb el seu deure cívic. Ara és el moment que els partits independentistes actuïn amb esperit constructiu, es posin a l'alçada de la gent i tinguin la gosadia de fer el pas, també, cap a la seva hora valenta, reconeixent els resultats, analitzant-los i assumint-ne les conseqüències que, per a cada sigla, hauran de comportar necessàriament.

Tots ells hauran de ser conscients que el poble mai no falla, ni el primer d'octubre ni el 14 de febrer. Per això, no és qüestió de girar full a l'alt nivell d'abstenció aconseguit, ja que no tot és atribuïble a l'agressivitat de la pandèmia ni a una meteorologia adversa. Hi ha hagut centenars de milers de persones, partidàries de la independència nacional, que han restat a casa per voluntat pròpia, en plena fatiga cívica, davant l'espectacle desmobilitzador que, freqüentment, han protagonitzat les sigles amigues.

Baralles desencoratjadores, deslleialtats constants, filtracions interessades, rivalitats ridícules i, de vegades, comportaments d'un nivell polític de vol gallinaci, sense brúixola, amb mar de popa i ningú al timó. Tot això acompanyat d'un govern que ha governat ben poc i no sols per la repressió, sinó també pel fet que algun dels seus integrants no ha estat a l'altura en absolut i la mediocritat s'ha ensenyorit de més espais que els esperables. Hi ha l'abstenció per desafecció política i l'abstenció superior al 90% en alguns barris que haurien de preocupar més del que ho fan, ja que significa que hi ha gent que viu al marge i no se sent concernida per un debat polític que no millora la seva vida.

ERC, blanc predilecte dels altres independentistes per la seva relació amb el govern d'Espanya, ha aconseguit el lideratge dins el bloc independentista, amb un escó i uns milers de vots per damunt de Junts, perquè és el que la gent ha volgut. Junts, que ha arrossegat l'etiqueta de postconvergent malgrat anar sense el PDECat, haurà de reconèixer la seva posició de segon dintre el bloc, situació que mai no plau a ningú, però és la que ara ha votat la gent. Junts ha de respectar ERC i el seu candidat, com ERC ha de fer el mateix amb Junts.

I els bons resultats de la CUP amb la seva candidata, opció menystinguda i estigmatitzada pels altres, en aquesta cruïlla repressiva i de tanta desorientació i desànim col·lectiu exigiran que s'arremangui, assumeixi responsabilitats executives i no es limiti a ser la sempre necessària veu combativa de la consciència, amatent que els altres no s'arronsin quan cal avançar. Tots, absolutament tots, com els que han optat per opcions extraparlamentàries, són necessaris i caldrà el concurs de tothom per construir, des de fonaments renovats, l'ambiciós edifici de la llibertat nacional.

Al Govern hi han d'anar, de debò, els millors. No els millors amics dintre de cada sigla, sinó els més competents, els més capaços, els més preparats, perquè no ens podem permetre més amateurisme allà on s'ha de dur el pòndol de Catalunya, en una etapa que no pot dur més frustració, més desconcert, ni més desengany. Hem de posar gent al Govern de la qual ens sentim orgullosos i no que ens facin avergonyir. El president ha de presidir, comptant amb membres de partit i amb noms independents al seu costat, el Govern ha de governar i el Parlament ha de ser la cambra on es dibuixi, amb lleis i resolucions, el país futur que volem.

Tenint en compte que ara hi haurà, al Parc de la Ciutadella, 11 provocadors professionals, als quals alguns més poden tenir la temptació d'afegir-se, el càrrec de president del Parlament no serà només d'una rellevància estètica i d'un elevat rang institucional, motiu pel qual ens caldrà algú amb prou autoritat, coneixement de la mecànica parlamentària i saber fer com per impedir que es pretengui convertir la cambra catalana en un circ permanent. Més que mai, doncs, la presidència del Parlament adquirirà una dimensió molt important i per aquest motiu no pot ser cap premi de consolació, sinó que ha d'ocupar-la una persona forta, tan dialogant com taxativa, amb capacitat per evitar les provocacions que hi haurà.

La nova situació també haurà de dur una redefinició dels lideratges existents fins ara. El president ha de ser Pere Aragonès, no un altre, com és Laura Borràs qui ha de liderar Junts a les institucions. No es pot governar un país des de la presó, ni des de l'exili, amb un marge de maniobra limitat per la llei repressiva o la distància quilomètrica. Però això no significa desentendre's d'Oriol Junqueras, ni de Carles Puigdemont, sinó adequar el seu paper a la nova circumstància. ERC i Junts han rebut vot independentista, tant progressista com conservador en tots dos casos, i seria un error greu esborrar un líder i l'altre amb les seves singularitats diferencials.

Junqueras és el rostre dialogant i ben vist per un electorat moderat, no sempre explícitament independentista, però tampoc plenament contrari a aquesta idea. Puigdemont continua sent el polític català més conegut internacionalment i lligat a la causa de la independència, amb un esperit rebel i una fermesa que encomana coratge i convicció. Tots dos són necessaris en un paper nou. Si les coses es moguessin pel sentit comú, Junqueras hauria d'abocar-se a incrementar l'ascendència en sectors on ell pot arribar amb més facilitat, mentre que Puigdemont hauria de ser, més que un home de sigles, un home de país, el rostre davant del món d'una nació que vol ser lliure, sense baixar a la brega política del dia a dia. I el Consell per la República, amb presència qualificada per part de tots els agents, l'instrument útil a l'exterior per a la causa nacional.

Cercant aliats per a temes concrets en indrets diversos de la geografia parlamentària, el Govern ha de resoldre els problemes de la quotidianitat i millorar-la, sobretot en el cas dels sectors socials més desafavorits, barris desestructurats i comarques més necessitades, adoptant mesures clares i concretes en la fiscalitat, el mercat laboral i la protecció social. I ha d'explicar la veritat, crua i nua, de per què no poden aplicar-se quan la legalitat espanyola ho impedeix, fet que augmentarà les contradiccions de l'esquerra (?!) no independentista. Si el Govern no serveix per a això, la Generalitat no serveix, sobretot perquè si els que manen són els que aspiren a fer-ho en la independència futura i ara no se'n surten, perjudiquen el projecte emancipador perquè el converteixen en no gens atractiu i sense credibilitat.

La prudència no ens pot fer traïdors, però compte amb la incompetència, que ens pot fer inútils. I caldrà tenir clara la política de seguretat i un comportament intel·ligent davant la repressió i, sobretot, la condició dels mossos com a policia judicial, tan utilitzada amb criteris polítics per la judicatura. La Generalitat no pot prestar protecció a feixistes, reprimir independentistes a cop de porra, ni denunciar-los davant dels tribunals...espanyols! No és fàcil de lligar-ho tot, ho sé. Però són ells que s'han presentat, voluntàriament, a les eleccions i nosaltres que els hem votats, lliurement.

S'ha de negociar ràpidament per no deixar la gestió del moment al candidat de la Moncloa ni repetir eleccions. Els nostres han d'adoptar d'una vegada una estratègia compartida que combini l'àmbit institucional amb el suport popular al carrer i una acció internacional intel·ligent i efectiva. Ara han d'estar a l'altura i protagonitzar també la seva hora valenta, pel país, la llibertat, la justícia, la cultura i el lligam irrenunciable amb totes les causes justes del món. Hem confiat en vosaltres, en tots vosaltres. No ens defraudeu!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor