L'emoció de tallar les ales

Es parla sovint de les emocions, potser en excés, tots les tenim ja tots ens empenyen o ens paralitzen. Es parla de què són 'bàsiques', com l'alegria, la por, la tristesa, la ira, la sorpresa o el fàstic. Però també de les que són corrosives (el meu amic Ignacio Morgado els va dedicar un llibre, perquè sapiguem afrontar l'enveja, la cobdícia, la culpabilitat, la vergonya, l'odi o la vanitat). Davant de totes elles, i tant quan venen de dins com quan vénen de fora, hem de reflexionar per prevenir-les i tractar-les de la millor manera per al nostre desenvolupament personal.

Carlos Carrizosa / EP

Hi ha un concepte que se sol expressar mitjançant un terme alemany; no té encara tres segles d'antiguitat i mereix algun comentari. Em refereixo a schadenfreude, compost per dues veus (mal i alegria) i recollit així mateix en el diccionari Webster de la llengua anglesa. Ve a significar el contrari de la compassió i indica gaudi amb la desgràcia aliena; alegrar, delectar. Tot el que és humà té graus, però aquest sentiment limita amb el sadisme.

Em retrobament amb aquesta expressió en el llibre '10 obstacles que t'impedeixen ser feliç '(Alienta). La seva autora és la psicòloga Irene López Assor, una comunicadora habitual en programes de ràdio que es proposa orientar sobre algunes recances concretes, perquè no claudiquem davant d'elles de forma irremeiable.

Pensem en aquells pares que es mouen davant els seus fills entre el victimisme i el narcisisme; formes tòxiques. Dels qui s'ha d'esperar protecció es ve a trobar el cop baix de la negligència, o la indiferència sempre cruel o el matxucatge amb una visió cínica de l'existència i de les relacions humanes. Podem localitzar en ells l'amenaça de la profecia autocomplerta, a partir d'un insistent 'tu seràs així' o 'tu no serveixes' o 'tu ets dolent i no arribaràs' (la predicció que és motor del seu compliment); si una situació es presenta com a real sense ser-ho, pot originar efectes reals. No només passa a l'interior de les famílies i de les aules, sinó en el món de la feina i de la política.

Hi ha grups organitzats que, des de diferents posicions, decideixen que interessa la desaparició d'un partit o d'una institució, per haver decaigut i, potser, per acumulació de seriosos errors. Cal advertir-ho amb claredat i resolució. No els interessa tenir raó en el que diuen sinó inculcar en la ciutadania un lloc comú, fer-ho indiscutible i treure partit d'això; és un dels efectes del partidisme: un evident perill per al bon funcionament de la democràcia, una arma destructora de les llibertats i de l'ecosistema polític.

La satisfacció negativa de veure a altres persones aclaparades i abatudes (sense esperança d'alçar el vol), per ventura enfonsades pel sofriment, pot catalogar de maldat o potser de psicopatia; una frontera aquesta difícil de distingir, a l'haver solapament.

Cadascú necessita ser escoltat i mirat amb atenció. Cada un de nosaltres necessita, amb totes les limitacions i defectes que tinguem, rebre respecte; el que comporta, és clar, el deure de la reciprocitat. Una gran part dels dolors personals i socials que ens assolen prové d'aquestes pertorbacions a les quals no es vol fer cas. No pot ser d'una altra manera quan s'és incapaç de demanar perdó, expressar alguna mena de culpa o responsabilitat, o fer una sincera autocrítica. Per contra, a molts els agrada manifestar-sempre enfadats, superiors i perdonavides.

Massa sovint es parla sense saber, sense moderació ni coneixement, per això pasma que no estiguem encara pitjor. Hi ha gent a la qual li repel·leix guardar silenci i observar amb interès i curiositat tot allò que passa, o que no arriba a passar i que es troba a faltar.

Hem sentit dir fa poc a un alt càrrec polític que no es penedeix de res, després de dimitir. I al seu cap, concertat amb ell, dir que aquell sempre havia sabut disculpar si estava equivocat. Vostès ho entenen? Es pot passar per alt tal incoherència?

Es parla de l'efecte Golem com d'un fenomen psicològic pel qual es fa perdre a algú la seva autoestima: Et posen un ventall d'etiquetes negatives i arribes a creure-te-les, aprens a sotmetre't i et perds a tu mateix. L'efecte Pigmalió, en canvi, és el seu oposat. Però de vegades no és positiu, i es presenta a algú com a molt millor del que és, s'elabora una gran expectativa al seu voltant que no respon a les seves veritables mèrits. És el cultiu d'un engany, tant més decebedor com més il·lusió es diposita en ell.

És el que va succeir amb Pasqual Maragall, des que es va presentar per presidir la Generalitat fins que ho va aconseguir amb els nostres vots. No va generar la desitjada inclusió, sinó que, venent belles paraules, va enredar la troca i va cronificar l'exclusió social dels catalans que no combreguen amb el dogma de l'esperit nacional. Així va néixer Cs.