1. Violència. Els vespres barcelonins d'aquests darrers dies recorden la imatge de Barcelona rosa de foc. No és una representació imaginària. En la segona meitat del segle passat, l'historiador Eric Hobsbawm s'hi referia de la següent manera:
Barcelona ha estat la ciutat europea que ha més lluites obreres i rebel·lions populars ha viscut al llarg dels segles XIX i XX. Els anarquistes d'altres països la van denominar La Rosa de foc i el terme es va difondre amb ocasió de la Setmana Tràgica. En el crepuscle del segle XIX, Friedrich Engels ja havia recollit una idea semblant: “
Barcelona, el centre fabril més important d'Espanya, té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat al món. Per completar el panorama podríem afegir la frase atribuïda a Baldomero Espartero: "Pel bé d'Espanya cal bombardejar Barcelona un cop cada 50 anys”. I, efectivament, en els darrers 200 anys Barcelona ha estat l'epicentre preferent del conflicte entre les classes populars catalanes i l'oligarquia catalana i espanyola i, de forma indestriable, entre el nacionalisme uniformista espanyol i la voluntat d'afirmació catalana.
Amb aquest rerefons històric, hi ha que es pot sentir temptat de pensar que la via violenta pot obrir camins. Però no. Ni ara, ni abans. La violència mai ha estat la palanca de transformacions socials progressistes. Gairebé sempre ha actuat com un bumerang que ha afeblit els processos d’apoderament democràtic. Evidentment, és indispensable entendre les raons dels esclats de violència popular, però d’això mai no se’n deriva cap justificació. La pràctica de la violència subalterna acostuma a legitimar la violència dominant i minoritza les lluites democràtiques. La violència suposadament revolucionària mai guanya, encara que ho pugui semblar.
2. Unitat civil. En els darrers 10 o 15 anys la societat catalana ha estat sotmesa a un sever càstig econòmic, polític i cultural. Econòmic per l'efecte de la crisi financera i els remeis neoliberals aplicats. Un càstig que s'ha endurit amb la pandèmia global i la crisi econòmica i social derivada. Un càstig polític amb el trencament unilateral del pacte constitucional que va representar la sentència del TC del 2010 i la posterior repressió sistèmica arran dels fets de la tardor del 2017. Però també un càstig cultural perquè en aquests darrers 10 o 15 anys la combinació de la lògica dels operadors globals de les indústries culturals i maquinària estatal ha fet totes les innovacions tecnològiques en el camp de les comunicacions electròniques hagin portat a marginar la presència de la llengua i la cultura catalanes en la iconosfera audiovisual. També ha ajudat, i molt, la política de dràstiques retallades del bienni 2010-2012. El fet és que la sensació d'amenaça de la llengua i la cultura catalanes és molt més viva i forta ara del que ho era fa trenta anys.
En aquest context, no és estrany que reivindicació independentista s’hagi normalitzat fins a esdevenir el
main street de la política catalana. Però tampoc ha d'estranyar que la distància entre l'ambició de l'accés a la plena sobirania i l'acumulació de forces real amenaci la vitalitat de la unitat civil catalana. Una unitat civil que està en la base de tot projecte col·lectiu d'emancipació social i nacional.
3. Rescat social i ambició nacional. No cal tenir grans coneixements de la història contemporània de Catalunya per entendre que no hi ha cap projecte de progrés social català que no comporti un projecte polític autocentrat que trenqui amb la lògica del poder oligàrquic espanyol i els seus aliats locals. I, ara mateix, l'acumulació de forces necessària per donar continuïtat al procés d'autodeterminació (social i nacional) de Catalunya passa per prioritzar el rescat social i reforçar la unitat civil de la societat catalana. I això no serà possible sense que govern català que sigui capaç d'assumir un programa molt ambiciós en el terreny social i nacional. Un programa sense calendaris tancats que incorpori una agenda de resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i Espanya en la que hi siguin l'amnistia i el dret a l'autodeterminació. Però no només. També un programa de transformació econòmica, reconstrucció social i transició ecològica.
I, amb la irrupció del feixisme sense màscares a la política catalana, també caldrà un compromís antifeixista de totes les forces polítiques de tradició democràtica. La totalitat d’aquest programa hauria d’obligar de forma inequívoca el pròxim govern de Catalunya. Però hi ha aspectes del programa que haurien de comprometre de forma clara a forces polítiques que no participaran del govern, però que no faran una oposició sistemàtica. L’excepcionalitat del moment demana el compromís democràtic més ferm i polítiques de diàleg i negociació de geometria variable. Unitat civil i projectes col·lectius inclusius.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Enric Marín i Otto
,