I ara, què?

Aquests llargs mesos de confinament ( «confitament», dèiem alguns) han estat durs en molts aspectes, però també molt profitosos des del punt de vista del pensament i la reflexió. La novetat de la situació i l'aïllament forçós ens han estimulat molt, i hi ha hagut aportacions de moltíssim interès. Aquí intentaré comentar, o més aviat, esmentar, les que m'han ressonat més.

Aquest breu passeig per les aportacions que comento, aquest «espigolar» els conceptes centrals que cada autor fa servir, suposa simplificar en cert sentit els raonaments que exposo, i és, per descomptat, de la meva total responsabilitat. Aquestes són les referències:

- Juan Gérvas, metge, a Acta Sanitària: «Vacunes n'hi haurà moltes, però només una serà duradora: la social».

- Yuval Harari, historiador i filòsof, a La Vanguardia: «El món després del coronavirus». I també l'entrevista feta per Jordi Basté a TV3.

- Marina Garcés, filòsofa. Entrevistes diverses.

- José Leal i Ramon Area, professionals de la Salut Mental: «Relats vírics», en un webinar de l'AEN.

- Amador Fernández-Savater, filòsof: «Obediència o cap del món: l'estratègia de la dissuasió», al web Llop Solt. I també: «Estar rars, contra la vella i la nova normalitat», al diari digital eldiario.es

Juan Gérvas desmitifica el valor i la utilitat d'una possible vacuna, posant l'èmfasi en allò que té molt més llarg abast i molta més rendibilitat a tots els nivells: «la vacuna social», la lluita contra la pobresa. Esmenta que en el cas de les malalties transmeses a través de l'aigua, com el còlera, les inversions en el subministrament d'aigua, el sanejament i la higiene són molt rendibles socialment: per cada dòlar invertit en això se'n generen quatre més. En el nostre cas, aquesta vacuna social podria ser l'Ingrés Mínim Vital, o les ajudes a treballadors i empresaris per evitar la fallida empresarial i personal.

Per la seva banda, Yuval Harari subratlla que les decisions o opcions que prenguem ara condicionaran el nostre futur. Per exemple, la tecnologia fa possible vigilar tothom tot el temps, com sembla que ja està passant, especialment a la Xina. És molt important controlar la vigilància que pot «convenir» en un moment d'alerta sanitària perquè no s'estengui a una situació «normal» o habitual. Cal triar entre vigilància totalitària i empoderament ciutadà. Fa anys que cedim graciosament les nostres dades, sense saber bé què es fa amb ells i qui els té. Fa anys que permetem el hackeig de les nostres ments; potser convindria que ens posicionéssim davant d'aquesta realitat, sortint d'una postura passiva. El risc de manipulació és real. La democràcia està en crisi i en risc. Podem canviar i reinventar-la per corregir errors, però això depèn de les nostres opcions i del nostre sistema polític.

Una altra opció important seria escollir entre aïllament nacionalista i solidaritat mundial. Sabem el que ha passat amb els subministraments sanitaris relacionats amb el covid... Cal estar atents a el tema de compartir investigacions i informació en relació amb la(es) eventual(s)  vacunes.

En la seva anàlisi, Marina Garcés comenta que durant el confinament ha observat dues postures entre la gent: per una banda, les xarxes de solidaritat i suport mutu, i d'altra banda la «policia de balcó», la sospita i la por entre els veïns , vigilant si l'altre complia o no amb les normes, si era una amenaça. Si guanya aquesta última postura, ens aproparem a una societat més autoritària. El covid ha mostrat a les clares la desigualtat i la violència social sobre la qual funciona la nostra «normalitat». Si triomfa la desconfiança i no hi ha «futurs compartits», cadascú s'atrinxerarà en els seus privilegis i percebrà els altres com una amenaça. Aquest pot ser un bon brou de cultiu per a populismes i respostes excloents. Cal pensar com hem arribat fins aquí i com en volem sortir com a societat. També explica que el control social serà un dels guanyadors, i insisteix que fa temps que regalem les nostres dades.

Els "relats vírics", un webinar de l'AEN amb la participació de José Leal i Ramon Àrea, van resultar molt suggerents, ja des del títol mateix. Com s'ha "llegit" la situació del covid? Quins "relats" ens han explicat per explicar-la? Hi ha un relat xenòfob: el virus xinès, el dels mercats; el que ve de fora ( "L'origen del coronavirus està a Madrid"). Hi ha un relat èpic, d'omnipotència i invulnerabilitat: som soldats, amb nosaltres no pot ningú; parlar dels sanitaris com herois. Hi ha un relat igualitari: el virus no fa distincions, ataca a tots per igual. Sí, però no: es nega la diferència i la desigualtat, les diferents possibilitats d'emmalaltir segons el barri on vius, les teves condicions d'habitatge, el teu treball, la teva edat. Hi ha relats lírics, que tenen en compte la cura i la mort; també han existit, però han estat més efímers. El que ha passat en les residències de gent gran posa en relleu la necessitat de re-avaluar i re-vitalitzar les cures, que haurien de ser l'eix de la ciutadania. Respecte a la salut mental, que no es converteixi en una simple extensió del que psiquiàtric i el psicològic: patir no és un trastorn. Pot fer més per la Salut Mental a l'Ingrés Vital Mínim que una legió de professionals, però, quan aquests especialistes siguin necessaris, han de ser propers. Molts se senten abandonats per les institucions. Hi ha el risc que el desemparament arribi a tal punt que la gent es lliuri a qui li ofereixi el que intensament desitja / necessita, encara que sigui una il·lusió.

Amador Fernández-Savater sosté que durant la crisi s'han obert molts «forats» en el teixit personal i social, fent-se més visibles la cruesa de la divisió social per classe, gènere, raça o edat i les enormes desigualtats de la nostra societat, així com la negació i l'agressió constants a la natura en què es basa el nostre sistema «depredador». El que pretén el discurs de la guerra i de l'emergència social contra el virus és saturar aquest espai ple de forats, que no traguem conclusions del que ha passat i, sobretot, que no actuem. O sigui: que tot canviï (la «nova normalitat») perquè res canviï. Els poders polítics es mostren més humils que mai: diuen clarament que «no saben» o «no poden» en relació amb el virus. Però darrere d'això hi ha l'estratègia de gestionar la incertesa i també el desordre, plantejant com a alternativa la submissió o el desastre, en paraules d'Isabelle Stengers. Segons Fernández-Savater, aquesta pensadora belga sosté que d'aquesta «alternativa infernal» només pot sortir a través d ' «trajectes d'aprenentatge», portats a terme per subjectes capaços d'aprendre alguna cosa nova i d'actuar en conseqüència.

El segon article de Fernández-Savater és molt suggerent. Parla de l' «estar rars», desajustats, descol·locats, com la marca subjectiva del que s'ha viscut en el confinament, i també de la necessitat de no suprimir aquest malestar i tractar de convertir-lo en matèria a elaborar per inventar un desig nou, una nova forma de viure. Els malestars i les preguntes que ens fem, les ganes d'una altra cosa, contenen un enorme potencial de transformació personal i social.

¿I els polítics? Per descomptat, han fet el possible per protegir-nos del covid, però en els aspectes socials i econòmics ha hagut diferències molt importants. Podem comparar les accions dirigides a preservar treballadors i empreses de l'aturada, i a atenuar el seu impacte -«ertos», crèdits avalats per l'Estat, suspensió d'acomiadaments i desnonaments, Ingrés Mínim Vital ...-, amb les accions que es dirigeixen a protegir els de sempre. Per posar uns exemples: 43.000 euros per cada pacient ingressat en una UCI com a compensació per a les empreses sanitàries privades, amb i sense ànim de lucre; concessió a Ferrovial de el seguiment dels pacients infectats en lloc de reforçar l'Assistència Primària, a la qual li correspondria fer-ho; pressupostos estratosfèrics en el contracte amb Ferrovial per al IFEMA (Madrid), etcètera. És a dir, l'ordre de prioritats canvia radicalment en uns i altres, molt més enllà de gestos solidaris com aplaudir els sanitaris. No parlem de paraules sinó de fets, d'acció efectiva. En uns hi ha innovació, almenys en relació amb crisis anteriors; en altres, més del mateix. Com a ciutadans hauríem de prendre nota.

Com deia al començament, he espigolat els conceptes i les reflexions dels autors esmentats per ajudar a trenar un fil de pensament que ens ajudi a situar-nos en aquesta nova conjuntura. Ara només falta que cada un els una i articuli, els enllaç i, sobretot, junts però no barrejats, els converteixi en acció, de manera que la tan gastada nova normalitat sigui realment nova, al menys en part. Que alguna cosa canviï, encara que sigui una mica, que els nostres malestars, el nostre «sentir-nos estranys», no ens destorbin, sinó que ens ajudin a transitar nous camins.

Voldria acabar amb els versos d'un poema de Pedro Salinas titulat La veu a tu deguda. No sóc lectora habitual de poesia, però en parlava Mario Gas en una entrevista, i no he pogut resistir-me a ells. Diuen així: «Això no és res, encara. Busqueu-vos bé, hi ha més ».