La pugna infinita de Puigdemont i Junqueras

La distància política entre Lledoners i Waterloo, entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, ha anat més enllà dels 1.239 quilòmetres que separen els dos punts. Des de la legislatura del referèndum, les relacions entre els líders d'ERC i de Junts han impregnat el procés i totes les convocatòries electorals que s'han celebrat a Catalunya. La del 14-F no ha estat una excepció: dins del camp independentista, el gran dubte que havien de dirimir les urnes és quina estratègia s'imposava. Si la de Junqueras -"via àmplia", mà estesa amb el govern espanyol, contemporització del procés- o bé la de Puigdemont, amb la "confrontació intel·ligent" al frontispici i la legitimitat de l'1-O i de la declaració d'independència com a principals arguments. El president d'ERC, ja inhabilitat i amb Pere Aragonès com a relleu, ha vist com l'aposta pel pragmatisme ha funcionat malgrat que la campanya no va arrencar amb bones enquestes. Ha guanyat a Junts, però amb un marge escàs de 35.000 vots, 1,2 punts i un escó que no aparta els socis de l'equació.

Un bon coneixedor dels dos dirigents assenyala a NacióDigital que el resultat ha "afectat" Puigdemont -és la primera vegada que, encapçalant una llista, ha perdut davant d'ERC-, però que al mateix temps Junts s'ha afanyat a donar-li la volta a la situació. En lloc de continuar criticant com en campanya el full de ruta dels republicans, els han cedit la iniciativa en la negociació i els han reclamat començar, precisament, per quin ha de ser el futur del procés. "Ara els toca aterrar la via àmplia, més enllà del que digui el llibre de Junqueras i Marta Rovira", assenyala un dirigent de Junts en referència a l'assaig -Tornarem a vèncer i com ho farem (Ara Llibres)- publicat al setembre.

En certa manera, el llibre pensat per fixar estratègia va acabar sent també una resposta a les memòries de Puigdemont, que van causar un terrabastall en bona part dels estrats en què es divideix l'independentisme. La publicació del primer volum va arribar quan feia poc que l'expresident i Junqueras havien reiniciat els contactes després d'anys de dificultats per la repressió i la voràgine -sovint empeltada de picabaralles- del dia a dia entre socis. La revocació del tercer grau va impedir que el contacte entre els líders del Govern que va promoure l'1-O derivés en una recuperació completa de la confiança. Que la sintonia política tendeix a ser escassa s'ha acabat demostrant en campanya: Junqueras va vincular Junts a casos de corrupció, i Puigdemont va acusar ERC de voler rebre "medalles" com a homes d'Estat.


El resultat ha concedit als republicans l'oportunitat de governar la Generalitat per primera vegada en vuit dècades, i els deixa en posició de força per negociar amb els qui han estat els seus socis durant dues legislatures. "Ara tenen l'oportunitat de demostrar que estan preparats per substituir-nos", remarca un alt dirigent de Junts. De moment, això sí, el repartiment de cadires es troba en un segon pla: la prioritat és pactar una estratègia i els de Puigdemont aspiren a calendaritzar com i quan ha de ser el nou pols amb l'Estat derivat de la negativa de Pedro Sánchez a negociar. "No hem de renunciar a la unilateralitat", insisteixen des de la sala de màquines de Junts. Al seu torn, ERC es referma en la idea del Govern del "3 d'octubre", i posa pressió a les forces independentistes.

L'independentisme, en tot cas, ha de fer en els pròxims dies tots els deures pendents des de la tardor del 2017. Ni hi va haver unitat estratègica per afrontar la sentència del Suprem contra els líders de l'1-O, ni tampoc quan es va inhabilitar Quim Torra. Junqueras ha convertit Madrid en un dels epicentres de la via d'ERC -els republicans insisteixen portes endins que és una aposta "estratègica" i no tàctica dins la qual s'hi inclou la taula de diàleg-, i Puigdemont desconfia sense matisos de Sánchez. L'amnistia amb el PSOE a la Moncloa, ha dit, és un "unicorn". Per això, un dels problemes nuclears de la negociació posterior al 14-F és pactar què fer a Madrid, on l'independentisme suma 23 diputats i tres maneres de fer diferents.

Un ull a les negociacions, l'altre a la justícia

L'expresident i l'exvicepresident no formen part del dia a dia de les negociacions, però les monitoritzen. Puigdemont reporta directament amb Laura Borràs, que fa dues setmanes va ser a Waterloo. Junqueras ha buscat, des que té el tercer grau, accentuar el perfil institucional amb reunions amb patronals, sindicats i agents econòmics i socials del país. Tots dos, això sí, tenen un ull a la política i un als jutjats, perquè estan pendents de què passa amb la classificació penitenciària -el líder d'ERC- i l'aixecament de la immunitat per part del ple del Parlament Europeu -el cap de files de Junts-.

Junqueras té interioritzat que encara li poden quedar anys a la presó, i Puigdemont es prepara per tornar davant la justícia belga en cas que l'Eurocambra validi el suplicatori enviat pel Tribunal Suprem. Aquesta vegada, això sí, les regles del joc poden canviar, perquè el magistrat instructor Pablo Llarena -vell conegut per tots els líders del procés, arquitecte de la presó preventiva al costat de Carmen Lamela- planteja si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) té alguna cosa a dir sobre les euroordres.


Europa va registrar, el maig del 2019, l'últim duel directe entre Puigdemont i Junqueras. El líder de Junts es va imposar amb comoditat, però ha vist com en altres conteses -Congrés dels Diputats, municipals i les últimes al Parlament- l'ha avançat ERC. L'empat infinit entre els dos dirigents, estendards de l'independentisme i ancorats a primera fila malgrat el pas del temps i la promoció de nous lideratges, impacta de ple en unes negociacions que, per ara, tenen a veure més amb el què que amb el qui. Precisament, els dos conceptes que han causat més lesions en la relació que mantenen. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor