Rep El Despertador cada matí al teu correu
Mònica Roca ja és la presidenta de la Cambra de Barcelona. És la primera dona que ostenta el càrrec en els 135 anys d'història de la institució. Agafa el relleu de
Joan Canadell, que després de més d'un any i mig al capdavant de la institució ha fet el pas a la política de la mà de Junts. Roca és, com Canadell, independentista, i també com ell formava part de la candidatura Eines de País, que en el seu dia va impulsar l'ANC amb l'objectiu d'aconseguir que les estructures sindicals i patronals no només no frenessin la independència sinó que l'impulsessin.
Se'n van sortir amb la Cambra, però no amb Pimec.
A la Cambra hi ha molt camí per córrer perquè, per ara, i més enllà de la necessària gestió dels assumptes empresarials, en el front institucional el balanç no passa d'un enfrontament
amb el Govern i els agents socials per la Llei de Cambres i per haver impulsat el pas a la política de Canadell. L'oportunitat que va donar a l'independentisme la victòria de Canadell no s'hauria de malbaratar com, per cert, en el seu moment no la va desaprofitar
Joan Laporta l'any 2003 per reconnectar el Barça amb el carril central de la societat catalana i la seva massa social, a més d'oferir bons resultats esportius.
Roca arriba a la Cambra en un moment crític. Tant en l'àmbit polític per un conflicte irresolt com en l'empresarial per la pandèmia i la necessària reconstrucció industrial. La setmana passada Foment del Treball (la gran patronal), Pimec i tres-centes entitats més d'aquest món, entre elles el Cercle d'Economia,
van alçar la veu. El pretext eren els aldarulls arran de les protestes per l'empresonament de Pablo Hasél, que van provocar actes de vandalisme no generalitzats però tampoc aïllats. Alguns, com ara Lluís Sans, dels comerciants del Passeig de Gràcia, van hiperbolitzar-ho dies abans parlant de "nit dels vidres trencats". Una comparació grotesca i insultant.
En les seves declaracions i manifestos els dirigents empresarials parlaven dels aldarulls, però també denunciaven la falta d'ajuts durant la pandèmia, el bloqueig del Govern per la divisió política dins i fora de l'executiu, i no amagaven les seves preferències de pactes. Es resignen a que al Govern hi hagi ERC com a vencedora al bloc independentista,
però també hi volen el PSC com a factor moderador. De la CUP, no volen ni sentir-ne a parlar.
Mònica Roca deia ahir que ella, a la Cambra, no hi ha anat a "fer la independència" sinó a "treballar pel país". Que el seu objectiu no és "polititzar la Cambra", malgrat que veient la trajectòria de Canadell es pot pensar. La clau, segons la nova presidenta, és "treballar pel país". I cal preguntar-se com ho fan els empresaris això que és tan obvi i necessari. Josep Sánchez Llibre, de Foment, i altres dirigents patronals no tenen, com deia, problemes en alçar la veu, estan disposats a tenir un perfil més alt per condicionar aliances o demanar més ajuts i una legislació favorable.
Tenen, és obvi, tot el dret a expressar la seva opinió i a pressionar si als seus associats els sembla bé. Aquest cap de setmana també han estat crítics amb la decisió del Govern de no ser divendres passat a Martorell en l'acte per la fàbrica de bateries, que la Generalitat ha reivindicat i lluitat com a part de la reconversió de la indústria de l'automòbil. No sé si als directius de
Seat i Volkswagen els va ofendre molt o poc l'absència de Pere Aragonès. No tinc, però, cap dubte que ells saben qui els ajuda, quines potencialitats té el nostre país, quin és el clima polític i fins a quin punt la imatge de la corona espanyola està devaluada pels seus escàndols de corrupció i deriva autoritària. I que
els treballadors saben qui pressiona perquè deslocalitzin la fàbrica.
És lògic, i ja que els empresaris volen entrar en política, preguntar-se perquè algunes d'aquestes organitzacions són tan exigents amb el Govern i amb els líders independentistes i posen la catifa al govern espanyol i a la monarquia sense dubtar-ho. O és que no els tocaria també esgargamellar-se i fer grans manifestos i actes públics quan l'Estat no compleix amb les inversions pressupostades, quan es limita al màxim la capacitat de la Generalitat d'invertir en la política industrial o laboral, quan es distreu la inversió al corredor mediterrani, quan es deixa la part catalana sense veu en la gestió de les infraestructures estratègiques, quan un model de finançament que és una sagnia fa set anys que s'hauria d'haver renegociat, o quan l'Estat només respon amb repressió a les demandes polítiques majoritàries de la societat catalana, incrementant la tensió al carrer i les institucions?
Si expliquessin que el seu problema no és només la política industrial, econòmica o de seguretat ciutadana que aplica la Generalitat sinó que ho és sobretot que es defensi la independència i no se'n deixi passar ni una a la monarquia en tant que pedra de volta del règim del 78, estarien actuant amb més transparència i de forma més honesta. Avui dia no està de menys ser sincer i tractar-nos com a adults.
Avui no et perdis
» Entrevista a Mònica Roca: «Condemnem el vandalisme, però el focus del manifest empresarial no era l'adequat»; per Pep Martí.
» El Parlament Europeu anuncia avui el resultat del suplicatori de Puigdemont, Comín i Ponsatí; per Bernat Surroca.
» El feminisme, taula de salvació d'una joventut frustrada?; per Víctor Rodrigo.
» Entrevista a Carla Antonelli: «La identitat de les persones trans no ha de dependre de metges ni jutges»; per Antònia Crespí.
» Il·lustracions | Homes, no és qüestió d'ajudar; per Daniella Martí.
» Opinió: «Covid, immunitat i economia»; per Marina Geli.
» Filiprim | Sobre el Barça, les eleccions i els colors; per Toni Vall.
» Opinió: «Saber llegir»; per Joan Manuel Tresserras.
» Quan tornarà a sortir el sol a Catalunya?
El passadís
Dia intens el que es va viure diumenge al Camp Nou. Molts socis votant, tres candidatures i un club amb moltes urgències. I també dia de comiats.
El financer Carles Tusquets va ser tresorer de les juntes de Josep Lluís Núñez i amb la de Josep Maria Bartomeu portava la comissió econòmica. Per això va assumir la presidència de la gestora quan Bartomeu va dimitir.
Diumenge se'l va veure, sol, assegut al seient presidencial de la llotja davant un Camp Nou buit. La seva esposa, Rosa Cañadas, una empresària que havia estat de la junta del Cercle d'Economia, li va fer fotos per immortalitzar el record.
Vist i llegit
El debat sobre la qualitat de la democràcia espanyola s'obre camí. Si més no en alguns sectors de l'esquerra espanyola. Pablo Iglesias ha animat la controvèrsia malgrat que Pedro Sánchez insisteix encara en la "democràcia plena". Ignacio Sánchez-Cuenca va escriure aquest cap de setmana un suggeridor article a
La Vanguardia sobre el tema i ara
Miguel Mora, director de
Ctxt.es i figura prominent durant anys a
El País, el complementa. Ho fa en un article amb tocs personals i també amb una inevitable referència a la convivència entre la fiscal general de l'Estat i els senyors de les clavegueres. Més que en una democràcia amb "anomalies", diu ell, l'espanyola és una democràcia "en putrefacció".
Es fa llegir.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1966, ara fa 55 anys, la policia espanyola va reprimir al convent dels pares Caputxins de Sarrià una assemblea de 450 estudiants per crear el Sindicat d'Estudiants a les universitats en el que es va donar a conèixer com
la Caputxinada. Va ser un dels punts d'inflexió de la lluita antifranquista a Catalunya, en la qual es van implicar també amplis sectors de l'Església.
Així va recordar TV3 el cinquantè aniversari.
L'aniversari
El 9 de març de l'any 1954 naixia a l'Ulster (a Irlanda) Robert Gerard Sands, conegut com a
Bobby Sands. Si no hagués mort el 1981 a la presó de Maze durant les vagues de fam dels presos de l'IRA, avui faria 67 anys. Els reus republicans protestaven perquè se'ls retirava l'estatus de presos polítics i ell ho va liderar. Durant el seu presidi va ser fins i tot elegit diputat a Londres pels independentistes irlandesos. S'ha convertit en una de les icones de la causa republicana i va rellançar políticament el Sinn Fein. Moltes parets de l'Ulster tenen murals amb la seva cara. El seu funeral,
del qual en podeu recuperar les imatges, va ser una de les majors concentracions republicanes als comtats irlandesos que encara són sota el domini britànic.
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital
Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per rebre'l
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per