La paritat s’obre pas en un dels Parlaments més renovats

Encara no s’arribarà al 50%, però Catalunya tindrà a partir de divendres el Parlament més paritari de tota la seva història. Per primera vegada, en 64 dels 135 escons s’hi asseuran dones, és a dir, en un 47,4% del total. La xifra contrasta i molt amb les 7 dones que es van asseure en el primer hemicicle sorgit de les primeres eleccions democràtiques del 1980. I és que a mesura que han passat els anys cada vegada més noms de dona han omplert la cambra catalana. De fet, dels vuit grups parlamentaris que hi haurà en aquesta legislatura, en quatre hi haurà més dones que homes -el PSC, ERC, la CUP i el PP-. Una xifra també històrica si tenim en compte que en la legislatura passada només un grup, Catalunya en Comú-Podem, superava la barrera del 50%, i dos més, ERC i la CUP, tenien meitat i meitat. La legislatura que es tanca formalment aquesta setmana era la que s’havia aproximat més a la paritat amb un 44% de dones, seguida de la que va començar l’any 2010, en què dels 135 diputats un 41% eren dones. Aquell cop, però, es va trencar la corba ascendent que s’havia dibuixat des del 1980, i en les dues legislatures posteriors es va patir un retrocés. Per això, totes les representants dels grups parlamentaris amb qui ha contactat l’ARA coincideixen en remarcar la importància d’haver arribat al 47,4%, però subratllen que encara queda molt de camí per arribar a la igualtat real. La portaveu del PSC, Alícia Romero, remarca la importància encara de l’obligatorietat de les polítiques de quotes per anar fent passos. “¿Tindríem tantes dones si no fos obligatori que fóssim entre el 40% i el 60%?”, es pregunta. No n’és del tot partidària la diputada de Cs Anna Grau, que assegura que si s’ha arribat al 47% és perquè s’han eliminat determinats “obstacles” que impedien que les dones arribessin a llocs com el Parlament. “És un punt de partida, no d’arribada”, afegeix Grau. “És la foto més paritària de la història, però això no vol dir que sigui el Parlament més feminista”, subratlla la diputada d’ERC Raquel Sans. “Cal celebrar-ho, però no és una normalitat. Ho seria haver arribat fa temps a la representació del 50% o més”, afegeix la diputada de la CUP Dolors Sabater. Totes dues, com també Aurora Madaula, de JxCat, avisen que l’entrada de Vox a la cambra catalana suposa un “retrocés” i que s’haurà de “combatre”. Precisament, la formació d’extrema dreta és la que tindrà menys dones: només 3 dels seus 11 diputats. En el que també coincideixen la majoria de diputades és que no només cal la paritat a l’hemicicle, sinó també en els llocs de responsabilitat de la cambra. “El gran repte és aconseguir paritat a la mesa, no pot passar com l’última legislatura, i a les presidències de les comissions”, remarca la portaveu adjunta d’En Comú Podem Susanna Segovia. Hi coincideix Romero, que considera cabdal que les dones “agafin responsabilitats” per “feminitzar la política”, és a dir, per canviar “comportaments, conductes i fer polítiques per la igualtat de les dones”. “Necessitem més dones que trenquin estereotips i serveixin d’exemple”, afegeix la diputada del PP Lorena Roldán. “Si les generacions més joves veuen que és possible ocupar aquests llocs, cada vegada serem més, fins que arribarà un dia que estarà totalment normalitzat i deixarà de ser notícia”, afirma Madaula. La prova que la paritat encara queda lluny en els càrrecs de responsabilitat és que dels nou presidents que ha tingut el Parlament, només dos han sigut dones: Núria de Gispert i Carme Forcadell. Però és que, a més, en els últims 40 anys d’història del Parlament només sis dones han presidit grups parlamentaris: Manuela de Madre (PSC), Alícia Sánchez Camacho (PP), Inés Arrimadas (Cs), Mireia Boya (CUP), Marta Rovira (ERC) i Jéssica Albiach (Catalunya en Comú-Podem). Canvis de cadira La fotografia del nou Parlament que s’immortalitzarà divendres també deixarà una altra imatge inèdita: serà la legislatura amb més canvis de diputats entre grups parlamentaris, fins a cinc. Lorena Roldán canviarà el taronja de Ciutadans pel blau dels escons del PP, mentre que Carles Castillo deixarà la bancada del PSC -ja la va abandonar abans que acabés la legislatura- per incorporar-se a la d’ERC. En canvi, Assumpció Laïlla deixarà el grup republicà per passar-se al que encapçala Carles Puigdemont. Gemma Lienas, que va ser diputada de Catalunya Sí Que es Pot, tornarà al Parlament de bracet dels socialistes, mentre que l’exdiputat del PP Antonio Gallego ho farà al costat de Vox. Al llarg dels últims 40 anys d’història, els canvis de grup havien sigut més aviat anecdòtics, nou en total. Destaquen els casos d’Enric Millo, que va deixar CiU pel PP; el de Carina Mejías, que va passar del PP a Cs; o el de Ferran Mascarell, que va canviar el PSC per JxCat. Els diputats nous Serà l’hemicicle amb més dones, amb més canvis de partit i també el que tindrà més cares noves dels últims 25 anys. De fet, si tots els diputats electes que no han trepitjat mai el Parlament formessin un grup propi, tindrien una àmplia majoria absoluta, amb 73 escons. Per arribar a aquesta xifra s’ha de viatjar a l’any 1995, en la cinquena legislatura, quan en l’acte de constitució de l’hemicicle 87 diputats van seure per primer cop en una filera d’escons. Ara el PSC és el partit que porta més cares noves, amb 19 diputats que no tenen experiència a la cambra. I un d’aquests és Salvador Illa, que, tot i haver sigut ministre, haver ocupat càrrecs importants en el partit i haver sigut alcalde de la Roca del Vallès, mai ha tingut acta de diputat. JxCat, amb 16 parlamentaris nous, també aposta per debutants, i ERC tindrà entre les seves files 14 diputats que ho seran per primer cop. Altres partits, de fet, gairebé canvien d’una legislatura per l’altra tots els seus diputats. És el cas de la CUP, que tindrà 8 cares noves i on només Carles Riera repetirà. I uns altres que seran tots debutants són els de Vox, ja que el mateix partit és debutant al Parlament. L’únic diputat ultra amb experiència prèvia serà l’expopular Gallego. De fet, ell tornarà al Parlament sis anys després de deixar l’escó. Igual que Pere Aragonès, que la legislatura passada no era diputat, o Eulàlia Reguant, que torna després que el 155 dissolgués la cambra el 2017. Serà un Parlament amb més diputats nous, però amb molts menys independents que el 2017: passarà de tenir 33 diputats no afiliats a cap partit a només 8. És la tercera xifra més alta de la història, però alhora la més baixa dels últims sis anys. I la clau de volta la té JxCat, que fins fa poc no era més que una llista parlamentària -portava molts independents- i ara ha esdevingut partit polític i s’hi han afiliat molts dels seus diputats que no tenien carnet. L’any 2017 van passar pel seu grup 25 independents, i ara directament no en tindran cap. Començant per Laura Borràs i acabant per Gemma Geis o Aurora Madaula. Per la seva banda, ERC continua amb l’aposta pels independents i en tindrà quatre. L’exemple paradigmàtic és el del PP, en què dos dels tres diputats no estan afiliats al partit. I precisament són dues dones que han canviat de formació: Lorena Roldán i Eva Parera.