José Muñoz: "En la pròxima epidèmia ho farem millor"

Els primers casos confirmats de coronavirus a Catalunya es van atendre des del servei de salut internacional de l’Hospital Clínic quan encara ens miràvem aquest virus de lluny, com un virus importat que crèiem que podríem contenir fàcilment aïllant les persones positives que venien de la Xina o Itàlia. Ràpidament, però, el volum de pacients va sobrepassar el servei de salut internacional, acostumat a monitoritzar malalties importades infreqüents aquí, i es va desplaçar al servei de malalties infeccioses, primer, i al de medicina interna, després, fins a ocupar, pràcticament, tot l’Hospital Clínic i la resta de centres sanitaris del país. El que va venir després ja ho coneixem. Ara que es compleix un any de l’inici de la pandèmia, recordem aquells primers dies amb el cap del servei de salut internacional, José Muñoz. El 25 de febrer es va diagnosticar el primer cas de coronavirus a Catalunya, però quan va començar el seu servei a sentir parlar del virus? Cada dijous ens reunim per analitzar quines alertes de noves malalties són potencialment perilloses –algunes no són res, i les descartem, i d'altres sí– i recordo que pels volts de Nadal i a principis de gener ja ens miràvem amb preocupació el coronavirus. I vam establir un protocol de vigilància de persones que venien de la Xina. Nosaltres hauríem fet tests a tothom que venia de la Xina, però els protocols de Salut Pública eren molt restrictius i només deixaven fer la prova si venien d'una regió concreta i amb símptomes. Eren més restrictius del que ens hauria agradat. La pròxima vegada ho farem millor i el testatge haurà de ser més agressiu ja al principi de l'epidèmia. Hauria canviat alguna cosa fer més proves? Sí, es podria haver identificat abans el problema i posar mesures abans. Segurament, hauríem pogut frenar el creixement tan ràpid d'afectats que hi va haver i la corba hauria estat més progressiva, no tan ràpida. Tot i que Alemanya va contenir el virus molt bé al principi i després hi va haver molts afectats. Però sí que hauríem pogut establir mesures abans. Aquesta és una de les lliçons que hem après: quan hi ha una malaltia que ve de fora s'ha de controlar molt més les persones. Com a hospital, no tenien autonomia de gestió per fer més proves si així ho consideraven? No, seguim els protocols de Salut Pública, tot i que hi havia una comunicació molt intensa per anar veient com modificar els protocols. Al principi, només se'ns deixava fer tests a pacients greus amb pneumònia i que havien d'ingressar, però ja sospitàvem que pacients sense símptomes o amb símptomes lleus ja estaven infectats. Les proves als pacients greus es feien també per bioseguretat, perquè aquests pacients s'havien d'aïllar perquè no transmetessin la malaltia. Aquest és el principal sentit del testatge. El 25 de febrer es diagnostica el primer cas, però llavors ja hi havia transmissió autòctona. Sí, aquesta malaltia, pel percentatge d'asimptomàtics que té i pels casos lleus que hi ha entre la gent jove, pot estar transmetent-se en una comunitat durant un temps sense que ens n'adonem. Si hagués sigut l'Ebola, de seguida hauríem detectat un percentatge de població amb febre alta, però, a diferència d'altres malalties, aquesta la poden transmetre persones asimptomàtiques i persones presimptomàtiques –que encara no tenen símptomes però en tindran dos dies després–, i això fa que les estratègies clàssiques de contenció (identificació i aïllament) no funcionin tan bé, perquè la població la transmet sense adonar-se'n i això dificulta el control del virus. Quina lliçó ha après d'aquesta crisi sanitària? La primera, que vivim en un món global on la pràctica de la medicina que només es preocupa dels problemes de salut de la nostra zona ha passat a millor vida. La medicina ha de ser global i ens hem de fixar en els problemes de salut que tenen a Tanzània, la Xina o el Brasil perquè la mobilitat que tenim avui dia fa que un virus pugui desplaçar-se entre continents en 12 o 24 hores. I això ja ho sabíem, perquè n'hem tingut molts exemples –VIH, SARS, MERS, dengue...–, però aquesta pandèmia, per la seva magnitud, ens ho ha recordat. I hem d'anticipar-nos i preparar-nos perquè quan això passi la resposta sigui més ràpida que la que hem tingut ara. S'ha de fer una vigilància epidemiològica més exhaustiva i ràpida. I és complicat, perquè es tracta de vigilar coses que a vegades passen i a vegades no, o que no saps quan passaran, i a l'administració li costa invertir en coses que no se sap si passaran. Tornarà a passar? Clar! De malalties emergents en tindrem. El que no sé és l'impacte que tindran i si afectaran tanta gent com aquest coronavirus. Tindrem, potser, brots més petits. Pel que fa a la crisi sanitària actual, veu ja la llum al final del túnel? Jo, sí. Si les noves variants no ens donen cap ensurt i les estratègies de vacunació funcionen, a poc a poc, entre el percentatge de població que estarà vacunada i la que ja ha passat la malaltia, la població susceptible de contagiar-se es reduirà molt. I el coronavirus hauria de deixar de ser un problema de salut pública aquest mateix any. Conviurem amb el virus? És difícil de predir l'impacte real de la vacunació i si disminuirà la transmissió fins al punt que els hospitals tinguin menys casos i el covid deixi de ser un problema de salut pública, o si l'impacte de la vacunació serà tan extens que el covid desapareixerà i serà una malaltia importada, com altres que hem de vigilar. Però és poc probable que s'elimini globalment. I com l'ha afectat a vostè, personalment, la pandèmia? El nostre servei només fa guàrdies de disponibilitat, però a finals de febrer ja vam passar a fer-les presencials perquè el volum de persones que venia al Clínic era molt important i va acabar transcendint el nostre servei fins a acabar ocupant una part important de l'hospital i dels professionals. Jo vaig fer assistència pura i dura durant molt de temps i entre veure malalts i les guàrdies sortia a hores intempestives. Al principi va ser molt dur, perquè treballàvem moltes hores, no coneixíem bé la malaltia i, durant un temps, vaig deixar de veure els meus fills.