Mal començament

Amb les eleccions del 14 de febrer, es va generar la il·lusió que s'obria una nova etapa per a l'independentisme català. Potser perquè els resultats dels partits d'aquest espai havien estat bons (millors del que s'havia esperat), potser perquè per primera vegada la suma d'aquests partits superava el llindar del cinquanta per cent, o potser perquè tots estrenaven cap de files (Laura Borràs, Pere Aragonès i Dolors Sabater tenen cadascú el seu bagatge, però representaven candidatures noves de trinca), feia l'efecte que s'havia obert una oportunitat no per passar pàgina, com insistia Salvador Illa, però sí de fer un canvi. Una possibilitat, sobretot, de deixar enrere la inacció, l'estupor dolgut i la bronca interna permanent de la legislatura anterior i anar cap a alguna cosa propositiva. La il·lusió, però, ha tardat a penes un mes a esvair-se. La proposta del presidenciable Aragonès de construir un govern ampli, que podia haver estat interessant, va caure tot d'una: la idealització de la CUP i la tírria (per no dir el menyspreu) envers els comuns és un doble error simètric que l'independentisme, pel que es veu, no es cansa de cometre. Però, sobretot, no es cansa de persistir en la seva disputa partidista. Ara, aquesta nova jugada mestra de fer una investidura deliberadament fallida per afegir dos mesos més de termini a les negociacions del nou Govern torna a sonar com una presa de pèl i una broma pesada. Aquestes filigranes amb els terminis i amb els procediments, encaminades no a fer política ni a governar de la millor manera possible, sinó tan sols a fer passar el clau per la cabota i fotre l'adversari, poden fer les delícies dels llanterners dels partits però resulten enormement decebedores. I pernicioses, a termini no gaire llarg, per a tothom. Pel poc que en transcendeix, de les negociacions, qualsevol diria que dins el partit nou de trinca que és Junts per Catalunya s'hi ha introduït l'antic escrúpol convergent contra la idea d'investir un president d'ERC. Les primeres intervencions públiques de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han mirat cap a la legislatura anterior (per criticar el seu predecessor Roger Torrent, sobretot). I des de fora de la primera línia, les aportacions del president Torra, en el paper d'ànima en pena de la Casa dels Canonges, explicant la solitud que va sentir a l'anterior Govern com si ell no hi hagués tingut algun tipus de comandament (vam entendre que el presidia) resulten si més no xocants, si el que es pretén és facilitar que les negociacions arribin a bon port. Però bé: la cosa, com sempre, no es perd només per una banda. Els llanterners dels diferents partits treballen –amb més afany cada dia– amb la hipòtesi d'un fracàs en la formació de govern, del qual tots es podrien culpar mútuament en cas d'una eventual repetició electoral. Si no és així, es tornarà a formar un Govern mal avingut i poc operatiu, que sempre comptarà amb l'obtusa i venjativa actuació dels poders de l'Estat per justificar-se. Deu ser que s'acosta el momentum.