La metamorfosi de l'escola

Un final de trimestre és un bon moment per fer un reconeixement a l’enorme capacitat d’adaptació, de resiliència i de resposta que han tingut els centres educatius i els mestres. També de recordar que el futur de l’escola i els docents és el futur de la nostra societat, perquè en depèn la nostra capacitat de viure en comú entre nosaltres i en pau amb la terra. La pandèmia ha estat per al món de l’educació un revelador i un accelerador. Ens ha revelat, en primer lloc, que l’escola és necessària perquè les desigualtats socials no es facin més grans. Si alguna cosa hem après de la pandèmia en educació, és com són de necessàries les escoles (físiques) ara i aquí per tenir cura dels infants més vulnerables, per brindar oportunitats inclusives, crear comunitat i col·laborar amb les famílies en l’educació dels fills, fent possible també que pares i mares treballin. La pandèmia ha posat en valor l’educació i el lloc central que ocupa en la nostra societat. El futur passa per l’educació com a bé comú mundial. La crisi també ha revelat el protagonisme dels docents i les direccions de centre en qualsevol procés de canvi i d’adaptació a noves necessitats. És el professorat qui ha salvat l’escola durant la pandèmia, mentre que els governs d’arreu han respost de manera lenta i confusa, moltes vegades poc eficient, amb ordres i contraordres que arribaven a les escoles pels telenotícies o els sindicats. Són els docents els que feien "plans a, plans b, plans c i plans d”, tal com va dir la directora d’un institut de Barcelona en un debat recent. I afegia: “La pandèmia ha fet prevaldre l’autonomia professional, hem pres les decisions oportunes des del context de cada centre.” Mentre els governs anaven despistats, lents a l’hora d’oferir els recursos que calien, els centres responien al dia a dia tal com se’ls presentava. Reinventant l’escola amb una enorme creativitat. Michael Fullan tuitejava fa pocs dies: “Entrem en un període de transformació important en educació que s’accelerarà durant aquesta dècada”. La pandèmia ha estripat per a molts el “sempre s’ha fet així.” En molts centres, la crisi ha fet que per primer cop els equips s’hagin arriscat a somiar i a reimaginar l’escola que volien. La crisi sanitària ha revelat també que el futur de l’educació i el futur de la professió passen per la col·laboració. El tsunami viscut ha accelerat i estès el suport mutu. La idea d’"un mestre, una aula, una assignatura" s’ha revelat caduca, i s’han accelerat dinàmiques de creació d’un entorn de cooperació que trenca amb l’aïllament d’una cultura professional molt individualista i arrelada, la del cada terra fa sa guerra. Davant l’adversitat s’ha respost amb més lideratge pedagògic, responsabilitat compartida, treball d’equip, intercanvi i aprenentatge entre iguals. S’han accelerat iniciatives com la codocència o el treball per àmbits en un clima de col·laboració. El context canviava cada setmana i calia reinventar-se: s’ha valorat, doncs, l'“en això estem junts” com a única manera de ser creatius i de sortir-se’n. La pandèmia, tanmateix, ha revelat i accelerat amenaces que assetgen el món de l’educació. Entre els quatre escenaris de futur que dibuixa un recent informe l’OCDE (2020) hi ha el de la desescolarització com un de molt possible. El futur es dibuixa en base a tres grans tòtems: la digitalització, la intel·ligència artificial i el cervell. Tots tres anuncien una visió més privada i individualitzada de l’educació. La digitalització, tal com hem vist amb el confinament, obre la possibilitat d’aprendre des de casa o des de qualsevol lloc; la intel·ligència artificial i la neurociència proposen personalitzar l’aprenentatge i modificar el cervell dels alumnes. Se’ns obre tot el món de les nanotecnologies, les biotecnologies, les tecnologies de la informació i les de la ciència cognitiva. Potser que ens preguntem quin lloc es reserva a la pedagogia, els mestres, l’escola i l’aprenentatge. El marc és la iniciativa mundial de la Unesco per replantejar com el coneixement i l’aprenentatge poden conformar el futur de la humanitat i el planeta (2019). Un home savi en cita un altre. Parlo d’Antonio Novoa (2020), que cita Edgard Morin, quan aquest darrer es referia a la possible desintegració del planeta si no és capaç de crear un procés de metamorfosi: “El que és probable és la desintegració. El que és improbable però possible és la metamorfosi". Novoa cita el filòsof francès per dir que el futur de l’educació depèn de la metamorfosi de l'escola. Reivindica la figura del mestre i la necessitat d’impulsar un canvi profund en l'organització de l'escola, l‘espai educatiu i el programa d'estudis. La nostra sortida ha de ser la metamorfosi, no la desintegració. Quin motiu ens porta a tenir esperança? Aquest: la creativitat del professorat que ha salvat l’escola durant la pandèmia. Enmig d’aclaparadores pressions, hem de continuar atents per tal que els governs i altres organitzacions no deixin d’invertir en l’escola, en els docents i en un sistema públic que pot erosionar-se per la desinversió, la privatització i la manca de suport. Decidim ara quin futur volem. Escoltem i fem costat a la directora que en un debat reivindica més reconeixement de la societat: “No som herois però hem sostingut el sistema en un moment molt difícil”. Anna Jolonch és doctora en ciències de l'educació.